lunes, 23 de noviembre de 2020

Llor, Sant Antoni, Tabor, Llor

Sortida dissabte amb dos amics (Toni i Carlos) de running pel Baix Llobregat. 20Km 722 M desnivell positiu 2,35 de temps en moviment
Una sortida preciosa, exigent per llarga i que combina corriols i pistes de terra. Ens trobem el Carlos i jo al col.legi Llor, a les 08:00 del matí. Fa força fred, ha arribat de cop, però el fred se'ns passarà rapid. Enfilem cap a Santa Barbara, arribem al Mas Terra Alta i anem directament cap a Sant Antoni/Mont Pedrós. Allí ens trobem amb el company Toni Arevalo, que ve des de Sant Vicenç. Baixem pel mateix camí que em pujat.Després anem cap a la creu de Querol i agafem la pista que ens menarà cap a Sant Climent. Des d' allí sortim al costat de la riera pujant sense parar fins al cim del Tabor. Del cim del Tabor enfilem en direcció cap a Sant Antoni un altre cop, i abans d' arribar-hi, sense pujar, anem cap a la creu de Querol. Primer, el Toni se'n va cap a Sant Voicenç, direcció cap a Sant Antoni un altre cop. A ell li sortira una sortida de uns 25 Km. Des d' aqui, baixem per Can Palós per la llarga baixada fins a Sta Barbara i fins a casa.

lunes, 9 de noviembre de 2020

RECORREGUT CURT DE LA CURSA DE LA ROCA NEGRA


<iframe height='405' width='590' frameborder='0' allowtransparency='true' scrolling='no' src='https://www.strava.com/activities/4300448157/embed/31942fa0c9ee0d9ce019c27a177d72f1047c560d'></iframe>





dissabte dia 7 de novembre de 2020

Carlos Garcia

Ricard Cantarell

Recorregut de la cursa de la Roca Negra. (curt).14,700 m. 2 hores 16 minuts. 727 m. de desnivell positiu.  Anunciaven pluja, però al final ens respecta i nomès ens plou 5 minuts. temperatura de primavera i boníssima companyia.


Creu de can Cartró


al fons, no es veu, però està Sant Antoni

Dalt de Sant Antoni



lunes, 2 de noviembre de 2020

Circular a Sant Ramon

1 DE NOVEMBRE DE 2020

CONFINATS A SANT BOI.

Excursió realitzada amb la Marta. ;atí fantàstioc de diumenge. No sembla novembre.



La muntanya de Sant Ramon, també anomenada Montbaig, és una talaia del Baix Llobregat sud, a cavall entre Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Gairebé fa 300 m i des de dalt hi ha unes vistes fantàstiques. Molta gent puja des de diferents llocs. 




Ahir, amb el confinament municipal i tot aquest rotllo, vam fer una volta sencera, des de Sant Boi, i ens van sortir 10 km molt entretinguts. Molt recomanable, es pot fer a peu i en BTT, encara que hi ha algun corriolet que en BTT potser s'ha de posar el peu a terra.



<iframe height='405' width='590' frameborder='0' allowtransparency='true' scrolling='no' src='https://www.strava.com/activities/4270706108/embed/7d66f055e66ca758c78ba32b708c60633dfe8458'></iframe>

miércoles, 20 de mayo de 2020

Alfa Centauri. Cinglera dels Esplovins. Esperó de les orenetes

Paret dels esplovins. Fotografia Blog de Muntanya


Era l' any 1985, febrer crec recordar. El Jordi Garcia ja feia dos o tres anysque em portava a escalar, i molts cops anàvem amb el Josep Grañó, company d'escalades i amic de l'infància del Jordi.  A mi em portavem una mica com a mascota, suposo que el Jordi una mica obligat per la Nuri (jejeje). Vaig tenir una sort inmensa.

Aquell dia em van dir que agafés el sac de dormir i la motxilla per a fer un bivac. Com sempre al sortir de casa no teníem clar on anàvem, i fora del cotxe, ningú no ho sabia. Les coses es feien diferents abans, les feies per a tu mateix, no per a publicar-ho a les xarxes socials.

Vam enfilar cap a Oliana, a la Cinglera dels Esplovins, Esperó de les orenetes, via ALFA CENTAURI. Possiblement la via d' escalada més llarga de Catalunya.
650 m. 22 tirades, dificultats fins a V i Ae1. Amb la inconsciència que em caracteritzava, cap alli que anem.

En aquella època els friends, eren un exotisme que aquí encara no havia arribat, alguna cosa haviem sentit a parlar, però entre les dificultats per trovar material d’ escalada i el preu… així doncs, vam portar un sac de pitons, tascons i excèntrics. Crec recordar que a tota la via hi havia com a molt 15 burils, dels de veritat, la meitat amb placa extraíble, les reunions bones (i aquí n’hi havia 22 R a la ressenya,més les que vam fer entremig) eren una sabina o un arbre. O un buril reforçat amb un pitó. Així doncs, Alguna cosa de menjar (com sempre, no gaire) aigua, llet, café soluble (malgrat que no portavem fogonet) i cap amunt. I aquest cop, amunt de veritat.

Vam començar tard, passat el migdia. estavem al febrer i el dia era molt curt, així que sabiem que hauriem de fer nit a la paret, de fet hi havia una feixa a mitja paret, amb unes Sabines i uns arbres que en teoría eren un bon lloc. A la ressenya també hi havia indicat un vivac, però era massa amunt, i fent-se de nit a les 18:00 no pensavem arribar-hi. Com a molt teniem 4 o 5 hores de llum, així que oer a arribar a la feixa gran, teniem que anar lleugerets.

L’ ascensió a la primera part era força irregular, per allí no passava gaire gent, i estava herbòs i amb molta pedra suelta. Una cordada de tres, amb motxilles, clavant pitons, no erem la cordada més rápida del mon… de fet estavem fent Big Wall en estat precari. A partir de la tirada 5 o 6 la cosa ja era escalada de veritat, uns diedres i unes plaques calcàries, a voltes una mica extraplomades… que ballaven entre el IV+ i el A1 , tot amanit en que estava en pilotes, posant nosaltres les assegurances… 

La part més difícil estava entre la tirada 9 i 10, on hi havia uns passets de V i A1 (V grau dels anys 80’ estilo Terradets, cuidao!!!) allò no era per cobards. En una d’ aquestes el Grañó anava de primer ( era l’ unic que duia casc) i va tirar una pedra del tamany d’una tele. Ens va passar per darrera, pero una de les pedres auxiliars li va donar al Jordi al mig del cap. Resultat, un petit trau i una mica de sang… El Grañó que era metge, li va mirar i li va dir que no era res. Tampoc portava res a la farmaciola, així que millor fer-li cas.
A mitja ascensió, tirada 12  a la ressenya, hi havia la feixa boscosa gran, on vem preparar el vivac. Vem arribar cap el tard, ja es feia fosc. No era prou gran per deslligarnos, així que vem passar la nit lligats a la paret, més o menys estirats, cadascun on va poder, però sense aillants ni màrfegues ni res sembant.. a febrer, a Oliana al ras. La sort és que aquella nit es va nubolar, cosa que va fer que la temperatura no baixès gaire, però per un altra banda,  la nit va ser llarguíssima i incomoda. A les 21:00 era negre nit, sense lluna i no es feia de dia ben be fins a les 08:00 del matí. Portàvem una ràdio i vam anar sentint que demà plouria, així que estàvem una mica preocupats.

Hem de tenir en compte que això ho vam fer en un temps que anaves a escalar amb texans, i jo portava l'anorak que feia servir per anar a l'institut. El material d’ escalada de l’ época era el boudrier, els peus de gat (els Boreal Fire eren la novetat) cordes de 40 m i 9 mm i les cintes eren fetes amb un nus pla. També hi havia el material d’ expedició, però es clar, no hi havia ni l’accès que hi ha ara, ni la varietat. A Barcelona hi havia tres o quatre botigues de material d’ escalar i muntanya, i moltes coses et sortia més a compte anar a Andorra a buscar-ho, de marques franceses. Per descomptat, els preus del material de muntanya eren absolutament demencials, una corda de 9mm. valia practicament el mateix que ara, però un anorak de plumón, valia tres vegades mes que ara. I n’hi havia un model, que servia per a tot, per anar a esquiar i per anar a l’ Everest. Si li feies un forat, et passaves un any plorant.

A l'endemà, efectivament ens van caure quatre gotes, però vam poder acabar l'ascensió. Ens vem aixecar amb les primeres llums del dia, gairebe les 08:00 del matí, amb un ambient humit i fred. L’ esmorçar a base de madalenes i café amb llet a temperatura ambient dins del tetra-brik ens va reconfortar més haviat poc.

La segona part de l’ ascensió la recordó més bruta en general, més herbosa i suelta, encara que hi havia unes tirades (segons la ressenya 18/19/20) sostingudes, per unes plaques i uns diedre, que et feien tenir la sensació d’ estar escalant de veritat. El soroll del Martell, el dringeig dels pitons al empotrar-se a les escletxes, la visió dels voltors, planejant gairebé a l’ abast de les nostre mans… tot era com màgic. 

Tota l’ ascensió era molt directe, de fet veiem el cotxe des de la via, que ara estava als nostres peus, a l’ altra banda de la carretera, i es veia molt molt molt petit. La via anava pel dret, i malgrat alguns trams herbosos i mig podrits, era vertical i aèrea, la sensació d ebuit era constant.

Al cim hi havia un llibre de registre , dins una llauna.  No hi havien més de 8 o 10 ascensions registrades, i ni hi havia cap hivernal, així que de casualitat vam fer la "primera" hibernal ( o era la primera que estava registrada al llibre)

Desgraciadament tampoc existien telèfons mòbils, i per això només hi ha unes diapositives que va fer el Grañó, amb una réflex que carretejava sempre. Per desgracia va morir al 1990 al Hidden Peak, amb el seu gran amic i veí Albert Ibáñez, i no  he vist les diapos des de fa molts anys... i molt probablement no les tornaré a veure. Per això ilustro aquest relat amb la ressenya que he trobat. Crec que el Jordi te l’ original que vem fer servir per anar-hi, li demanaré i la posare aquí.
Ressenya clàssica VERTEX