Som de Sant Boi, vila dels bojos... ja tenen raó quant diuen que n'hi ha més fora que dins.
Sant Boi és un dels pobles mes maltractacs per l' administració local. Despres dels nefastos anys de govern de l' anterior alcaldessa, i el ínclite equip de govern, ara trobem un govern continuista que no fa res per intentar arreglar els desastres que es van fer.
La sortida cada matí de Sant Boi és vergonyosa. Les obres de reacondicionament de la Rambla, la zona dels jutjats i la comissaria dels mossos, només van fer que espatllar encara més el desastre circulatori que hi ha cada matí al meu poble. Si vaig pel camí mes lògic des de casa fins a l' entrada del litoral, tardo 25- 30 minuts, més temps del que tardo des del litoral a la meva feina, a l' avinguda drassanes de Barcelona. Increïble però cert.
Ademés ara estan construint un acces al riu, per anar a passejar a peu i/o amb bicicleta. És una petició que fa anys que es demanava, netejar de porqueria la llera del riu i aprofitar-la per l' us lúdic. Llàstima que l' acces que estan fent és estret, perillós i com no, estreny una mica més una de les sortides de Sant Boi més transitades.
Com no tenen prou amb aixó, algun il.luminat de l' ajuntament ha tingut la brillant idea de fer la recollida selectiva d' escombraries a partir de les 07:30 del matí. O sigui que si intentes escapar del caos circulatori de la sortida de Sant Boi per la Rambla, no pateixis, a l' alçada del mercat nou, (via d' escapament per anar a la carretera vella del Prat) trobaràs el camió de recollida de vidre, o envasos, o paper. No ho poden fer a les 11:00 del matí, quant no queden gairebe cotxes pel carrer?
L' eslogan que porta el camionet pintat al darrera és "Sant Boi més.... Net".
La realitat es "Sant Boi més... Paranoic", cosa que si ho mirem be, tampoc desentona tant amb la tradicio del poble.... Pero abans ens nodriem dels malalts mentals de tot Barcelona, i ara, en una tombarella magistral del destí, estan al càrrec de l' ajuntament...
martes, 25 de noviembre de 2008
miércoles, 27 de agosto de 2008
alps 2008 vacances
Estiu 2008 / Alps
Aquest estiu, ben bé des de setmana santa, tenim previst anar als Alps. Anem tots aquests:
Espe i Gordi
Paquita i Luiggi
Nuri i Freddi
Marta,Berta,Estel.la i Jo
La idea original era que els quatre de sempre (més el Mc Gregor) anavem a fer un pic de 4000 metres ( El Gran Paradiso) i aprofitavem per passar una setmaneta amb la família fent el turista als Alps. Desafortunadament el Mc. Gregor i l’ Elvira van caure de la llista al final. Així doncs, vem estar buscant allotjament a la Vall d’ Aosta i alrededors, i va ser practicament impossible trobar res a la zona. Es clar que tampoc és fàcil trobar lloc per 10 en una sola casa, tal i com era la nostra intenció.
Al final la vem trobar, però a Chamonix. No era la nostra idea anar a aquesta zona, pero… que li farem. Al final la decissió a estat bona, la casa era fantàstica, i des de Chamonix vem poder fer unes bones, boniques i fàcils excursions per a tots els gustos.
Vem sortir molt d´hora el dissabte dia 9, per arribar a mitja tarda a Chamonix. Anem en tres cotxes, força carregats, ja que portem ademes del equipatge per tres setmanes, (després allargarem les vacances) l’ equip de muntanya, i força menjar, vi… etc. Una de les avantatges de fer unes vacances amb aquests companys és que tots plegats som molt apanyats en quant a menjars, netejes i coses d’ aquestes.
Efectivament, seguint l’ horari previst arribem a l’ oficina de lloguer d’apartaments a les 17:30 (gracies GPS) i no esta a Chamonix, esta a Argentiere, a uns 10 Km. A peus de la glacera i enfront de l’ Aigulle Verte. Al darrera es veu la punteta del Dru. És emocionant nomÉs arribar tenir aquesta vista.
Però el millor encara esta per arribar. Un cop al xalet, la terrassa te vistes directament sobre l’ agulla de Midi i el massis del Mont Blanc, i ara al capvespre la llum es reflexa en una coseta… que es el refugi de Gouter… amb el llargavistes del Freddy podem observar-ho tot amb més detall i sen’s posa la pell de gallina… quina passada. Cada dia al matí i al vespre amb vistes al Mont Blanc.
Un cop asignades les habitacions ens situem i a sopar.
El primer dia anem cap a “poble” i ens apropem a Chamonix. Anem a l’ oficina de turisme, donem un volt i cap a les 11:00 agafem el trenet de Montevers. Un trajecte maquissim ens mena cap a “la Mer de Glace” que en aquest punt esta tota coberta de residus de la glacera, i és molt poc espectacular. No obstant la baixada i la visita a
les coves i la volteta que fem per la zona es preciosa, y al ser la primera gran glacera que visitem tots junts, és força emocionant. Després de menjar un mos, veiem que des d’ aquí surt una excursió que va fins Aguille de Midi. Llastima es massa tard… A la tarda arribem a Chamonix, prenem unes cervesses fem unes compres i cap a casa.
L’ endema ens dirigim a peu cap a la glacera d' Argentiere. Agafem el telefèric a cinc minuts de casa, i un cop a dalt, caiem
de cul. Aquesta glacera si que és realment espectacular, amb trossos de gel blau caient avall. Des d’ aquí surt una excursioneta que va remuntant la glacera per la seva dreta, fins a un mirador. Ens dirigim cap allà, i tardem un parell d’ hores per fer els 400 metres de desnivell, tenint en compte que van les nenes i la Berta nomes te tres anys, no esta gens malament.
A dalt fem un mos,
i jo vaig a investigar que era el que havia a sobre un roc, resultant ser un homenatge (i les restes, en forma de cendra, suposo) de un senyor japonés que es va matar a l’ any 1985. Quin resultat mes galdòs.
Despres vem anar baixant. Uns van decidir baixar a peu, i els altres amb el telefèric. Un cop abaix, amb les nenes una mica cansades, vem anar a fer un tomb i a sopar. Vem fer una fantàstica Reglette a casa. Despres uns whiskies i a dormir.
El tercer dia vem decidir anar al glaciar de Bossons.
Aquest no es tan espectacular com el d’ Argentiere, pero tambe es molt estetic. A la tarda, un cop a casa, vem anar a preparar el material per anar al Gran Paradiso. Estem una mica nerviosos, el nostre habitat natural es el pirineu, i així i tot, jo sempre que anem a fer algun cim, sempre tinc un rau rau a la panxa. Pleguem la corda, posem els grampons en solfa, ens encordem i desencordem un parell de vegades, i fem les motxilles. Jo he o
blidat el camelback a casa, així que tinc l’ excusa perfecte per comprar-me un Platypus que he vist i que tanta fama tenen. El resultat ha estat que el primer el vaig canviar per que perdia, i el segon va quedar tintat al primer us per culpa del Isostar. Pero em va agradar molt el sistema de vàlvules i el tubet extraíble i la boca gran per netejar-la….
Al vespre v
aig amb la marta a comprar els bitllets de Ginebra. Elles volen anar a fer turisme "de ciutat" a Suissa, i hi ha un servei de conya amb bus. Per sopar, continuant amb la setmana francesa, fem "founde". Brutal.
El dimecres és el gran dia. Ens aixequem a les 07:00 portem a les xicotes al Bus i marxem cap al Gran paradiso. Aquesta part esta ressenyada apart aquí al bloc.
Aquest estiu, ben bé des de setmana santa, tenim previst anar als Alps. Anem tots aquests:
Espe i Gordi
Paquita i Luiggi
Nuri i Freddi
Marta,Berta,Estel.la i Jo
La idea original era que els quatre de sempre (més el Mc Gregor) anavem a fer un pic de 4000 metres ( El Gran Paradiso) i aprofitavem per passar una setmaneta amb la família fent el turista als Alps. Desafortunadament el Mc. Gregor i l’ Elvira van caure de la llista al final. Així doncs, vem estar buscant allotjament a la Vall d’ Aosta i alrededors, i va ser practicament impossible trobar res a la zona. Es clar que tampoc és fàcil trobar lloc per 10 en una sola casa, tal i com era la nostra intenció.
Al final la vem trobar, però a Chamonix. No era la nostra idea anar a aquesta zona, pero… que li farem. Al final la decissió a estat bona, la casa era fantàstica, i des de Chamonix vem poder fer unes bones, boniques i fàcils excursions per a tots els gustos.
Vem sortir molt d´hora el dissabte dia 9, per arribar a mitja tarda a Chamonix. Anem en tres cotxes, força carregats, ja que portem ademes del equipatge per tres setmanes, (després allargarem les vacances) l’ equip de muntanya, i força menjar, vi… etc. Una de les avantatges de fer unes vacances amb aquests companys és que tots plegats som molt apanyats en quant a menjars, netejes i coses d’ aquestes.
Efectivament, seguint l’ horari previst arribem a l’ oficina de lloguer d’apartaments a les 17:30 (gracies GPS) i no esta a Chamonix, esta a Argentiere, a uns 10 Km. A peus de la glacera i enfront de l’ Aigulle Verte. Al darrera es veu la punteta del Dru. És emocionant nomÉs arribar tenir aquesta vista.
Però el millor encara esta per arribar. Un cop al xalet, la terrassa te vistes directament sobre l’ agulla de Midi i el massis del Mont Blanc, i ara al capvespre la llum es reflexa en una coseta… que es el refugi de Gouter… amb el llargavistes del Freddy podem observar-ho tot amb més detall i sen’s posa la pell de gallina… quina passada. Cada dia al matí i al vespre amb vistes al Mont Blanc.
Un cop asignades les habitacions ens situem i a sopar.
El primer dia anem cap a “poble” i ens apropem a Chamonix. Anem a l’ oficina de turisme, donem un volt i cap a les 11:00 agafem el trenet de Montevers. Un trajecte maquissim ens mena cap a “la Mer de Glace” que en aquest punt esta tota coberta de residus de la glacera, i és molt poc espectacular. No obstant la baixada i la visita a
les coves i la volteta que fem per la zona es preciosa, y al ser la primera gran glacera que visitem tots junts, és força emocionant. Després de menjar un mos, veiem que des d’ aquí surt una excursió que va fins Aguille de Midi. Llastima es massa tard… A la tarda arribem a Chamonix, prenem unes cervesses fem unes compres i cap a casa.L’ endema ens dirigim a peu cap a la glacera d' Argentiere. Agafem el telefèric a cinc minuts de casa, i un cop a dalt, caiem
de cul. Aquesta glacera si que és realment espectacular, amb trossos de gel blau caient avall. Des d’ aquí surt una excursioneta que va remuntant la glacera per la seva dreta, fins a un mirador. Ens dirigim cap allà, i tardem un parell d’ hores per fer els 400 metres de desnivell, tenint en compte que van les nenes i la Berta nomes te tres anys, no esta gens malament.A dalt fem un mos,
i jo vaig a investigar que era el que havia a sobre un roc, resultant ser un homenatge (i les restes, en forma de cendra, suposo) de un senyor japonés que es va matar a l’ any 1985. Quin resultat mes galdòs.Despres vem anar baixant. Uns van decidir baixar a peu, i els altres amb el telefèric. Un cop abaix, amb les nenes una mica cansades, vem anar a fer un tomb i a sopar. Vem fer una fantàstica Reglette a casa. Despres uns whiskies i a dormir.
El tercer dia vem decidir anar al glaciar de Bossons.
Aquest no es tan espectacular com el d’ Argentiere, pero tambe es molt estetic. A la tarda, un cop a casa, vem anar a preparar el material per anar al Gran Paradiso. Estem una mica nerviosos, el nostre habitat natural es el pirineu, i així i tot, jo sempre que anem a fer algun cim, sempre tinc un rau rau a la panxa. Pleguem la corda, posem els grampons en solfa, ens encordem i desencordem un parell de vegades, i fem les motxilles. Jo he o
blidat el camelback a casa, així que tinc l’ excusa perfecte per comprar-me un Platypus que he vist i que tanta fama tenen. El resultat ha estat que el primer el vaig canviar per que perdia, i el segon va quedar tintat al primer us per culpa del Isostar. Pero em va agradar molt el sistema de vàlvules i el tubet extraíble i la boca gran per netejar-la….Al vespre v
aig amb la marta a comprar els bitllets de Ginebra. Elles volen anar a fer turisme "de ciutat" a Suissa, i hi ha un servei de conya amb bus. Per sopar, continuant amb la setmana francesa, fem "founde". Brutal.El dimecres és el gran dia. Ens aixequem a les 07:00 portem a les xicotes al Bus i marxem cap al Gran paradiso. Aquesta part esta ressenyada apart aquí al bloc.
martes, 26 de agosto de 2008
Gran Paradiso 4061 metres
Gran Paradiso 4061 m.
Pujada des de Valsavarenche pel refugi 
Vittorio Emmanuelle II
Data:06-08-2008
Integrants expedicio:
Gordi
Luiggi
Freddie
Ricky
Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.
La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.
Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…
La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.
La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.
Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia.
Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.
El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.
L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.
Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.
Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…
Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda.
El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.
La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.
Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.
Luiggi
Freddie
Ricky
Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.
La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.
Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…
La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.
La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.
Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia.
Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.
L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.
Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.
Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…
Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda.
El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.
Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.
jueves, 3 de julio de 2008
bachimala per la punta del sabre
Bachimala per la Punta del Sabre
Integrants:
GORDI
FREDDI
RICKY
Data:13-14-15 juliol 2007
Al final, despres de moltes voltes, no podem anar al Vignemale dels collons, ja que el refugi està plé. Així que amb dos collons, anem cap a Viados, a fer un Vivac i pujar aquesta facil cresta.
El Luis i el Gordi s’ han rajat. Ells sabran.
El divendres agafem el cotxe i anem cap alla. El camí ja el coneixem. Parem a esmorçar només entrar a Aragó, a un garito-forn que el Gordi coneix, i on de pas comprem pa.
Amb tots els “pertrechos” anem cap a San Juan de Plan. El dinar el fem al Hotel Anita, on dimen de conya, uns esparregs gratinats, una amanida de Foie, i unes galtes de vedella boníssimes.
A mitja tarda enfilem cap a Viadós. Un cop allí, preparem les motxilles i amunt. Tenim per devant uns 800 metres de desnivell fins a on volem vivaquejar que es a la “marca de Viados” a sota el coll del sabre.
Arribem en un temps record (per nosaltres) menys de dues hores. Anem molt carregats, ja que ens diuen que a dalt no hi ha aigua, i necessitem aigua per tota l’ ascensió des del refugi (més de 1400 m) dormint i fent sopetes.
Un cop al coll, trobem un vivac de pedra força apanyat que sembla fet a mida, i una parella de gabatxos que estant montant una tendeta a uns 100 metres. El senyor, amablement baixa a buscar aigua a un corriol que hi ha a uns 200 metres avall, i ens omple la cantimplora!!!El gordi comença el seu ritual, i prepara una sopeta amb ous durs i pernil. Darrera truita de patates, tot regat amb rioja…sopem com a reis. Despres, botelleta de whisky, i a xerrar d’ “aventuras
animadas de ayer y hoy”. Comença a fer fred, estem gairebé a 2700 metres, però la nit no sembla que tingui que ser especialment gèlida.El cel ens monstra tot el seu esplendor cap al tard, quant la lluna se’n va. El mateix espectacle de cada vivac, que mai ens cansarem de veure… una passada… dormint, mal que bé, fins a les 07:00 mes o menys quant es fa de dia.
Esmorcem i ens adonem que la cresta surt directament devant nostre, així que arrepleguem el necessari i amunt. Comencem molt d´hora, ja que estem molt amunt. El primer tros de cresta es el més complicat, pero en cap moment trobem a faltar corda o elements de progresió. El Gordi, te una mica menys de soltura en aquest terreny, i dubta una mica, pero no para en cap moment.
La cresta és llarga i molt espectacular. Pero en cap moment és perillosa. Va molt pel fil de la
muntanya.Quant arribem al Sabre, la cosa es suavitza. Hem arribat en 1 h. mes o menys. La cresta continua suau pero constant fins al Bachimala. Veiem els nostres companys francesos per la normal. Anem cap allí, i quant arribem al cim ja hi son. En 2:30 hores hem complert l’ objectiu.
El cim te unes vistes impressionants, Vignemale al darrera i especialment al devant el Posets, que des d’ Estos ens esta vigilant i te una pinta impressionant.
Baixem per l’ altre banda, per la normal. Primer esmorzem, que portem uns bocates de bull blanc i negre i uns altres de pernil de jabugo… La normal del Bachimala, en aquest estat (pelada de neu) es bastant lletjota. Un pedregal inmens que fa giragonzes fins a arribar al coll on hem dormit. És molt suau, pero molt llarga i penosa degut a que és una tartera de pedra fina… Hi ha força gent pujant, i ara veiem gent que també està fent el mateix que nosaltres. Nosaltres hem tingut la sort de disfrutar solets del cim. Es l’ aventatja de sortir d´hora. 
Al final arribem al vivac, recollim les motxilles grosses i cap avall. A Viadós parem a dinar, i traiem tot el jalar que ha sobrat. Amb aixo tenim de sobres.
PONT DE MAIG 2008
Pont de Maig 2008. Benasque
Una mica tard, pero bé, farem un petit relat d’ un pont maravellòs a Benasque. Hotel San Marcial… fantàstic.
Meravellòs per què climatologicament va estar l’ últim cap de setmana sense ploure de tot el mes.
Meravellòs per que hi havia moltíssima neu (la gent gran del poble dèia que fèia 40 a
nys que no veien tanta neu al Maig)
Meravellòs per que les nenes i la Marta son la millor companyia
I ademés estavem acompanyats pel Freddi i la Nuri, que sempre son garantia de tranquilitat.
Un dia vem anar xino-xano des de baños del hospital fins gairebé la Renclusa. El camí estava tancat per neu, i la gent que baixava esquiant dels cims propers (Aneto, Maladetes.. etc) arribaven fins els cotxes aparcats als “baños”.
Vem anar pel camí de muntanya i un cop al llaguet que es forma nomès els anys excepcionals (com aquest) de neu, vem dinar, fer la volta i tornar per la carretera, tota plena de neu.
L’ endemà vem anar a Pineta. Ens vem trobar amb el Luis i la Paquita, i vem fer un volt des del parador fins a les cascades. L’ ambient impressionant, vem poder veure uns allaus que queien de la Nort del Mont Perdut, i estava tot carregadissim de neu. Ja que estavem alli, vem aprofitar per jalar al Parador, que va estar molt bé (bé, el preu tampoc es quedava curt)
L’ últim dia el Freddi i jo vem agafar les bicis i vem pujar des de Benasque fins a Cerler, una ascensió curta pero intensa. Així vem fer una mica de cames… Després vem esmorçar a l’ hotel i vem anar baixant, parant a dina
r caragols a Bellcaire d’ Urgell.
Una mica tard, pero bé, farem un petit relat d’ un pont maravellòs a Benasque. Hotel San Marcial… fantàstic.
Meravellòs per què climatologicament va estar l’ últim cap de setmana sense ploure de tot el mes.
Meravellòs per que hi havia moltíssima neu (la gent gran del poble dèia que fèia 40 a
nys que no veien tanta neu al Maig)Meravellòs per que les nenes i la Marta son la millor companyia
I ademés estavem acompanyats pel Freddi i la Nuri, que sempre son garantia de tranquilitat.
Un dia vem anar xino-xano des de baños del hospital fins gairebé la Renclusa. El camí estava tancat per neu, i la gent que baixava esquiant dels cims propers (Aneto, Maladetes.. etc) arribaven fins els cotxes aparcats als “baños”.
Vem anar pel camí de muntanya i un cop al llaguet que es forma nomès els anys excepcionals (com aquest) de neu, vem dinar, fer la volta i tornar per la carretera, tota plena de neu.
L’ endemà vem anar a Pineta. Ens vem trobar amb el Luis i la Paquita, i vem fer un volt des del parador fins a les cascades. L’ ambient impressionant, vem poder veure uns allaus que queien de la Nort del Mont Perdut, i estava tot carregadissim de neu. Ja que estavem alli, vem aprofitar per jalar al Parador, que va estar molt bé (bé, el preu tampoc es quedava curt)
L’ últim dia el Freddi i jo vem agafar les bicis i vem pujar des de Benasque fins a Cerler, una ascensió curta pero intensa. Així vem fer una mica de cames… Després vem esmorçar a l’ hotel i vem anar baixant, parant a dina
r caragols a Bellcaire d’ Urgell. martes, 1 de julio de 2008
Berlin Berlin
Doncs un altre cop hem tornat a la ciutat me bonica que conec, Berlin, que ademés cada cop que vaig esta millor.
Un clima excelent, l' agradable experiència d' anar amb les dues nenes en avió i quatre fantàstics dies en companyia de bons amics.
La ciutat, no és b
roma, cada dia esta mes maca. Es nota que és la capital d'Alemanya, i que els diners de mica en mica van arribant. Dues estacions de tren impresionants i la finalitzacio de la zona del reigstach i la cancelleria fan que la zona del "centre" (per dir-li d' alguna manera) estigui impressionant.
roma, cada dia esta mes maca. Es nota que és la capital d'Alemanya, i que els diners de mica en mica van arribant. Dues estacions de tren impresionants i la finalitzacio de la zona del reigstach i la cancelleria fan que la zona del "centre" (per dir-li d' alguna manera) estigui impressionant. Realment val la pena fer-hi una visita, ademés la cervessa és excelent....
lunes, 16 de junio de 2008
Maladeta 3308 m
Data : 13-14-15 juny 2008
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Mc. Gregor
Ricky
Sortim divendres dia 13de Sant Boi a les 11:15 el primer grup, format pel Gordi, el Freddie i jo mateix. Anem a dinar directament a Camarasa, a Cal Pere. Continuem cap a Benasque, on arribem a les 16:00 dinats i preparats.
Anem de compres, primer al ribagorza, on el Gordi es compra unes botes. Després anem a Barrabes, on jo em compro un piolet, i estem xafardejant com uns “pueblerinos”. El Freddie no ho pot evitar i es compra uns mitjons de fil de plata...
Un cop acavem les nostres compres compulsives, ens dirigim cap al refugi de La Renclusa. Encara deixen passar cotxes fins a La Besurta, aixi que cap alli anem. Aparquem relativament be, i quant comencem a preparar les coses es posa a ploure. Ens posem a recer a un bareto que hi há, i anem fent el dinar de l’ endema i el sopar, mentre esperem al Gregori i al Lluis.
Va arribant gent que va cap al refugi, i preparen motxilles al mateix lloc que nosaltres. Finalment el Gregori i el Lluis arriben, sopem, preparem les motxilles i amunt.
Pujem rapid, ja que encara plou, i en ½ hora estem a dalt. Ens donen els llits i ens disposem a fumar um cigarret i esperar que dema no plogui. Hi há molta neu, i probablement l’ aigua que esta caien al refugi (2140 m) sigui neu una mica mes amunt.
L’ endema al mati, ens aixequem i alguna cosa no funciona. El Gordi esta fotut, i no pujara, es va donar un fort cop fa uns dies, i no ho veu clar. Aixi doncs, esmorzem i sotim amunt, els quatre a les 06:15 del mati... una llastima.
Als 20 minuts este
m a sobre la neu. Esta força dura, i es pot caminar molt be. Compartim el cami amb tota la gentada que va cap a l’ Aneto, fins al “Portillon superior”, aixi que es difícil perdre’l, encara que hi ha gent per totes bandes i a vegades et fan dubtar una mica.
El cami no te cap secret, va directe amunt per unes pales de neu molt dretes. Es feixuc, anem força carregats amb les raquetes, i els grampons als peus no ajuden gaire. Parem a menjar, mes o menys a mig cami de pujada. L’ espectacle es fabulos, hi ha un mar de nuvols a la banda França, mentre aqui hi ha un sol espaterrant. Continuem a munt i despres d’unes rampes que no s’acaven mai, já es véu perfectament la pujada al cim, pel conegut pas de la Rimaya.
La Rimaya, en aquestes condicions de neu no existeix. La rampa de neu arriba fins a peu de paret, on de manera directe es redreça i la facil pujada al cim, ara en un facil corredor de neu. No obstant, te la suficient mala pinta pera que molts s’ ho pensin dues vegades.
El corredor te bona traçada, esta en unes condicions excelents, i ens disposem a atacar-lo , pero esperem que un grup de 4 o 5 que portavem al devant desapareixin de la nostra vista. En formació classica (Freddie, Luis, Gregori i jo) ens hi posem , i en poc mes de 20 minuts sortim a dalt. La resta de cresta fins al cim esta impresionant, es una pujadeta suau de neu perfecte. Les vistes son espectaculars, i l’ Aneto, en condicions de neu invernals, esta preciós, aixo si, assetjat per una quantitat increíble de gent, que des d’ aquí semblen una processo de formiguetes.
Tornem avall, que encara tenim un llarg retorn. Hem trigat gairebe 5 hores en pujar, amb parades, esmorçar... sense presses. El dia i les condicions extraordianries s’ho mereixen.
La baixada per la Rimaya es mes delicadeta que la pujada, pero amb paciencia i tranquilitat anem fent. Menjem, ens hidratem, i cap avall. La baixada es complica, les condicions de la neu, avui que fa força calor, empitjoren rapidament i a 2750 m. els XL (el Gregori i jo) ja comencem a enfonsar-nos massa… probemr, amb les raquetes, pero la forta pendent no ajuda gens ni mica, i fa força penosa la baixada. La gent no sap que fer, n’hi ha que baixen de cul, amb grampons, amb raquetes, sense res.. el sunics que estan disfrutant, i de quina manera, son els esquiadors.
Cap a 2400 m. la neu esta tant transformada que es camina molt millor. Esta molt pesada i humida, pero com a minim, per la traçada que s’ ha anat construint, podem caminar mes o menys be.
Total, a les 14:45 al refugi. Gairebe 9 hores entre pujar i baixar, aixó si, disfrutant d’ unes condicions extraordinaries per mitjans de juny. Absolutament increible, condicions de neu quase invernals, amb temperatura primaveral.
Tornem al cotxe, anem cap a l’ hotel Sant Marsial, dutxa... etc i cap a sopar, a La Parrilla. Picoteo (calamars, anques de granota, carbassons amb carn...) i chuleton. Espectacular, um final molt apropiat a una jornada inolvidable.
Data : 13-14-15 juny 2008
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Mc. Gregor
Ricky
Sortim divendres dia 13de Sant Boi a les 11:15 el primer grup, format pel Gordi, el Freddie i jo mateix. Anem a dinar directament a Camarasa, a Cal Pere. Continuem cap a Benasque, on arribem a les 16:00 dinats i preparats.
Anem de compres, primer al ribagorza, on el Gordi es compra unes botes. Després anem a Barrabes, on jo em compro un piolet, i estem xafardejant com uns “pueblerinos”. El Freddie no ho pot evitar i es compra uns mitjons de fil de plata...
Un cop acavem les nostres compres compulsives, ens dirigim cap al refugi de La Renclusa. Encara deixen passar cotxes fins a La Besurta, aixi que cap alli anem. Aparquem relativament be, i quant comencem a preparar les coses es posa a ploure. Ens posem a recer a un bareto que hi há, i anem fent el dinar de l’ endema i el sopar, mentre esperem al Gregori i al Lluis.
Va arribant gent que va cap al refugi, i preparen motxilles al mateix lloc que nosaltres. Finalment el Gregori i el Lluis arriben, sopem, preparem les motxilles i amunt.
Pujem rapid, ja que encara plou, i en ½ hora estem a dalt. Ens donen els llits i ens disposem a fumar um cigarret i esperar que dema no plogui. Hi há molta neu, i probablement l’ aigua que esta caien al refugi (2140 m) sigui neu una mica mes amunt.
L’ endema al mati, ens aixequem i alguna cosa no funciona. El Gordi esta fotut, i no pujara, es va donar un fort cop fa uns dies, i no ho veu clar. Aixi doncs, esmorzem i sotim amunt, els quatre a les 06:15 del mati... una llastima.
Als 20 minuts este
m a sobre la neu. Esta força dura, i es pot caminar molt be. Compartim el cami amb tota la gentada que va cap a l’ Aneto, fins al “Portillon superior”, aixi que es difícil perdre’l, encara que hi ha gent per totes bandes i a vegades et fan dubtar una mica.El cami no te cap secret, va directe amunt per unes pales de neu molt dretes. Es feixuc, anem força carregats amb les raquetes, i els grampons als peus no ajuden gaire. Parem a menjar, mes o menys a mig cami de pujada. L’ espectacle es fabulos, hi ha un mar de nuvols a la banda França, mentre aqui hi ha un sol espaterrant. Continuem a munt i despres d’unes rampes que no s’acaven mai, já es véu perfectament la pujada al cim, pel conegut pas de la Rimaya.
La Rimaya, en aquestes condicions de neu no existeix. La rampa de neu arriba fins a peu de paret, on de manera directe es redreça i la facil pujada al cim, ara en un facil corredor de neu. No obstant, te la suficient mala pinta pera que molts s’ ho pensin dues vegades.
El corredor te bona traçada, esta en unes condicions excelents, i ens disposem a atacar-lo , pero esperem que un grup de 4 o 5 que portavem al devant desapareixin de la nostra vista. En formació classica (Freddie, Luis, Gregori i jo) ens hi posem , i en poc mes de 20 minuts sortim a dalt. La resta de cresta fins al cim esta impresionant, es una pujadeta suau de neu perfecte. Les vistes son espectaculars, i l’ Aneto, en condicions de neu invernals, esta preciós, aixo si, assetjat per una quantitat increíble de gent, que des d’ aquí semblen una processo de formiguetes.
Tornem avall, que encara tenim un llarg retorn. Hem trigat gairebe 5 hores en pujar, amb parades, esmorçar... sense presses. El dia i les condicions extraordianries s’ho mereixen.
La baixada per la Rimaya es mes delicadeta que la pujada, pero amb paciencia i tranquilitat anem fent. Menjem, ens hidratem, i cap avall. La baixada es complica, les condicions de la neu, avui que fa força calor, empitjoren rapidament i a 2750 m. els XL (el Gregori i jo) ja comencem a enfonsar-nos massa… probemr, amb les raquetes, pero la forta pendent no ajuda gens ni mica, i fa força penosa la baixada. La gent no sap que fer, n’hi ha que baixen de cul, amb grampons, amb raquetes, sense res.. el sunics que estan disfrutant, i de quina manera, son els esquiadors.
Cap a 2400 m. la neu esta tant transformada que es camina molt millor. Esta molt pesada i humida, pero com a minim, per la traçada que s’ ha anat construint, podem caminar mes o menys be.
Total, a les 14:45 al refugi. Gairebe 9 hores entre pujar i baixar, aixó si, disfrutant d’ unes condicions extraordinaries per mitjans de juny. Absolutament increible, condicions de neu quase invernals, amb temperatura primaveral.
Tornem al cotxe, anem cap a l’ hotel Sant Marsial, dutxa... etc i cap a sopar, a La Parrilla. Picoteo (calamars, anques de granota, carbassons amb carn...) i chuleton. Espectacular, um final molt apropiat a una jornada inolvidable.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
