Maladeta 3308 m
Data : 13-14-15 juny 2008
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Mc. Gregor
Ricky
Sortim divendres dia 13de Sant Boi a les 11:15 el primer grup, format pel Gordi, el Freddie i jo mateix. Anem a dinar directament a Camarasa, a Cal Pere. Continuem cap a Benasque, on arribem a les 16:00 dinats i preparats.
Anem de compres, primer al ribagorza, on el Gordi es compra unes botes. Després anem a Barrabes, on jo em compro un piolet, i estem xafardejant com uns “pueblerinos”. El Freddie no ho pot evitar i es compra uns mitjons de fil de plata...
Un cop acavem les nostres compres compulsives, ens dirigim cap al refugi de La Renclusa. Encara deixen passar cotxes fins a La Besurta, aixi que cap alli anem. Aparquem relativament be, i quant comencem a preparar les coses es posa a ploure. Ens posem a recer a un bareto que hi há, i anem fent el dinar de l’ endema i el sopar, mentre esperem al Gregori i al Lluis.
Va arribant gent que va cap al refugi, i preparen motxilles al mateix lloc que nosaltres. Finalment el Gregori i el Lluis arriben, sopem, preparem les motxilles i amunt.
Pujem rapid, ja que encara plou, i en ½ hora estem a dalt. Ens donen els llits i ens disposem a fumar um cigarret i esperar que dema no plogui. Hi há molta neu, i probablement l’ aigua que esta caien al refugi (2140 m) sigui neu una mica mes amunt.
L’ endema al mati, ens aixequem i alguna cosa no funciona. El Gordi esta fotut, i no pujara, es va donar un fort cop fa uns dies, i no ho veu clar. Aixi doncs, esmorzem i sotim amunt, els quatre a les 06:15 del mati... una llastima.
Als 20 minuts este
m a sobre la neu. Esta força dura, i es pot caminar molt be. Compartim el cami amb tota la gentada que va cap a l’ Aneto, fins al “Portillon superior”, aixi que es difícil perdre’l, encara que hi ha gent per totes bandes i a vegades et fan dubtar una mica.
El cami no te cap secret, va directe amunt per unes pales de neu molt dretes. Es feixuc, anem força carregats amb les raquetes, i els grampons als peus no ajuden gaire. Parem a menjar, mes o menys a mig cami de pujada. L’ espectacle es fabulos, hi ha un mar de nuvols a la banda França, mentre aqui hi ha un sol espaterrant. Continuem a munt i despres d’unes rampes que no s’acaven mai, já es véu perfectament la pujada al cim, pel conegut pas de la Rimaya.
La Rimaya, en aquestes condicions de neu no existeix. La rampa de neu arriba fins a peu de paret, on de manera directe es redreça i la facil pujada al cim, ara en un facil corredor de neu. No obstant, te la suficient mala pinta pera que molts s’ ho pensin dues vegades.
El corredor te bona traçada, esta en unes condicions excelents, i ens disposem a atacar-lo , pero esperem que un grup de 4 o 5 que portavem al devant desapareixin de la nostra vista. En formació classica (Freddie, Luis, Gregori i jo) ens hi posem , i en poc mes de 20 minuts sortim a dalt. La resta de cresta fins al cim esta impresionant, es una pujadeta suau de neu perfecte. Les vistes son espectaculars, i l’ Aneto, en condicions de neu invernals, esta preciós, aixo si, assetjat per una quantitat increíble de gent, que des d’ aquí semblen una processo de formiguetes.
Tornem avall, que encara tenim un llarg retorn. Hem trigat gairebe 5 hores en pujar, amb parades, esmorçar... sense presses. El dia i les condicions extraordianries s’ho mereixen.
La baixada per la Rimaya es mes delicadeta que la pujada, pero amb paciencia i tranquilitat anem fent. Menjem, ens hidratem, i cap avall. La baixada es complica, les condicions de la neu, avui que fa força calor, empitjoren rapidament i a 2750 m. els XL (el Gregori i jo) ja comencem a enfonsar-nos massa… probemr, amb les raquetes, pero la forta pendent no ajuda gens ni mica, i fa força penosa la baixada. La gent no sap que fer, n’hi ha que baixen de cul, amb grampons, amb raquetes, sense res.. el sunics que estan disfrutant, i de quina manera, son els esquiadors.
Cap a 2400 m. la neu esta tant transformada que es camina molt millor. Esta molt pesada i humida, pero com a minim, per la traçada que s’ ha anat construint, podem caminar mes o menys be.
Total, a les 14:45 al refugi. Gairebe 9 hores entre pujar i baixar, aixó si, disfrutant d’ unes condicions extraordinaries per mitjans de juny. Absolutament increible, condicions de neu quase invernals, amb temperatura primaveral.
Tornem al cotxe, anem cap a l’ hotel Sant Marsial, dutxa... etc i cap a sopar, a La Parrilla. Picoteo (calamars, anques de granota, carbassons amb carn...) i chuleton. Espectacular, um final molt apropiat a una jornada inolvidable.
Data : 13-14-15 juny 2008
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Mc. Gregor
Ricky
Sortim divendres dia 13de Sant Boi a les 11:15 el primer grup, format pel Gordi, el Freddie i jo mateix. Anem a dinar directament a Camarasa, a Cal Pere. Continuem cap a Benasque, on arribem a les 16:00 dinats i preparats.
Anem de compres, primer al ribagorza, on el Gordi es compra unes botes. Després anem a Barrabes, on jo em compro un piolet, i estem xafardejant com uns “pueblerinos”. El Freddie no ho pot evitar i es compra uns mitjons de fil de plata...
Un cop acavem les nostres compres compulsives, ens dirigim cap al refugi de La Renclusa. Encara deixen passar cotxes fins a La Besurta, aixi que cap alli anem. Aparquem relativament be, i quant comencem a preparar les coses es posa a ploure. Ens posem a recer a un bareto que hi há, i anem fent el dinar de l’ endema i el sopar, mentre esperem al Gregori i al Lluis.
Va arribant gent que va cap al refugi, i preparen motxilles al mateix lloc que nosaltres. Finalment el Gregori i el Lluis arriben, sopem, preparem les motxilles i amunt.
Pujem rapid, ja que encara plou, i en ½ hora estem a dalt. Ens donen els llits i ens disposem a fumar um cigarret i esperar que dema no plogui. Hi há molta neu, i probablement l’ aigua que esta caien al refugi (2140 m) sigui neu una mica mes amunt.
L’ endema al mati, ens aixequem i alguna cosa no funciona. El Gordi esta fotut, i no pujara, es va donar un fort cop fa uns dies, i no ho veu clar. Aixi doncs, esmorzem i sotim amunt, els quatre a les 06:15 del mati... una llastima.
Als 20 minuts este
m a sobre la neu. Esta força dura, i es pot caminar molt be. Compartim el cami amb tota la gentada que va cap a l’ Aneto, fins al “Portillon superior”, aixi que es difícil perdre’l, encara que hi ha gent per totes bandes i a vegades et fan dubtar una mica.El cami no te cap secret, va directe amunt per unes pales de neu molt dretes. Es feixuc, anem força carregats amb les raquetes, i els grampons als peus no ajuden gaire. Parem a menjar, mes o menys a mig cami de pujada. L’ espectacle es fabulos, hi ha un mar de nuvols a la banda França, mentre aqui hi ha un sol espaterrant. Continuem a munt i despres d’unes rampes que no s’acaven mai, já es véu perfectament la pujada al cim, pel conegut pas de la Rimaya.
La Rimaya, en aquestes condicions de neu no existeix. La rampa de neu arriba fins a peu de paret, on de manera directe es redreça i la facil pujada al cim, ara en un facil corredor de neu. No obstant, te la suficient mala pinta pera que molts s’ ho pensin dues vegades.
El corredor te bona traçada, esta en unes condicions excelents, i ens disposem a atacar-lo , pero esperem que un grup de 4 o 5 que portavem al devant desapareixin de la nostra vista. En formació classica (Freddie, Luis, Gregori i jo) ens hi posem , i en poc mes de 20 minuts sortim a dalt. La resta de cresta fins al cim esta impresionant, es una pujadeta suau de neu perfecte. Les vistes son espectaculars, i l’ Aneto, en condicions de neu invernals, esta preciós, aixo si, assetjat per una quantitat increíble de gent, que des d’ aquí semblen una processo de formiguetes.
Tornem avall, que encara tenim un llarg retorn. Hem trigat gairebe 5 hores en pujar, amb parades, esmorçar... sense presses. El dia i les condicions extraordianries s’ho mereixen.
La baixada per la Rimaya es mes delicadeta que la pujada, pero amb paciencia i tranquilitat anem fent. Menjem, ens hidratem, i cap avall. La baixada es complica, les condicions de la neu, avui que fa força calor, empitjoren rapidament i a 2750 m. els XL (el Gregori i jo) ja comencem a enfonsar-nos massa… probemr, amb les raquetes, pero la forta pendent no ajuda gens ni mica, i fa força penosa la baixada. La gent no sap que fer, n’hi ha que baixen de cul, amb grampons, amb raquetes, sense res.. el sunics que estan disfrutant, i de quina manera, son els esquiadors.
Cap a 2400 m. la neu esta tant transformada que es camina molt millor. Esta molt pesada i humida, pero com a minim, per la traçada que s’ ha anat construint, podem caminar mes o menys be.
Total, a les 14:45 al refugi. Gairebe 9 hores entre pujar i baixar, aixó si, disfrutant d’ unes condicions extraordinaries per mitjans de juny. Absolutament increible, condicions de neu quase invernals, amb temperatura primaveral.
Tornem al cotxe, anem cap a l’ hotel Sant Marsial, dutxa... etc i cap a sopar, a La Parrilla. Picoteo (calamars, anques de granota, carbassons amb carn...) i chuleton. Espectacular, um final molt apropiat a una jornada inolvidable.
