passejant pel massís del vignemale

Massís del Vignemale. Juny 2001. Dies 18 / 19 / 20

Integrants Expedició:

GORDI/FREDDIE/LUIGGI/GREGORI/RICKY

Finalment el dissabte dia 18 ens dirigim cap al Vignemale. El camí es llarg, així que quedem força d’ hora i ens dirigim capo a Gavarnie, via Vielha. Creiem que és el camí més curt. Parem a esmorzar a Bellcaire d’ Urgell, on ja tenim localitzat el bar Sport.

No obstant, retencions a Lourdes ens retarden una mica mes del compte, i arribem a peu de la pressa d’ Oussue a les 14:30. Mengem alguna cosa, carreguem les motxilles i cap amunt.

La pujada al refugi de la Baysellance es molt forta. Es el refugi guardat mes alt del Pirineus, a 2651 metres, i es clar, això son metres que hem de guanyar des del cotxe. El dia no obstant, acompanya, esta núvol, i com a mínim fem l apujada en 2:30 h. sense la solana a l’ esquena. Una espessa boira no deixa que admirem el circ de Gavarnie… esperem que dema tindrem mes sort

.

Arribem a la Baysellance, y esta tot OK. Ens assignen llit, i ens insten a sopar a les 19:00. El sopar, justet.. una sopa decent, i blat bullit, amb carn.. la carn esta eixarreïda i sense gust, arribem a la conclusió de que es gall dindi… però bastant mal cuinat. En qualsevol cas, comestible 100%.

L’ endemà al mati tenim l’ esmorzar a les 05:00 del matí. El dia es preveu molt llarg. Les condicions meteorològiques, son excel·lents, fred i ras.

La pujada al Petit Vignemale no te mes història, es surt del refugi cap a un collet, i des d’ allí pujada per la carena fins al cim, a 3032 m. En una hora i mitja, estem al cim, i hem de trepitjar bastanta neu, que a aquesta hora esta dura i perfecte per pujar-hi amb grampons.

Les vistes son fantàstiques. Al Sud tenim tot el circ de Gavarnie, amb força neu encara, i al front nostre, mirant cap a l’ Oest, un seguit de cims que acaben a la Pique Longue.

Ens dirigim cap al segon cim, l’ esquena de la punta Chausenque. La baixada al coll no es clara, i de fet, perdem mes de una hora i mitja en endevinar mes o menys per on es. Hi ha molts blocs que porten a punts morts, on no podem progressar. El lloc es espectacular, ja que estem ben be al fil de la navalla, amb vistes cap a la glacera del Vignemale a la vessant Sud, i a la vall que ve del refugi de les oulettes, per l’ altre… amb el fosc i fred coluoir de Gaube.

Finalment, algun membre de l’ equip no ho veu clar, i decidim avortar la continuïtat per la cresta. Quant estem començant a retrocedir, la meva càmera de fotos agafa vida pròpia i es suïcida… veiem perfectament la seva caiguda per la timba fins que arriba a la glacera, i allí la recull una persona anònima.

Anem llavors cap enrere, tornem a desfer el que hem fet, i baixem al refugi. Un cop allí, carreguem motxilles i retirada. De passada vaig a la glacera, a veure si recupero la maquina de retratar, i la trobo a 2850 m. a sobre d0’ una pedra, on l’ havia deixat el xicot que l’ havia recollit. Esta destrossada, però puc recuperar la targeta i les fotos.

La baixada ens confirma el de sempre. Sembla mentida que ahir pugéssim tant alegrement aquestes rampes. Nomes de pensar-ho, les cames em fan figa.

Així doncs, amb ànims contraposats, de felicitat per haver estat a un lloc increïble, compartir amb els amics una bona estona i pujar el Petit Vignemale, però amb una mica de ràbia per no haver estat capaç de trobar el pas clau que ens permetés fer tota la cresta, ens dirigim cap a Bossost, on sopem i dormim. A l’ endemà, tornada cap a casa, sense incidents de cap mena.

LA CRESTA DEL SOL

CRESTA DEL SOL. SANT LLORENÇ DE MORUNYS

9 D’ ABRIL DE 2010

INTEGRANTS EXPEDICIÓ

FREDDI

LUIGGI

RICKY

Després de veure les previsions del

temps, excepcionalment anòmales i calorose

s per a la temporada que estem, decidim que per anar a Ulldeter a mul

lar-nos a les Canals, ens anem a fer alguna cresta. El Luiggi està verge en aquestes coses, i sempre va be anar progressant.

Després de mirar, recordo que l’ amic Llorenç i l’ Arantxa havien obert una cresta a St. Llorenç que tenia bona pinta. Per estalviar temps i esforços li envio un mail i em responen immediatament amb quatre detalls per anar cap allà.

Així que el dissabte, a les 06:30 sortim de Sant

Boi decidits a fer “La cresta del sol”.

Arribem a St. Llorenç a bona hora i esmorzem. A les 09:30 ens posem a caminar. La ressenya del bloc KUTRESCALADORS és de primera, no et pots perdre.

L’ aproximació és entretinguda, no és perdedora, però a voltes, tens que intuir el camí. No obstant, en 45 minutets arribem a un spit, que marca l’ inici de la cresta.

El primer sector és

una grimpada que et va col·locant a la cresta prò

piament, les vistes comencen a ser interessants. Es molt fàcil, però si es va amb gent sense experiència, es poden anar llaçant arbrets i boixos per donar seguretat.

El segon sector es posa una mica dret. Aquí ja cal encordar-se.

Es veu el primer parabolt a vista, sense problemes. Tota la cresta te aquest comú denominador, que allà on pot haver perill, hi ha un parabolt o un spit. Es fan quatre llargs seguits, curtets, per a completar 120 metres (aprox.) de escalada de màxim IV+. Els passets més tontos son a la sortida de la R2, una R molt bona a dos pins, que te una sortida per una canal… per la placa directe surt el IV+, molt aeri, ben assegurat, i amb canto, però força dret.

Quant arribem al final de l’ ultima tirada, tenim un tercer tram que el podem fer sense encordar, o en cas de voler assegurar, el podem fer a “l’ ensamble” posant bagues als arbres que anem trobant. És excessiu fer-ho a tirades, aniríem molt lents, i no es necessari.

Desprès d’ aquest tram, arribem a l’ ultima part de la cresta, una tiradeta de 10/15 meteres de IV, que es fan molt be, un altre cop ben assegurats, i que acaben caminant fins a arribar a un arbrot que te una baga… allí podem fer la ultima reunió del dia.

Caminem fins el cim, i desprès baixem amb compte al collet que hi ha i anem baixant per la canal… la baixada no es gens fàcil, és bastant relliscosa.. anem d’ arbre a arbre, fins que arribem a un ràpel, força evident. El Ràpel hi ha unes bagues, però per arribar-hi tenim un parell de passets delicats… podeu ajudar-vos d’ un altre arbre que hi ha al costat.

El ràpel es de uns 30 metres, però si el feu una mica mes llarg (35?) un deixa a peu de canal… el un ràpel de canal… o sigui que es una mica brut, i el primer te que baixar desentortolligant les cordes, i llençant-les de terrassa en terrassa…

Desprès del ràpel, el camí continua cap a la dreta, compte no perdre el camí aquí, ja que va a buscar uns cables de vida, i seguint-los anem a petar a uns esglaons de ferrata, i d’ aquí al camí que ens mena fins al cotxe… entre pitos i flautes, una hora.

Comentaris

-Excel·lent per a principiants acompanyats.

-Excel·lents vistes del pantà de la Llosa del Cavall i de tota la zona.

-La pedra es un conglomerat molt montserratí, i la canal de baixada també ens recorda una canal típicament Montserratina. En dies de pluja, la baixada i l’ aproximació, poden ser “can patinosky”. Anar amb compte sobretot a la baixada.

-Nosaltres érem tres, i no gaire ràpids, i vem estar de cotxe a cotxe, 6 horetes, sense pressa, però sense parar. No es gens perdedora, però es entretinguda tot el temps. Portar aigua (força) i ganyips per anar picant.