lunes, 28 de septiembre de 2015

Els Encantats

Ascensió als Encantats
Data: 25-26/9/2015
Ascensió realitzada per: Mc. Gregor / Luiggi/Freddy i jo

El divendres 25 sortim dinats de Sant Boi a les 14:30, sense incidents, i sense aturar-nos fins a Espot, arribem al parquing del parc, i pujem fins al refugi Ernest Mallafré. Comptat i debatut, arribem just a les 19:35, hora de sopar. 

Al refugi ens están esperant tots per sopar. Tot songuiris, francesos, alemanys i israelians, en total som 16 persones.Tothom està en ruta, aixó es territori de Carros de Foc.
Sopem de seguida, una sopeta, una amanida i pollastre rostit. Esta força bo. El Gregori, Fidel als seus principis, serveix a tothom de manera equitativa la sopa. Ho fa tant be, que els guiris li demanen que serveixi la resta del sopar… “maestro”.

Un cop sopats, sortima fora a fer un cigarret. Fa un fred que pela, aixi que rapidament, a les 22:15 anem cap al llit. Es un refugi auster, amb llits correguts. Com no esta ple es comode, però no vull imaginarlo a plena ocupació…c
Ens pensavem llevar d’hora, a les 06:30 o així, però ningú piula, i quan ens adonem son les 07:30 i tothom està clapant. Ens aixequem i anem a esmorçar, tenim tot el dia per devant i tampoc es tant greu.

Desprès del frugal esmorzar, enfilem cap amunt. Mentres estem preparant l’ equip, un grup de 6 persones va cap amunt. 

El camí comença atravessant un bosc, sempre en forta pujada. Al principi és molt agradable, però rapidament comença a pujar molt agresivament, entre tarteres . El camí voreja la base dels encantats, fins a situar-se al darrera del refugi, on hi ha la canal central, per a on tenim previst pujar.

La canal central, com el seu propi nom indica, es una canal descomposta que puja directament cap amunt, ara grimpant, ara relliscant. És difícil perdres, no pots soritr de la canal, però és fácil anar per on no toca, i encigalar-se. Només ens passa una vegada, seguint les fites anem ap arar a un mur amb una caiguda lleta, aixi que reculem i tirem per on el sentit comú ens indica.
 A dins de la canal, per l’ orientació, a aquesta hora no toca gens el sol i fa molt de fred si estas parat. La canal arriba fins a una especie d’ enforcadura, on momentaneament es suavitza el pendent, fins a encarar una grimpada que ens deixa al cim.  La grimpada te la seva gràcia, i hi ha muntats un parell de rappels per a la baixada.
Al final arribem al cim. Hem estat 4 hores, des de les 08:30 a les 12:30. Amb un desviament no obligat inclòs a mitja grimpada. El dia es preciós, a dalt fa sol, i la visibilitat es extensa. Veiem el refugi, Sant Maurici, Ratera, Amitges… i mes lluny un munt de cims, Peguera… fins i tot es veu una mica del Glaciar de l’ Aneto. Una delícia.


Estem sols al cim, el grup de sis estaba rapelant quant pujavem… no se’ls veía gaire “sueltos”. Nosaltres portem una sola corda de 30, crec que l’ hem cagat, és massa curta. Aixi que despres d’ esperar gairebe una hora a veure si acaben de rapel·lar, els hi demanem si podem utilizar les seves cordes per baixar.  Per la nostra sorpresa, el que sembla portar la veu cantant ens diu que no, i rapidament recull la corda de la instalación. Diu que tenen pressa. Be, pitjor per a ells, tampoc és imprescindible, encara que ens hauria estalviat un ratet.


Nosaltres no ens preocupem gaire, desgrimpem el primer trosset, que és el mes delicat, i avall… anem baixant a bon ritme, pero son mes de les 14:00, hem manejat o esperat molt de temps a dalt. La baixada és molt entretinguda. No per excesivament difícil, si no per llarga. Una llarga desgrimpada fins el coll, i després, per terreny descompost, anar baixant… No s’ acaba mai.
Al final, sense incidents remarcables, arribem al final de la canal, i encarem l’ ultim tròs de la baixada, atravessant les tarteres i el bosc que ens mena fins el refugi. Semblava mes curt de pujada… i no semblava pujar tant. 

Al final, refugi, cervessa i cap als cotxes.  Arribem 9 hores despres d’ haver sortit aquest matí del refugi, no està gens malament… quina pallissa.

Un cim preciós, però molt exigent… No te cap moment de passeig, tot el temps estàs pendent d’ anar grimpant… però val la pena, és una de les ascensions mes maques que hem fet, per dificultat, ambient i tot plegat.

Reservem per sopar al FOGONY. Sublim.

La casa rural esta a Tornafort a uns 15 Km de Sort. Un lloc privilegiat, fora de ruta, la casa correcte.
A Sort ens trobem al Raimon amb la familia, i desprès a l’ Anneta. Bons records.


viernes, 13 de febrero de 2015

La televisió.. entreteniment? cultura? opi del poble?

Ahir a “La Vanguardia” publicaven un estudi, on (resumint) dèien que la joventut d’ avui en dia, continuava amb uns comportaments força sexistes. Estem parlant de coses bastant primàries, con el de qui ha de fer les feines de casa, qui pren les decisions… 

Primer em vaig sorprendre una mica, però després, pensant…

50 sombras de Grey. No se quants llibres venuts, centenars de milers…i ara la pelicula. Argument apostoflant. Una noia de 20 anys, verge, coneix a un xicot, guapíssim, milionari… El xicot, evidentment, molt més experimentat que ella (com ha de ser). La introdueix al mon del sexe i la te sotmesa als seus capricis sexuals, incloent sadomasoquisme… Tot això embolcallat amb luxe, xampany, espelmes, hotels de luxe i Lambirghinis… 

El més guai de tot el llibre ( i que em sembla més flipant) és que ella aconsegueix el seu objectiu… s’ acaben CASANT!!!!



Disney Channel. Sota el meu punt de vista un dels canals més perniciosos de tota la graella. Un canal adreçat a la canalla i als adolescents. La majoria de sèries que fan, tenen uns arquetips més o menys iguals ( Només heu de canviar el color de la pell si la sèrie està adreçada a afroamericans o guapets WASP)

Les noies guapes son populars (una mica tontes, això si)

Els nois guapos son populars, i una mica dolentots (tampoc son molt llestos)

Els bons estudiants (nois i noies) son una colla de frikies. No saben fer esport, ni cantar , ni ballar. Vesteixen con a pallassos, son lletjos, amb ulleres de cul de got, cabells estranys, tirants… A la majoria de capítols més o menys els humilien, els disfressen, els deixen tirats, o els utilitzen (com son els llestos de la classe, el guapo o guapa de torn aprofita…)

Sota la edulcorada capa Disney, hi ha una carrega brutal. Els guapos i guapes aconsegueixen les coses no per l’ esforç, sinó pels seus encants… i no cal estudiar gaire per ser popular i TRIOMFAR  entre els teus congèneres.  Molt educatiu.


Si això hi sumem programes que no veig (però que amb els zàpings o l’ APM ja en tinc prou, us poso tres, però n’hi ha molts més):



-Mujeres, Hombres y Viceversa. 
Porta uns 10 anys en antena. És directament un mercat de carn. Exhibició impúdica, gelosia, competència de varies noies per un mascle alfa… o a l’ inrevés. Els individus son tots iguals:

-les noies recautxutades, pintades com a mones, pentinats impossibles, i vestits dues talles més petits. Una invitació al sexe.

-els nois recautxutats de gimnàs, molts tatuatges, pentinats estil futbolista, i “tableta de chocolate”.

Ambdós, nivell intel·lectual… sub zero.


Quien quiere casarse con mi hijo / hija / Madre... etc

Els comentaris que he escoltat en zàpings, son del nivell “quiero un hombre que me mantenga” “la mujer debe estar en casa cuidado los niños” "cualquier pelandrusca no se va a llevar a mi hijo, con lo bien que lo cuido yo"
BRUTAL. 



-Tots els Grans Hermanos.. sense comentaris.

El suposat “experimento sociologico” de la innocent primera edició, es va anar derivant cap a un càsting absolutament dirigit on nomes es busca el conflicte. Noies i nois que podrien estar a “Hombres Mujeres y Viceversa” barrejats amb un transsexual, un travestit, un capellà.. s’han sentit comentaris sexistes, homòfobs, racistes, xenòfobs… és una autèntica barbaritat i te un fill bastard, encara pitjor... GH VIP


Jo no se perquè es gasten els calers fent estudis sobre els comportaments del jovent . És un miracle que no estiguin tots com els de “hermano mayor”.

Un altre dia, si tinc temps i ganes, parlaré del que penso de la gent que diu que TV3 no és necessària, que està politicament molt dirigida.. etc etc . Jo no soc sospitòs de ser condescendent amb la generalitat i tal, però a Catalunya, una de les poques televisions que es pot veure és TV3 i els canals de la CCRTV... 

I’m too old for this shit...




lunes, 9 de febrero de 2015

Ja fa un any del meu accident de BTT.

Ja ha passat un any del meu accident de BTT  que em va portar a estar mes de 40 dies a l’ hospital… dels quals 26 a la UCI.  Crec que ja podem fer balanç... ja que el balanç encara que sembli estrany, és altament positiu...

La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu,  però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat.  No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa...   l’ esforç  de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els  ratets  de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...

Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores,  però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.

La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya.  A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.

La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri...  em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims...  Com agrair-los les hores dedicades?

A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.

I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...

I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia...  al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.

Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi...  això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.

Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...  

L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.

Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…

Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.

I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...

Realment, això no te preu...

Un altre any.... de bons propòsits...


Doncs encara que ja estem a febrer, us desitjo a tots un any 2015 ple de vida.

Sospito que aquest any serà mogudet... i espero poder tenir aquest bloc una mica més al dia... és una mica vergonyós la falta d' actualització del mateix...






sábado, 28 de septiembre de 2013

Pedraforca, compartint un cim amb els amics... I quin cim i quins amics!!!!

 Avui, 28 de setembre de 2013, hem anat a fer el cim del Pedraforca. ELs cinc integrants del grup hem estat :

Albert Palau
Jordi Guijarro
Roberto López
Antonio Arévalo
i jo mateix.

Quant hem arribat al pàrking del refugi Lluis Estasen fèiem aquesta bona cara... ja veurem al final quina fila fem...

,
 A un quart de deu, hem sortit del refugi, esmorçats i preparats per a l' ascensió... el dia era extrany, ens han caigut quatre gotes mentre pujavem del cotxe al refugi. Pero la cosa s'ha aturat, i sembla que aguantara. Si és així, tampoc esta malament, ja que com a mínim no ens tocarà el sol!!!
 Fins al coll del verdet, la cosa va bé... aquesta colla està més en forma del que es pensen... arribem al coll en menys de dues hores, un temps força correcte... I aqui la cosa s' esdevé mes entretinguda.

La veritat és que al principi impressiona bastant, es veu a la gent que va devant nostre, i semblen aranyes, arrapats a la pedra... Com no estant gaire avessats a aquest tipus de terreny, tenen algun dubte, pero xino-xano, sense pressa, però sense pausa, anem fent. Algun pas una mica tonto, ens ho hem de mirar una mica més, però finalment... arribem al cim. Alguns una mica espantats, però en definitiva, al cim i en un temps més que decent... gairebé tres hores!!!

 Al cim ens fem la foto de rigor, endrapem un mini bocata i cap avall.. aixó no està llest fins que no estiguem a baix, i la tartera... sempre he pensat que és força feixuga...
 Baixem força rapid fins a l' enforcadura, i un cop alli, de cap a la tartera... al principi està molt pelada, però mica en mica va agafant volum de pedres i es deixa baixar... aixó és cosa de valents!!!






La tartera es fa llarga... no s' acaba mai!!! Però no hi ha mal que cents anys duri, i al final arribem a baix sans i estalvis... i en cinc hores exactes!!! un temps excelent!!!! Anem rapidament a jalar a la Brasa, a Guardiola, on mengem força be a un preu força raonable... I baixant arreglem el mon i sentim el principi de la victòria del Barça... Un dia rodonet!!!


viernes, 27 de septiembre de 2013

Era setembre o octubre de 1983. Jo encara no havia fet els setze anys. Estàvem d’ excursió per Montserrat, els meus tiets (els onmipresents  Jordi i la Nuri), el meu cosí Albert i jo. Crec recordar que vam anar a Sant Jeroni. El que es segur es que havíem anat amb el carrilet i amb l’ aeri, car el Jordi encara no tenia carnet, ni cotxe, i nosaltres no teníem ni l’ edat…

Desprès de trescar per la Muntanya Sagrada un bon ratet, ens vam aturar a menjar. Desprès del bocata va arribar un dels moments més emocionants  de la meva vida. El Jordi, amb cara de perdonar-nos la vida  va agafar la motxilla "Altus" vermella que duia, i va treure un parell de cordes de colors i una sèrie d’ aparells estranys… uns amb forma de vuit, unes cintes anussades amb unes anelles a les puntes… i ens va dir “qui s’anima a escalar amb mi”. Estàvem a la miranda de Sta. Magdalena, la via era “la Canaleta de les nimfes”.

No ho oblidaré mai.

L’ Albert ho va tenir clar:  ni de conya. Jo també. Per primera vegada a la meva vida vaig notar aquella sensació de la boca immediatament seca, amb un regust amargant. El Jordi hem va explicar con funcionava el vuit, em va llençar un boudrier integral de color vermell,  i es va posar uns preciosos peus de gat. Eren uns “boreal capitán”, que vaig  heretar als pocs mesos… No dúiem casc, ni el trobàvem a faltar (a més a més no estava de moda)

El Jordi va pujar, fàcil, segur, amb aquella parsimònia. Quant va arribar a la reunió, que eren un parell de burils, em va dir que deslligues tot, i que pugés… amb les meves John Smith, vaig pujar i pujar fins arribar a la reunió, enretirant cintes exprés, exhaust, assedegat ... . Vam continuar fins a dalt de tot, tres tirades de III, IV i algun passet de IV+, assegurat amb algun buril, sabines, algun tac de fusta i baguetes  (que portàvem al canell com a polsera). Era un somni, que a la vegada es va tornar en un malson al mateix moment… tornaré a escalar?

Evidentment, no va ser l’ últim cop que vaig escalar.  Després d’ aquell dia vam escalar, sempre amb el Jordi, gairebé sempre de segon, a Sant Llorenç,  Vilanova de Meià, Terradets, Castelldefels, Palleja, Pirineus, Oliana, Pedraforca… cada cap de setmana que tocava escalar era festa major…  I encara ho és.

La vida ha donat moltes voltes,  alguns ja no hi son, d’ altres s’han afegit, hem escalat, hem pujat muntanyes, hem caminat amb neu, ens hem mullat, però sempre amunt, a la nostra manera, però amunt…

Ja fa trenta anys…, però estic absolutament enganxat a aquesta sensació… la boca seca, les mans humides, el silenci abans de començar la via... La joia de sentir-se viu!!!




lunes, 6 de mayo de 2013

Canal Vermicelle. Cambre d' Aze, Eina. Catalunya Nord













Sortida realitzada el dia 4 de maig de 2013.
Integrants:
Jordi Garcia
Gordi
Luis Miranda
Ricard Cantarell

Desnivell positiu 988 m.

El divendres dia 3 de maig ens dirigim a Puigcerdà, i anem a dormir a l' Hotel Park Puigcerdà.  L' hotel és mes que correcte, amb un estil retro 70, pero molt ben cuidat. El personal sembla sortit de la serie Dallas.

El dissabte ens aixequem a les 05:30 i anem cap a Cambre d' Aze. ës el primer cop que anem cap a aquesta zona, i no sabem si ho trobarem a la primera. Fa fred, pero és el que volem, que faci fred.

Trobem a la primera el lloc, realment es molt facil a peus de l' estacio d' esqui. L' estació es tancada, pero encara hi ha miolta neu. Hi ha mes neu a la zona que molts hiverns... fa goig. No sabem com estaran les condicions, la setamana passada va caure una nevada, fruit d'una llevantada, que va deixar la zona força carregada de neu i perillosa. Al Cadí va haber-hi un allau fatal.

No obstant, el risc d' allaus, despres d'una setmana de calor, ha baixat a 1/2. Quant portem 1/2 hora caminant ja es veu el circ, que es imponent, i te un aspecte magnific.

A mida que pujem, veiem que hi ha restes d' allaus de fusió. Pero sembla que tot el que te que caure, ha caigut, encara que hi ha alguna cornisa una mica amenaçadora, no sembla que estiguin en el seu pitjor moment.

Aixi doncs, a peu de canal, a la mateixa base menjem una mica, ens posem tot el material, i cap amunt. LA primera part es una mica incomode, ja que ens enfonsem a la neu mes del compte. Hi ha una capa de neu pols que fa que a vegades ens enfonsem fins a les engonals... es fa feixuc, pero a mida que pujem, les condicions millores...

Fem unes marrades en zetes, seguint les marques d'unes voltes maria d' algun esquiador de fa una setmana o mes... estan gairebe esborrades. De fet son les uniques marques que trobem, i des d' aqui, hem d' anar obrint traça.

El corredor npo es dificil tecnicament. No cal anar lligat ni res. La inclinació maxima es de uns 60º, en unes condicions molt bones, neu dura, absencia de gel, i sense cap resalt. El corredor es molt estetic, recte, dret, i sense grans dificultats. Per a disfrutar.

La baixada, despres d'una travesia per el cordal del circ, es fa per una canal mes ample, amb una sortida una mica punyetera, pero despres baixada facil fins a l' estacio.


La sortida no obstant es força seriosa. Fem practicament 1000 metres de desnivell positiu, i estem 7 hores des de que sortim del cotxe fins que i tornem a arribar.





lunes, 6 de agosto de 2012

ALPS 2012




Doncs si, estem als Alps un altre cop.
 
Estem a una casa fantàstica a Argentiere, amb vistes directes al Mont Blanc.

Vam arribar dijous 2 d' agost al vespre, i excepte divendres, tots els altres dies ha fet molt mal temps.

Divendres vam fer una excursió preciosa, al balco sud. Vistes impressionants de tota la vall, amb una passejada de mes de dues hores a mes de 2000 metres... una autentica delícia per a fer amb família.

 
Dissabte vam anar a Torino, a Chamonix hi ha previstes pluges fortes o molt fortes fins dimarts, que entra un anticicló molt potent. Les previsions del temps aquí son molt fiables. 

Torino ens sorprèn bastant, es una ciutat que no es gens maca (sota el meu punt de vista) amb un centre bastant acollidor. Hi ha un museu molt important d' art egipci, però esta absolutament desfasat, antic, brut... .estant fent obres per fer un de nou, però de moment...esta fet un desastre. Hi ha un munt de peces importants, pergamins sencers del llibre dels morts, talles policromades, mòmies, sarcòfags, molts restes orgànics de menjar de dins de les tombes... tot extremadament interessant, en un estat de conservació òptim, però en un museu absolutament obsolet. Amb les peces que hi tenen poden fer un museu espectacular.. esperem que la crisi els hi deixi acabar.

El diumenge aprofitem per anar  de compres i a prop de la casa. No es pot fer gran cosa, plou a bots i barrals. El dilluns volíem fer la petite aguille verte, per anar agafant el to a la muntanya, però el temps ho evita.
el dimarts es el dia gran. Avui pujarem a dormir al refugi d'Argentiere. Fa un dia esplèndid, i desprès de dinar, la Marta ens duu al telefèric. Això es primera divisió. Un cop sortim del telefèric i anem cap a la sortida... la cosa es posa lletja. Fa un fred i un vent que acollona, estem a 3500 m. i la cosa es seriosa. ens posem tota la roba a sobre, ens calcem boudriers i grampons i sortim. La primera pala de neu, a peu de telefèric, espanta una mica. No obstant, encordats els tres, la baixem, i continuem la baixada cap a la glacera. El gel esta descarnat, amb totes les escletxes a la vista, dur i negre, però a la vegada segur. No estem gaire acostumats a aquestes coses, al Pirineu les coses son mes... humanes?. Anem baixant, i veiem que les previsions de la guia de dues hores, son molt optimistes. de fet penso que tindria que existir algú que comproves aquestes bestieses. Sense aturar-nos i anant prou despresa, esmerçàrem  quatre hores per arribar al refugi... Sabem el camí i anant molt despresa, potser hauríem estat tres, però que a una guia que es diu "alpinismo facil" posi de "1,30 a 2 horas", es un petit delicte...
 
Finalment arribàrem al refugi . Com era d’ esperar, es un refugi collonut. Re inaugurat aquest mateix any, te unes instal·lacions fantàstiques, i esta enclavat en un marc incomparable… les droites al davant, a sobre de la glacera, amb uns finestrals… una delícia de lloc.

La guarda del refugi es una dona extremadament amable. No ens diu res de l’ hora tardana (ens esperaven a les 18:00 i eren les 20:15) i ens donen un sopar mes que decent. Estem fotuts, hem vingut despresa, patint per que no es fes fosc, i desorientats per la durada del trajecte, i tampoc tenim gaire gana. Quant la encarregada del refugi sap on volem anar, ens desaconsella l’ ascensió. Diu que amb les calors i les ultimes pluges, la part final del cim esta molt difícil, amb gel dur i molt vertical… ens aconsella no anar-hi i fer el proper coll de la Tour Noir.
 
Els meus companys ja els conec. Els veig una mica desanimats i cardats, Jo m’he trobat força be pujant, però tampoc tinc molt clar com estaré  dema, el dia serà llarguíssim… i es tot tant… desconegut i agressiu.

Anem a dormir, uns llits collonuts amb edredons… I l’ endemà, ens aixequem ben d’hora. Per les expressions I els gestos, ja se que avui no farem res… Potser ells tenen raó, I jo estic una mica entabanat per tot l’ ambient… però jo se que podem fer alguna cosa. Així que decidim tornar…

La idea es anar fins a l’ estació del telefèric de mes avall, no tornar a la que vam pujar, si no, baixar uns quants metres mes. La guia fatídica diu que son dues hores de baixada. La guarda ja ens ha avisat que com a minim, son tres i mitja.

Fem la baixada per un lloc encisador… transitem per una glacera extensíssima, antiga, clarament en retrocés, però que a la part alta, encara es veu salvatge i agressiva… rodejats de cims i parets que des d’ aquí semblen inaccessibles, però que estan farcits de vies de tot tipus…

El camí va vorejant la glacera per la part esquerra. Hi ha una corba molt pronunciada que ha fet que segle rere segle, la glacera s’ hagi retorçat i revinclat, obrint unes escletxes esfereïdores. En aquest punt el camí surt per uns Prat al costat de la mateixa, i retorna, un cop superades les escletxes, a la glacera, utilitzant unes escales metàl·liques… que fan una mica de por.











Al final estem gairebé cinc hores per arribar a l’ estació intermèdia del telefèric d’ Argentiere. Hem anat badant, fent fotos.. però torno a pensar que el que ha fet la guia, dient que es un passeig de dues hores, es mes o menys un delinqüent. 











continuarà!!!!!!