CIM: BALAITOUS 3144 m.
Data ascensio: 3-4 juliol 2009
Integrants grup expedicionari:
Luiggi, Gordi, Ricky, Freddy i Mc Gregor
Sortim de Sant Boi el divendres dia 3 de juliol a les 09:00 del matí. Amb la calma, anem fent fins arribar al RESTAURANTE PANADERIA que hi ha a la nacional 340 un cop entrem a Aragó. El cosí del Luiggi és un dels propietaris, i després de comprar pa. Ens jalem uns ous ferrats… mai se sap que ens pot guardar l’ esdevenidor.
Ben alimentats, fem cap a Sallent de Gallego, on ni parem. Anem directament al Asador La Sarra, on per si de cas, ens fotem dos xuletons. Les properes hores demanaran molt d’ esforç al nostre pobre organisme, i tenim que estar preparats i amb totes les reserves al 100% per si de cas.
Un cop alimentats, el Gordi prepara els kits d’ emergència per dema, dia que tenim prevista l’ ascensió. Un paquetet per cadascun amb tres minibocates, un plàtan i un gel energètic. Que no falti de res. Quant comencem a treure el material, les rises comencen a ser menys gracioses, i a tornar-se més histèriques… cordes, boudriers, cascs… on collons anem?
A les 17:00 enfilem cap amunt. Com sempre que estem per aquestes contrades, el principi del camí, amb
“el chuletón” i els carajillos tot just administrats, es dur. Molt dur. El camí es irregular des del principi, pedregós i incòmode, però el paratge és paradisíac. Anem remuntant el curs del riu aguas limpias, entre cascades, fagedes i pinedes. Aquest any, impressionant de neu fan que tot el camí regalimi aigua per totes bandes.
Xino xano arribem al refugi, com sempre impecable. La pujada de uns 800 metres de desnivell no ens ha tret les ganes, encara que amb el pes de la motxilla, ens ha deixat proa baldats. Hem tardat unes 2,30 hores, a un ritme més que bo. Un cop a dalt, cerveseta, i gairebé sense adonar-nos a les 20:00 estem sopant. Com sempre el sopar al Respumoso (o respomuso) desapassionant. És un refugi exemplar, per instal·lacions, els guardes son correctes, el lloc impagable, però al meu parer, és massa. Poder el futur dels refugis es aquest, una espècie d’ hotelets de muntanya, on les dificultats de subministres fan que excusis les carències. Però l’ ambient es de tot menys muntanyenc. Les safates del sopar, estil mili, el sopar industrial… a mi no m’ agrada. I que consti que el porten com a bons professionals. Però, li falta anima.
Desprès d’un ratet a la porta del refugi, fent un cigarret i degustant uns xupitos de Jonnhy Walker, anem a dormir. El baròmetre està baixant, i la temperatura és altíssima, estem a uns 15º, cel tapat i les previsions per demà no son gaire bones. La nit horrible, apart del concert habitual, fa una calor terrible, que costa fins i tot dormir a sobre del sac, totalment destapats.
En aquestes condicions no ens costa gaire aixecar-nos a les 05:30. Ens vestim i anem a jalar un esmorzar tant desapassionant com el sopar d’ ahir. Un cop esmorzats, ens col·loquem els boudriers i cap a fora.
Es impossible perdre’s camí del Balaitous. Surts del refugi i hi ha un cartell, i després es tot cap amunt. Comenta per una canal molt dreta, fins arribar a sota d’ uns farallons a l’ esquerra, que anem flanquejant per sota, sempre en continua pujada. A la dreta del circ glacial, tenim la cresta dels pics de l’ infern que a mida que anem descobrint es presenta mes i mes ferotge. Encara hi ha força neu, i al cap d’ una hora comencem a trobar taques mes i mes grans.
El dia es lleig, tenim una nuvolada negre a sobre, i sentim els trons. Algun
es cordades decideixen baixar, però la majoria continuem amunt. Estem dins d’ un núvol, i no es veu pràcticament res. Arribem a una gran placa de neu dura i ens posem els grampons. Seguint la traça, sempre amunt, arribem a peu de la famosa Brecha Latour. Aquí comenta lo realment divertit. Aprofitant la parada, ens fotem el primer bocata del dia.
La brecha esta totalment neta de neu. L’ entrada esta fatal, amb molta pedra solta, i dos resaltets que no es poden assegurar. El Freddy tira davant i amb esforç passa el primer ressalt, mentre la cordada de davant ens va tirant totes les pedres i sorra a sobre. És tracta d’ un grup de 6, amb dos que van d’ experts i quatre que fa cara de susto. Munten una espècie de cordada, i van tirant tot de pedres, sense mirar si hi ha algú a baix. Per sort, el il·luminat que els fa de guia, els mena cap amunt, passant de les “clajivas”. Així nosaltres (i tots ) els adelantem mentre ells s’ emmerden pel mig de la brecha, fins al bloc encastat. Son realment perillosos.
Nosaltres després de passar, no sense esforç , els dos ressalts de l’ entrada, anem cap a les clavijas. Com no hi ha neu, hi ha un parell de pastes tontos, i el Freddy un cop passat, tira una
corda. Així passem tots més tranquils. Desprès d’ això la pujada fins a la cresta no te res de difícil, anar grimpant per l’ evident. Un cop a la cresta veiem l’ inici dels ràpels, un cable d’ acer enrotllat a un gran bloc. Es una bona referència per a la baixada.
No es veu absolutament res, així que tirem pel mig d’un llarg pany de neu, amb bastant inclinació, però en molt bon estat. A mig camí, la cosa es complica, i en unes pedres ens col·loquem els grampons i continuem. Aquí la cosa pica, la inclinació es força important i el no veure res, no ens anima gaire. Sabem que estem prop del cim. Però no sabem on es.
Jo vaig al davant fa estona, i surto de la neu i pujant per un terreny inestable de pedres, veig el cim a menys de 15 metres. El horrible trípode metàl·lic característic del cim, el trobo preciós. Espero als altres quatre per arribar junts. En cinc minuts som al cim.
Les condicions son una autèntica merda. Boira, fred i vent. Ens plou una mica, i pedrega, no es veu un burro a tres passes, i estem al cim. Bravo. Estic molt content, per que les condicions, sense ser perilloses, no son bones, i en cap moment hem tingut dubtes. Son les 12:00 hem estat gairebé cinc hores, perdent molt de temps a l’ inici de la bretxa.
Foto, i cap avall. Un cop arrecerats del vent, i passats els dos trossos delicats de neu, parem a jalar un
altre cop. Ens traiem els grampons i cap avall. El Gordi troba ràpidament el primer ràpel i solets, sense tenir que esperar torns comencem a baixar. Hem carretejat dues cordes de 65 metres, de 8.2 mm. I així farem el mínim d’ operacions intermèdies. Baixa el Freddy, el Gregori i el Gordi. El Freedy esta penjant d’ un sol parabolt, així que fa baixar uns metres mes al Gordi, i troben una reunió com cal. L’ únic problema és que això fa que ens passem el Luis i Jo gairebé una hora parats sense fer res a dalt, i comencem a tenir una mica de fred. Finalment ens toca baixar, i realment, en dos ràpels som a baix, a peu de la bretxa.
Grampons un altre cop i tira milles. Aquí la inclinació es forta, i de baixada, fa una mica
mes de respecte. La neu no obstant esta molt be, com no li ha donat el sol en tot el dia, esta tova, però no massa. Els grampons mosseguen i es fàcil i segur anar baixant. Tant fàcil, que quant s’ acaba la neu, maleïm el pedregar que ens queda.
La baixada, com totes es fa llarga i penosa. Com sempre, al·lucinen del desnivell. Com pot ser que al mati anéssim tant feliços pujant aquestes rampotes. Be, es el que hi ha.
Desprès d’ una petita tartera, ja es veu el refugi. Correm cap allí, conscients que encara ens queda la baixada fins a la Sarra.
Cervesseta, carreguem motxilles i avall. La baixada es fa llarguíssima. Tardem gairebé el mateix en baixar que en pujar ahir… terrible.
La Sarra un altre cop. Son les 20:30. Des de les 07:00 del mati, que no parem. Tinc els peus que no se si son meus o del veí…
Però estem mes contens que un gínjol…
Sortim de Sant Boi el divendres dia 3 de juliol a les 09:00 del matí. Amb la calma, anem fent fins arribar al RESTAURANTE PANADERIA que hi ha a la nacional 340 un cop entrem a Aragó. El cosí del Luiggi és un dels propietaris, i després de comprar pa. Ens jalem uns ous ferrats… mai se sap que ens pot guardar l’ esdevenidor.
Ben alimentats, fem cap a Sallent de Gallego, on ni parem. Anem directament al Asador La Sarra, on per si de cas, ens fotem dos xuletons. Les properes hores demanaran molt d’ esforç al nostre pobre organisme, i tenim que estar preparats i amb totes les reserves al 100% per si de cas.
Un cop alimentats, el Gordi prepara els kits d’ emergència per dema, dia que tenim prevista l’ ascensió. Un paquetet per cadascun amb tres minibocates, un plàtan i un gel energètic. Que no falti de res. Quant comencem a treure el material, les rises comencen a ser menys gracioses, i a tornar-se més histèriques… cordes, boudriers, cascs… on collons anem?
A les 17:00 enfilem cap amunt. Com sempre que estem per aquestes contrades, el principi del camí, amb
“el chuletón” i els carajillos tot just administrats, es dur. Molt dur. El camí es irregular des del principi, pedregós i incòmode, però el paratge és paradisíac. Anem remuntant el curs del riu aguas limpias, entre cascades, fagedes i pinedes. Aquest any, impressionant de neu fan que tot el camí regalimi aigua per totes bandes.Xino xano arribem al refugi, com sempre impecable. La pujada de uns 800 metres de desnivell no ens ha tret les ganes, encara que amb el pes de la motxilla, ens ha deixat proa baldats. Hem tardat unes 2,30 hores, a un ritme més que bo. Un cop a dalt, cerveseta, i gairebé sense adonar-nos a les 20:00 estem sopant. Com sempre el sopar al Respumoso (o respomuso) desapassionant. És un refugi exemplar, per instal·lacions, els guardes son correctes, el lloc impagable, però al meu parer, és massa. Poder el futur dels refugis es aquest, una espècie d’ hotelets de muntanya, on les dificultats de subministres fan que excusis les carències. Però l’ ambient es de tot menys muntanyenc. Les safates del sopar, estil mili, el sopar industrial… a mi no m’ agrada. I que consti que el porten com a bons professionals. Però, li falta anima.
Desprès d’un ratet a la porta del refugi, fent un cigarret i degustant uns xupitos de Jonnhy Walker, anem a dormir. El baròmetre està baixant, i la temperatura és altíssima, estem a uns 15º, cel tapat i les previsions per demà no son gaire bones. La nit horrible, apart del concert habitual, fa una calor terrible, que costa fins i tot dormir a sobre del sac, totalment destapats.
En aquestes condicions no ens costa gaire aixecar-nos a les 05:30. Ens vestim i anem a jalar un esmorzar tant desapassionant com el sopar d’ ahir. Un cop esmorzats, ens col·loquem els boudriers i cap a fora.
Es impossible perdre’s camí del Balaitous. Surts del refugi i hi ha un cartell, i després es tot cap amunt. Comenta per una canal molt dreta, fins arribar a sota d’ uns farallons a l’ esquerra, que anem flanquejant per sota, sempre en continua pujada. A la dreta del circ glacial, tenim la cresta dels pics de l’ infern que a mida que anem descobrint es presenta mes i mes ferotge. Encara hi ha força neu, i al cap d’ una hora comencem a trobar taques mes i mes grans.
El dia es lleig, tenim una nuvolada negre a sobre, i sentim els trons. Algun
es cordades decideixen baixar, però la majoria continuem amunt. Estem dins d’ un núvol, i no es veu pràcticament res. Arribem a una gran placa de neu dura i ens posem els grampons. Seguint la traça, sempre amunt, arribem a peu de la famosa Brecha Latour. Aquí comenta lo realment divertit. Aprofitant la parada, ens fotem el primer bocata del dia.La brecha esta totalment neta de neu. L’ entrada esta fatal, amb molta pedra solta, i dos resaltets que no es poden assegurar. El Freddy tira davant i amb esforç passa el primer ressalt, mentre la cordada de davant ens va tirant totes les pedres i sorra a sobre. És tracta d’ un grup de 6, amb dos que van d’ experts i quatre que fa cara de susto. Munten una espècie de cordada, i van tirant tot de pedres, sense mirar si hi ha algú a baix. Per sort, el il·luminat que els fa de guia, els mena cap amunt, passant de les “clajivas”. Així nosaltres (i tots ) els adelantem mentre ells s’ emmerden pel mig de la brecha, fins al bloc encastat. Son realment perillosos.
Nosaltres després de passar, no sense esforç , els dos ressalts de l’ entrada, anem cap a les clavijas. Com no hi ha neu, hi ha un parell de pastes tontos, i el Freddy un cop passat, tira una
corda. Així passem tots més tranquils. Desprès d’ això la pujada fins a la cresta no te res de difícil, anar grimpant per l’ evident. Un cop a la cresta veiem l’ inici dels ràpels, un cable d’ acer enrotllat a un gran bloc. Es una bona referència per a la baixada.No es veu absolutament res, així que tirem pel mig d’un llarg pany de neu, amb bastant inclinació, però en molt bon estat. A mig camí, la cosa es complica, i en unes pedres ens col·loquem els grampons i continuem. Aquí la cosa pica, la inclinació es força important i el no veure res, no ens anima gaire. Sabem que estem prop del cim. Però no sabem on es.
Jo vaig al davant fa estona, i surto de la neu i pujant per un terreny inestable de pedres, veig el cim a menys de 15 metres. El horrible trípode metàl·lic característic del cim, el trobo preciós. Espero als altres quatre per arribar junts. En cinc minuts som al cim.
Les condicions son una autèntica merda. Boira, fred i vent. Ens plou una mica, i pedrega, no es veu un burro a tres passes, i estem al cim. Bravo. Estic molt content, per que les condicions, sense ser perilloses, no son bones, i en cap moment hem tingut dubtes. Son les 12:00 hem estat gairebé cinc hores, perdent molt de temps a l’ inici de la bretxa.
Foto, i cap avall. Un cop arrecerats del vent, i passats els dos trossos delicats de neu, parem a jalar un
altre cop. Ens traiem els grampons i cap avall. El Gordi troba ràpidament el primer ràpel i solets, sense tenir que esperar torns comencem a baixar. Hem carretejat dues cordes de 65 metres, de 8.2 mm. I així farem el mínim d’ operacions intermèdies. Baixa el Freddy, el Gregori i el Gordi. El Freedy esta penjant d’ un sol parabolt, així que fa baixar uns metres mes al Gordi, i troben una reunió com cal. L’ únic problema és que això fa que ens passem el Luis i Jo gairebé una hora parats sense fer res a dalt, i comencem a tenir una mica de fred. Finalment ens toca baixar, i realment, en dos ràpels som a baix, a peu de la bretxa.Grampons un altre cop i tira milles. Aquí la inclinació es forta, i de baixada, fa una mica
mes de respecte. La neu no obstant esta molt be, com no li ha donat el sol en tot el dia, esta tova, però no massa. Els grampons mosseguen i es fàcil i segur anar baixant. Tant fàcil, que quant s’ acaba la neu, maleïm el pedregar que ens queda.La baixada, com totes es fa llarga i penosa. Com sempre, al·lucinen del desnivell. Com pot ser que al mati anéssim tant feliços pujant aquestes rampotes. Be, es el que hi ha.
Desprès d’ una petita tartera, ja es veu el refugi. Correm cap allí, conscients que encara ens queda la baixada fins a la Sarra.
Cervesseta, carreguem motxilles i avall. La baixada es fa llarguíssima. Tardem gairebé el mateix en baixar que en pujar ahir… terrible.
La Sarra un altre cop. Son les 20:30. Des de les 07:00 del mati, que no parem. Tinc els peus que no se si son meus o del veí…
Però estem mes contens que un gínjol…
2 comentarios:
Sí senyor, sou uns cracks, i molt bé el relat. Les vostres dones unes santes...
La meva em mataria!
holaaa
caram, aquest me l'apunto, fa molt bona pinta, a veure si mirant a la dona amb ullets de xai hem deixa lliure un cap de setmana jejeje
v'sss
Publicar un comentario