La televisió.. entreteniment? cultura? opi del poble?

Ahir a “La Vanguardia” publicaven un estudi, on (resumint) dèien que la joventut d’ avui en dia, continuava amb uns comportaments força sexistes. Estem parlant de coses bastant primàries, con el de qui ha de fer les feines de casa, qui pren les decisions… 

Primer em vaig sorprendre una mica, però després, pensant…

50 sombras de Grey. No se quants llibres venuts, centenars de milers…i ara la pelicula. Argument apostoflant. Una noia de 20 anys, verge, coneix a un xicot, guapíssim, milionari… El xicot, evidentment, molt més experimentat que ella (com ha de ser). La introdueix al mon del sexe i la te sotmesa als seus capricis sexuals, incloent sadomasoquisme… Tot això embolcallat amb luxe, xampany, espelmes, hotels de luxe i Lambirghinis… 

El més guai de tot el llibre ( i que em sembla més flipant) és que ella aconsegueix el seu objectiu… s’ acaben CASANT!!!!

Disney Channel. Sota el meu punt de vista un dels canals més perniciosos de tota la graella. Un canal adreçat a la canalla i als adolescents. La majoria de sèries que fan, tenen uns arquetips més o menys iguals ( Només heu de canviar el color de la pell si la sèrie està adreçada a afroamericans o guapets WASP)

Les noies guapes son populars (una mica tontes, això si)

Els nois guapos son populars, i una mica dolentots (tampoc son molt llestos)

Els bons estudiants (nois i noies) son una colla de frikies. No saben fer esport, ni cantar , ni ballar. Vesteixen con a pallassos, son lletjos, amb ulleres de cul de got, cabells estranys, tirants… A la majoria de capítols més o menys els humilien, els disfressen, els deixen tirats, o els utilitzen (com son els llestos de la classe, el guapo o guapa de torn aprofita…)

Sota la edulcorada capa Disney, hi ha una carrega brutal. Els guapos i guapes aconsegueixen les coses no per l’ esforç, sinó pels seus encants… i no cal estudiar gaire per ser popular i TRIOMFAR  entre els teus congèneres.  Molt educatiu.

Si això hi sumem programes que no veig (però que amb els zàpings o l’ APM ja en tinc prou, us poso tres, però n’hi ha molts més):

-Mujeres, Hombres y Viceversa. 

Porta uns 10 anys en antena. És directament un mercat de carn. Exhibició impúdica, gelosia, competència de varies noies per un mascle alfa… o a l’ inrevés. Els individus son tots iguals:

-les noies recautxutades, pintades com a mones, pentinats impossibles, i vestits dues talles més petits. Una invitació al sexe.

-els nois recautxutats de gimnàs, molts tatuatges, pentinats estil futbolista, i “tableta de chocolate”.

Ambdós, nivell intel·lectual… sub zero.

Quien quiere casarse con mi hijo / hija / Madre... etc

Els comentaris que he escoltat en zàpings, son del nivell “quiero un hombre que me mantenga” “la mujer debe estar en casa cuidado los niños” "cualquier pelandrusca no se va a llevar a mi hijo, con lo bien que lo cuido yo"

BRUTAL. 

-Tots els Grans Hermanos.. sense comentaris.

El suposat “experimento sociologico” de la innocent primera edició, es va anar derivant cap a un càsting absolutament dirigit on nomes es busca el conflicte. Noies i nois que podrien estar a “Hombres Mujeres y Viceversa” barrejats amb un transsexual, un travestit, un capellà.. s’han sentit comentaris sexistes, homòfobs, racistes, xenòfobs… és una autèntica barbaritat i te un fill bastard, encara pitjor... GH VIP

Jo no se perquè es gasten els calers fent estudis sobre els comportaments del jovent . És un miracle que no estiguin tots com els de “hermano mayor”.

Un altre dia, si tinc temps i ganes, parlaré del que penso de la gent que diu que TV3 no és necessària, que està politicament molt dirigida.. etc etc . Jo no soc sospitòs de ser condescendent amb la generalitat i tal, però a Catalunya, una de les poques televisions que es pot veure és TV3 i els canals de la CCRTV... 

I’m too old for this shit...

Ja fa un any del meu accident de BTT.

Ja ha passat un any del meu accident de BTT  que em va portar a estar mes de 40 dies a l’ hospital… dels quals 26 a la UCI.  Crec que ja podem fer balanç... ja que el balanç encara que sembli estrany, és altament positiu...

La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu,  però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat.  No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa...   l’ esforç  de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els  ratets  de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...

Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores,  però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.

La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya.  A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.

La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri...  em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims...  Com agrair-los les hores dedicades?

A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.

I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...

I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia...  al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.

Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi...  això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.

Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...  

L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.

Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…

Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.

I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...

Realment, això no te preu...

Un altre any.... de bons propòsits...

Doncs encara que ja estem a febrer, us desitjo a tots un any 2015 ple de vida.

Sospito que aquest any serà mogudet... i espero poder tenir aquest bloc una mica més al dia... és una mica vergonyós la falta d' actualització del mateix...

Pedraforca, compartint un cim amb els amics... I quin cim i quins amics!!!!

 Avui, 28 de setembre de 2013, hem anat a fer el cim del Pedraforca. ELs cinc integrants del grup hem estat :

Albert Palau
Jordi Guijarro
Roberto López
Antonio Arévalo
i jo mateix.

Quant hem arribat al pàrking del refugi Lluis Estasen fèiem aquesta bona cara... ja veurem al final quina fila fem...

,

 A un quart de deu, hem sortit del refugi, esmorçats i preparats per a l' ascensió... el dia era extrany, ens han caigut quatre gotes mentre pujavem del cotxe al refugi. Pero la cosa s'ha aturat, i sembla que aguantara. Si és així, tampoc esta malament, ja que com a mínim no ens tocarà el sol!!!

 Fins al coll del verdet, la cosa va bé... aquesta colla està més en forma del que es pensen... arribem al coll en menys de dues hores, un temps força correcte... I aqui la cosa s' esdevé mes entretinguda.

La veritat és que al principi impressiona bastant, es veu a la gent que va devant nostre, i semblen aranyes, arrapats a la pedra... Com no estant gaire avessats a aquest tipus de terreny, tenen algun dubte, pero xino-xano, sense pressa, però sense pausa, anem fent. Algun pas una mica tonto, ens ho hem de mirar una mica més, però finalment... arribem al cim. Alguns una mica espantats, però en definitiva, al cim i en un temps més que decent... gairebé tres hores!!!

 Al cim ens fem la foto de rigor, endrapem un mini bocata i cap avall.. aixó no està llest fins que no estiguem a baix, i la tartera... sempre he pensat que és força feixuga...

 Baixem força rapid fins a l' enforcadura, i un cop alli, de cap a la tartera... al principi està molt pelada, però mica en mica va agafant volum de pedres i es deixa baixar... aixó és cosa de valents!!!






La tartera es fa llarga... no s' acaba mai!!! Però no hi ha mal que cents anys duri, i al final arribem a baix sans i estalvis... i en cinc hores exactes!!! un temps excelent!!!! Anem rapidament a jalar a la Brasa, a Guardiola, on mengem força be a un preu força raonable... I baixant arreglem el mon i sentim el principi de la victòria del Barça... Un dia rodonet!!!

Era setembre o octubre de 1983. Jo encara no havia fet els setze anys. Estàvem d’ excursió per Montserrat, els meus tiets (els onmipresents  Jordi i la Nuri), el meu cosí Albert i jo. Crec recordar que vam anar a Sant Jeroni. El que es segur es que havíem anat amb el carrilet i amb l’ aeri, car el Jordi encara no tenia carnet, ni cotxe, i nosaltres no teníem ni l’ edat…

Desprès de trescar per la Muntanya Sagrada un bon ratet, ens vam aturar a menjar. Desprès del bocata va arribar un dels moments més emocionants  de la meva vida. El Jordi, amb cara de perdonar-nos la vida  va agafar la motxilla "Altus" vermella que duia, i va treure un parell de cordes de colors i una sèrie d’ aparells estranys… uns amb forma de vuit, unes cintes anussades amb unes anelles a les puntes… i ens va dir “qui s’anima a escalar amb mi”. Estàvem a la miranda de Sta. Magdalena, la via era “la Canaleta de les nimfes”.

No ho oblidaré mai.

L’ Albert ho va tenir clar:  ni de conya. Jo també. Per primera vegada a la meva vida vaig notar aquella sensació de la boca immediatament seca, amb un regust amargant. El Jordi hem va explicar con funcionava el vuit, em va llençar un boudrier integral de color vermell,  i es va posar uns preciosos peus de gat. Eren uns “boreal capitán”, que vaig  heretar als pocs mesos… No dúiem casc, ni el trobàvem a faltar (a més a més no estava de moda)

El Jordi va pujar, fàcil, segur, amb aquella parsimònia. Quant va arribar a la reunió, que eren un parell de burils, em va dir que deslligues tot, i que pugés… amb les meves John Smith, vaig pujar i pujar fins arribar a la reunió, enretirant cintes exprés, exhaust, assedegat ... . Vam continuar fins a dalt de tot, tres tirades de III, IV i algun passet de IV+, assegurat amb algun buril, sabines, algun tac de fusta i baguetes  (que portàvem al canell com a polsera). Era un somni, que a la vegada es va tornar en un malson al mateix moment… tornaré a escalar?

Evidentment, no va ser l’ últim cop que vaig escalar.  Després d’ aquell dia vam escalar, sempre amb el Jordi, gairebé sempre de segon, a Sant Llorenç,  Vilanova de Meià, Terradets, Castelldefels, Palleja, Pirineus, Oliana, Pedraforca… cada cap de setmana que tocava escalar era festa major…  I encara ho és.

La vida ha donat moltes voltes,  alguns ja no hi son, d’ altres s’han afegit, hem escalat, hem pujat muntanyes, hem caminat amb neu, ens hem mullat, però sempre amunt, a la nostra manera, però amunt…

Ja fa trenta anys…, però estic absolutament enganxat a aquesta sensació… la boca seca, les mans humides, el silenci abans de començar la via... La joia de sentir-se viu!!!

Canal Vermicelle. Cambre d' Aze, Eina. Catalunya Nord

Sortida realitzada el dia 4 de maig de 2013.
Integrants:
Jordi Garcia
Gordi
Luis Miranda
Ricard Cantarell

Desnivell positiu 988 m.

El divendres dia 3 de maig ens dirigim a Puigcerdà, i anem a dormir a l' Hotel Park Puigcerdà.  L' hotel és mes que correcte, amb un estil retro 70, pero molt ben cuidat. El personal sembla sortit de la serie Dallas.

El dissabte ens aixequem a les 05:30 i anem cap a Cambre d' Aze. ës el primer cop que anem cap a aquesta zona, i no sabem si ho trobarem a la primera. Fa fred, pero és el que volem, que faci fred.

Trobem a la primera el lloc, realment es molt facil a peus de l' estacio d' esqui. L' estació es tancada, pero encara hi ha miolta neu. Hi ha mes neu a la zona que molts hiverns... fa goig. No sabem com estaran les condicions, la setamana passada va caure una nevada, fruit d'una llevantada, que va deixar la zona força carregada de neu i perillosa. Al Cadí va haber-hi un allau fatal.

No obstant, el risc d' allaus, despres d'una setmana de calor, ha baixat a 1/2. Quant portem 1/2 hora caminant ja es veu el circ, que es imponent, i te un aspecte magnific.

A mida que pujem, veiem que hi ha restes d' allaus de fusió. Pero sembla que tot el que te que caure, ha caigut, encara que hi ha alguna cornisa una mica amenaçadora, no sembla que estiguin en el seu pitjor moment.

Aixi doncs, a peu de canal, a la mateixa base menjem una mica, ens posem tot el material, i cap amunt. LA primera part es una mica incomode, ja que ens enfonsem a la neu mes del compte. Hi ha una capa de neu pols que fa que a vegades ens enfonsem fins a les engonals... es fa feixuc, pero a mida que pujem, les condicions millores...

Fem unes marrades en zetes, seguint les marques d'unes voltes maria d' algun esquiador de fa una setmana o mes... estan gairebe esborrades. De fet son les uniques marques que trobem, i des d' aqui, hem d' anar obrint traça.

El corredor npo es dificil tecnicament. No cal anar lligat ni res. La inclinació maxima es de uns 60º, en unes condicions molt bones, neu dura, absencia de gel, i sense cap resalt. El corredor es molt estetic, recte, dret, i sense grans dificultats. Per a disfrutar.

La baixada, despres d'una travesia per el cordal del circ, es fa per una canal mes ample, amb una sortida una mica punyetera, pero despres baixada facil fins a l' estacio.

La sortida no obstant es força seriosa. Fem practicament 1000 metres de desnivell positiu, i estem 7 hores des de que sortim del cotxe fins que i tornem a arribar.

ALPS 2012

Doncs si, estem als Alps un altre cop.

 

Estem a una casa fantàstica a Argentiere, amb vistes directes al Mont Blanc.

Vam arribar dijous 2 d' agost al vespre, i excepte divendres, tots els altres dies ha fet molt mal temps.

Divendres vam fer una excursió preciosa, al balco sud. Vistes impressionants de tota la vall, amb una passejada de mes de dues hores a mes de 2000 metres... una autentica delícia per a fer amb família.

 

Dissabte vam anar a Torino, a Chamonix hi ha previstes pluges fortes o molt fortes fins dimarts, que entra un anticicló molt potent. Les previsions del temps aquí son molt fiables. 

Torino ens sorprèn bastant, es una ciutat que no es gens maca (sota el meu punt de vista) amb un centre bastant acollidor. Hi ha un museu molt important d' art egipci, però esta absolutament desfasat, antic, brut... .estant fent obres per fer un de nou, però de moment...esta fet un desastre. Hi ha un munt de peces importants, pergamins sencers del llibre dels morts, talles policromades, mòmies, sarcòfags, molts restes orgànics de menjar de dins de les tombes... tot extremadament interessant, en un estat de conservació òptim, però en un museu absolutament obsolet. Amb les peces que hi tenen poden fer un museu espectacular.. esperem que la crisi els hi deixi acabar.

El diumenge aprofitem per anar  de compres i a prop de la casa. No es pot fer gran cosa, plou a bots i barrals. El dilluns volíem fer la petite aguille verte, per anar agafant el to a la muntanya, però el temps ho evita.

el dimarts es el dia gran. Avui pujarem a dormir al refugi d'Argentiere. Fa un dia esplèndid, i desprès de dinar, la Marta ens duu al telefèric. Això es primera divisió. Un cop sortim del telefèric i anem cap a la sortida... la cosa es posa lletja. Fa un fred i un vent que acollona, estem a 3500 m. i la cosa es seriosa. ens posem tota la roba a sobre, ens calcem boudriers i grampons i sortim. La primera pala de neu, a peu de telefèric, espanta una mica. No obstant, encordats els tres, la baixem, i continuem la baixada cap a la glacera. El gel esta descarnat, amb totes les escletxes a la vista, dur i negre, però a la vegada segur. No estem gaire acostumats a aquestes coses, al Pirineu les coses son mes... humanes?. Anem baixant, i veiem que les previsions de la guia de dues hores, son molt optimistes. de fet penso que tindria que existir algú que comproves aquestes bestieses. Sense aturar-nos i anant prou despresa, esmerçàrem  quatre hores per arribar al refugi... Sabem el camí i anant molt despresa, potser hauríem estat tres, però que a una guia que es diu "alpinismo facil" posi de "1,30 a 2 horas", es un petit delicte...

 

Finalment arribàrem al refugi . Com era d’ esperar, es un refugi collonut. Re inaugurat aquest mateix any, te unes instal·lacions fantàstiques, i esta enclavat en un marc incomparable… les droites al davant, a sobre de la glacera, amb uns finestrals… una delícia de lloc.

La guarda del refugi es una dona extremadament amable. No ens diu res de l’ hora tardana (ens esperaven a les 18:00 i eren les 20:15) i ens donen un sopar mes que decent. Estem fotuts, hem vingut despresa, patint per que no es fes fosc, i desorientats per la durada del trajecte, i tampoc tenim gaire gana. Quant la encarregada del refugi sap on volem anar, ens desaconsella l’ ascensió. Diu que amb les calors i les ultimes pluges, la part final del cim esta molt difícil, amb gel dur i molt vertical… ens aconsella no anar-hi i fer el proper coll de la Tour Noir.

 

Els meus companys ja els conec. Els veig una mica desanimats i cardats, Jo m’he trobat força be pujant, però tampoc tinc molt clar com estaré  dema, el dia serà llarguíssim… i es tot tant… desconegut i agressiu.

Anem a dormir, uns llits collonuts amb edredons… I l’ endemà, ens aixequem ben d’hora. Per les expressions I els gestos, ja se que avui no farem res… Potser ells tenen raó, I jo estic una mica entabanat per tot l’ ambient… però jo se que podem fer alguna cosa. Així que decidim tornar…

La idea es anar fins a l’ estació del telefèric de mes avall, no tornar a la que vam pujar, si no, baixar uns quants metres mes. La guia fatídica diu que son dues hores de baixada. La guarda ja ens ha avisat que com a minim, son tres i mitja.

Fem la baixada per un lloc encisador… transitem per una glacera extensíssima, antiga, clarament en retrocés, però que a la part alta, encara es veu salvatge i agressiva… rodejats de cims i parets que des d’ aquí semblen inaccessibles, però que estan farcits de vies de tot tipus…

El camí va vorejant la glacera per la part esquerra. Hi ha una corba molt pronunciada que ha fet que segle rere segle, la glacera s’ hagi retorçat i revinclat, obrint unes escletxes esfereïdores. En aquest punt el camí surt per uns Prat al costat de la mateixa, i retorna, un cop superades les escletxes, a la glacera, utilitzant unes escales metàl·liques… que fan una mica de por.

Al final estem gairebé cinc hores per arribar a l’ estació intermèdia del telefèric d’ Argentiere. Hem anat badant, fent fotos.. però torno a pensar que el que ha fet la guia, dient que es un passeig de dues hores, es mes o menys un delinqüent. 

continuarà!!!!!!

passejant pel massís del vignemale

Massís del Vignemale. Juny 2001. Dies 18 / 19 / 20

Integrants Expedició:

GORDI/FREDDIE/LUIGGI/GREGORI/RICKY

Finalment el dissabte dia 18 ens dirigim cap al Vignemale. El camí es llarg, així que quedem força d’ hora i ens dirigim capo a Gavarnie, via Vielha. Creiem que és el camí més curt. Parem a esmorzar a Bellcaire d’ Urgell, on ja tenim localitzat el bar Sport.

No obstant, retencions a Lourdes ens retarden una mica mes del compte, i arribem a peu de la pressa d’ Oussue a les 14:30. Mengem alguna cosa, carreguem les motxilles i cap amunt.

La pujada al refugi de la Baysellance es molt forta. Es el refugi guardat mes alt del Pirineus, a 2651 metres, i es clar, això son metres que hem de guanyar des del cotxe. El dia no obstant, acompanya, esta núvol, i com a mínim fem l apujada en 2:30 h. sense la solana a l’ esquena. Una espessa boira no deixa que admirem el circ de Gavarnie… esperem que dema tindrem mes sort

.

Arribem a la Baysellance, y esta tot OK. Ens assignen llit, i ens insten a sopar a les 19:00. El sopar, justet.. una sopa decent, i blat bullit, amb carn.. la carn esta eixarreïda i sense gust, arribem a la conclusió de que es gall dindi… però bastant mal cuinat. En qualsevol cas, comestible 100%.

L’ endemà al mati tenim l’ esmorzar a les 05:00 del matí. El dia es preveu molt llarg. Les condicions meteorològiques, son excel·lents, fred i ras.

La pujada al Petit Vignemale no te mes història, es surt del refugi cap a un collet, i des d’ allí pujada per la carena fins al cim, a 3032 m. En una hora i mitja, estem al cim, i hem de trepitjar bastanta neu, que a aquesta hora esta dura i perfecte per pujar-hi amb grampons.

Les vistes son fantàstiques. Al Sud tenim tot el circ de Gavarnie, amb força neu encara, i al front nostre, mirant cap a l’ Oest, un seguit de cims que acaben a la Pique Longue.

Ens dirigim cap al segon cim, l’ esquena de la punta Chausenque. La baixada al coll no es clara, i de fet, perdem mes de una hora i mitja en endevinar mes o menys per on es. Hi ha molts blocs que porten a punts morts, on no podem progressar. El lloc es espectacular, ja que estem ben be al fil de la navalla, amb vistes cap a la glacera del Vignemale a la vessant Sud, i a la vall que ve del refugi de les oulettes, per l’ altre… amb el fosc i fred coluoir de Gaube.

Finalment, algun membre de l’ equip no ho veu clar, i decidim avortar la continuïtat per la cresta. Quant estem començant a retrocedir, la meva càmera de fotos agafa vida pròpia i es suïcida… veiem perfectament la seva caiguda per la timba fins que arriba a la glacera, i allí la recull una persona anònima.

Anem llavors cap enrere, tornem a desfer el que hem fet, i baixem al refugi. Un cop allí, carreguem motxilles i retirada. De passada vaig a la glacera, a veure si recupero la maquina de retratar, i la trobo a 2850 m. a sobre d0’ una pedra, on l’ havia deixat el xicot que l’ havia recollit. Esta destrossada, però puc recuperar la targeta i les fotos.

La baixada ens confirma el de sempre. Sembla mentida que ahir pugéssim tant alegrement aquestes rampes. Nomes de pensar-ho, les cames em fan figa.

Així doncs, amb ànims contraposats, de felicitat per haver estat a un lloc increïble, compartir amb els amics una bona estona i pujar el Petit Vignemale, però amb una mica de ràbia per no haver estat capaç de trobar el pas clau que ens permetés fer tota la cresta, ens dirigim cap a Bossost, on sopem i dormim. A l’ endemà, tornada cap a casa, sense incidents de cap mena.

LA CRESTA DEL SOL

CRESTA DEL SOL. SANT LLORENÇ DE MORUNYS

9 D’ ABRIL DE 2010

INTEGRANTS EXPEDICIÓ

FREDDI

LUIGGI

RICKY

Després de veure les previsions del

temps, excepcionalment anòmales i calorose

s per a la temporada que estem, decidim que per anar a Ulldeter a mul

lar-nos a les Canals, ens anem a fer alguna cresta. El Luiggi està verge en aquestes coses, i sempre va be anar progressant.

Després de mirar, recordo que l’ amic Llorenç i l’ Arantxa havien obert una cresta a St. Llorenç que tenia bona pinta. Per estalviar temps i esforços li envio un mail i em responen immediatament amb quatre detalls per anar cap allà.

Així que el dissabte, a les 06:30 sortim de Sant

Boi decidits a fer “La cresta del sol”.

Arribem a St. Llorenç a bona hora i esmorzem. A les 09:30 ens posem a caminar. La ressenya del bloc KUTRESCALADORS és de primera, no et pots perdre.

L’ aproximació és entretinguda, no és perdedora, però a voltes, tens que intuir el camí. No obstant, en 45 minutets arribem a un spit, que marca l’ inici de la cresta.

El primer sector és

una grimpada que et va col·locant a la cresta prò

piament, les vistes comencen a ser interessants. Es molt fàcil, però si es va amb gent sense experiència, es poden anar llaçant arbrets i boixos per donar seguretat.

El segon sector es posa una mica dret. Aquí ja cal encordar-se.

Es veu el primer parabolt a vista, sense problemes. Tota la cresta te aquest comú denominador, que allà on pot haver perill, hi ha un parabolt o un spit. Es fan quatre llargs seguits, curtets, per a completar 120 metres (aprox.) de escalada de màxim IV+. Els passets més tontos son a la sortida de la R2, una R molt bona a dos pins, que te una sortida per una canal… per la placa directe surt el IV+, molt aeri, ben assegurat, i amb canto, però força dret.

Quant arribem al final de l’ ultima tirada, tenim un tercer tram que el podem fer sense encordar, o en cas de voler assegurar, el podem fer a “l’ ensamble” posant bagues als arbres que anem trobant. És excessiu fer-ho a tirades, aniríem molt lents, i no es necessari.

Desprès d’ aquest tram, arribem a l’ ultima part de la cresta, una tiradeta de 10/15 meteres de IV, que es fan molt be, un altre cop ben assegurats, i que acaben caminant fins a arribar a un arbrot que te una baga… allí podem fer la ultima reunió del dia.

Caminem fins el cim, i desprès baixem amb compte al collet que hi ha i anem baixant per la canal… la baixada no es gens fàcil, és bastant relliscosa.. anem d’ arbre a arbre, fins que arribem a un ràpel, força evident. El Ràpel hi ha unes bagues, però per arribar-hi tenim un parell de passets delicats… podeu ajudar-vos d’ un altre arbre que hi ha al costat.

El ràpel es de uns 30 metres, però si el feu una mica mes llarg (35?) un deixa a peu de canal… el un ràpel de canal… o sigui que es una mica brut, i el primer te que baixar desentortolligant les cordes, i llençant-les de terrassa en terrassa…

Desprès del ràpel, el camí continua cap a la dreta, compte no perdre el camí aquí, ja que va a buscar uns cables de vida, i seguint-los anem a petar a uns esglaons de ferrata, i d’ aquí al camí que ens mena fins al cotxe… entre pitos i flautes, una hora.

Comentaris

-Excel·lent per a principiants acompanyats.

-Excel·lents vistes del pantà de la Llosa del Cavall i de tota la zona.

-La pedra es un conglomerat molt montserratí, i la canal de baixada també ens recorda una canal típicament Montserratina. En dies de pluja, la baixada i l’ aproximació, poden ser “can patinosky”. Anar amb compte sobretot a la baixada.

-Nosaltres érem tres, i no gaire ràpids, i vem estar de cotxe a cotxe, 6 horetes, sense pressa, però sense parar. No es gens perdedora, però es entretinguda tot el temps. Portar aigua (força) i ganyips per anar picant.

primer dia

Be, com ja sabeu, no teniem conexio gairebe mai, així ara anirem penjant el resum del viatge. Les fotos, mes endavant.

Lo primer dia.

El diumenge dia 7 de Novembre agafem el tren a Sants, i enfilem cap a Ponferrada. Es un trajecte llarg, però que esperem fer pou be amb aquests nous trens amb lliteres, anomenats “tren hotel”. Realment, te bona pinta, però nomes es això, la nit es bastant horrible, ja que el ren es mou molt. Arribem a Ponferrada amb uns 20 minuts de retard, que permeten que surti vestit, ja que ningú m’ havia avisat de que l’ estació estava a prop.

El primer dia autèntic comença a Ponferrada. Agafem un taxi fins a O’ Cebreiro. EL temps es infernal, boira, 5º , i molt molt de vent. Al primer Bar que trobem obert (son les 07:20) ens mengem unes llesques de pa amb mantega i melmelada. Es veu que els últims dies han estat infernals, amb un temps molt dolent, vent huracanat i pluges torrencials. Avui va de baixada. Això esperem.

La veritat es que el camí comença amb fred, boira i vent, però no plou gaire. Anem fent poc a poc, amb visibilitat nul·la, però contents per la nostra primera etapa. En teoria avui caminarem 25 Km fins a San Cristovo, desviant-nos del camí francès per la variant de Samos.

El camí només te un punt de inflexió important al “Alto del Poyo” una pujada forta i intensa de uns 200 metres de desnivell, que acaba a un Bar-restaurant estratègicament ubicat. Allí ens prenen el primer carajillo cremat del dia.

Entre pluja i pluja, anem fent. El Joan te unes molesties als talons, però poca cosa, així que finalment arribem a les 16:00 a l’ alberg que no esta a San Cristovo, sinó a Lusio. Allí no hi ha ni bar, ni restaurant ni res de res. Al final la noia de l’ alberg ens diu que una senyora (que esta allí) ens pot fer sopar.

Desprès de dutxar-nos i posar-nos guapos, anem fins al poble del costat a prendre una birra. El bar es indescriptible, així com el personal. Finalment a les 20:00 a casa de la senyora ens serveixen un caldo gallego, un filet amb patates, vi, formatge amb codonyat, castanyes, i orujo casero. No esta malament per 9 euros. Fem amistat amb una parella que viuen a Vigo, ell de Cordoba i ella de Leon. Son veterinaris, treballen a la duana de Vigo, i coneixen a mig ALTIUS de Vigo. Casi na.

Així doncs anem a dormir, que dema toca etapa llarga, de Lusio fins a un alberg que tenim controlat de l’ últim camino. Només som cinc persones a l’ alberg, nou de trinca i super luxòs. Llastima que no hi hagi cap lloc per esmorçar demà.

Als pirineus no hi ha rebaixes... o que he fet jo per mereixer això

Pic Vallibierna 3067- Pic Cule

bras 3062

Data ascensió:

16 / 17

JULIOL 2010

Integrants ex

pedició: Gordi

Freddy

Mc. Gregor

Ricky

El divendres 16 de Juliol, sortim de Sant Boi a les 15:30, en direcció a la nostra destinació, que no és cap altre que el bonic i apartat poble de Laspaules, a la franja catalanoparlant de Huesca. És una zona molt curiosa, ja que la carretera que puja des d’ Alfarràs cap a Vielha va canviant d’ Aragó a Catalunya cada pocs metres, i mai saps exactament si el poble que acabes de travessar està a Catalunya o a Aragó.

Arribem a Lespaules aproximadament les 19:30, amb tempos de descarregar, fer unes cervesetes, i preparar el sopar. Estem a una casa rural força còmoda i nova, amb cuina completa. El Gordi ens prepara uns filets de “novillo argentino” amb bolets saltejats i parotets, que estan boníssims.

Després de sopar preparem els entrepans de l’ endemà, i anem a fer un toc a la taberna del davant de casa. A dormir d’horeta que demà hem de matinar.

El dissabte ens aixequem a les 05:15 i cap al cotxe. Tenim una horeta de cotxe fins a la presa de Llauset, on començarem efectivament a caminar. L’ últim tros des del poble d’ Aneto fins a la presa es impressionant, especialment el túnel abans d’ arribar-hi… ens dirigim a Mordor.

El dia no es gaire clar, hi ha boira o núvols. Ho agrairem després, ja que ens estalviarem una bona caldufada a la pujada, però desgraciadament, una de les millors vistes del massís de la maladeta ens serà negada pels núvols.

Sortim caminat allí a les 07:30. el camí comença creuant un petit túnel, i va cap a la “cabaña d Botornas”. La nostra idea es pujar pel coll de Vallibierna, i baixar pel coll de Llauset, fent un trajecte circular. un cop travessat el pantà de Llauset, se’ns presenta sol, aïllat, i es veu perfectament per on pujarem (fins que es perd el camí pel darrera) i per on baixarem.

El camí és fàcil, molt ben marcat (cartells, fites…)al principi. Arribem a la cabaña de Botornás, que està renovada i en molt bon estat. Sostre, parets, finestra i porta nous. A dins no hi ha res, es molt austera, però esta neta i seca.

Aquí el camí es separa. Justament es on ens trobem amb el camí de baixada. Així encarem cap al coll de Vallibierna, a la nostra dreta. La pujada és continuada, però certament humana. Després de creuar el riu i passar la cabaña de Botornás, anem remuntant la vall, travessant uns ibonets ara per la dreta, ara per l’ esquerra.

Aquest any, degut a la quantitat de neu caiguda disfrutem del pantà de Llauset al 100% i de tots els ibonets plens. A més a més, encara que la temporada ja es avançada, encara queden unes bones congestes de neu que tenim que travessar. No es fa necessari portar piolet ni grampons, les botes son suficients.

Un cop veiem el “Ibon Chelat”, que és realment el més alt d’ aquesta vall, ja tenim que travessar a l’ esquerra i atacar directament el cim, que ja es veu evident. També es pot atacar per la dreta, a tota cresta, però desconeixem les dificultats, encara que sembla fàcil. Així que ens dirigim del dret cap amunt. Aquí, realment, el camí és força dret, i no afluixa fins al avantcim.

Els núvols estan alts, i ens deixen veure, encara que nomes sigui un ratet i de manera incompleta, els cims del davant. Davant nostre tenim, el Rusell, la Tuca de Mulieres, el Tempestats, el Margalida, l’ Aneto… es una llàstima que el dia no sigui més clar, i sobretot que es vagi tancant.

Disfrutem un ratet del cim, de l’ excitació de fa uns minutets, i quant ens adonem son gairebé les 12:30. Així doncs comencem a baixar, ara a buscar l’ evident coll de Llauset.Arribem a l’ avantcim cap allí les 11:00. Hi ha una petita travessa fins al cim pròpiament dit, d’una cent cinquanta metres. Així no sense compte (és una còmoda, però aèria cresta) arribem al cim del Vallibierna ( 11:10).

Des d’ aquí tenim que continuar cap al Culebras, que ja s’ albira a continuació. Aquí a dalt, el Gregori es troba amb un conegut, que treballa a Sant Boi, l’ Albert, que està força sorprès de veure’l fent aquestes coses.

Ens dirigim cap al Culebras, amb el temut i famós “Paso del caballo” anomenat així ja que una de les maneres de passar-lo ens eixarrancat a sobre, amb les cames a banda i banda, progressant arrastrant literalment el cul per la cresta. El Gordi decideix travessar-lo d’ aquesta segura, alhora que poc elegant manera, mentre per evitar mals majors preparem una mica la pista pel Gregori. Així doncs, jo passo amb la punta del cordino que portem per si de cas, el passo per dos pitons que hi han a la cresta, i endavant.

D’ aquesta manera el Gregori passa sense cap mena de problemes i molt content fins al cim del Culebras.

La baixada per aquesta banda, és molt mes curta que la pujada. Des del moment en que encarem el camí, ja veiem el pantà, força avall. Estem al mig d’ una tartera de grava fina, que ens facilita força la baixada, fins a unes contestes de neu que aprofitem . Anem per sota de les impressionants parets del Culebras i del Vallibierna, des d’ aquesta banda, la paret es vertical des de la vall fins al cim.

Així doncs, despr

és de anar fent fotos, baixant xino-xano, i algun dubte per la boira, a les 15:00 arribem al cotxe. Contents i satisfets per l’ entretinguda, estètica, i com sempre, cansada ascensió.

El Gregori està molt content, ja que poc a poc va superant petits “traumes”. Avui ha passat sense grans problemes el famós paso del caballo, i esglaó a esglaó, anem superant les nostres expectatives més optimistes.

A caseta, dutxa, soparet ( un restaurant fluixet, però demanem un “rabo de toro” que esta molt digne i a dormir.

Diumenge 18 de juliol, retorn sense incidències cap a casa.

ANETO. CANAL ESTASEN

Aneto.3404 m.

Per la canal Estasen.

Variant final Petit Black.

Integrants expedicio:

Luis / Freddi/Mc Gregor/Ricky

Data expedició: 29/30 de Maig de 2010

Desprésd' un infructuós intent unes setmanes abans, en que la persistent pluja ens va impedir intentar l 'ascensió, ens presentem, no sense problemes logístics, un dissabte al migdia a Benasque. Completament decidits a pujar el cim més alt del Pirineu per la clàssica canal Estasen.

El mateix dissabte ens apropem a la cabanya de pescadores i decidim pujar el més amunt possible per a pernoctar.

L' ascensió es preveu llarga, i tot el que fem avui, ens ho estalviarem demà de pujada. Aixi carregats amb una tenda pels quatre, alguna cosa de menjar, i el equip Bàsic, ens dirigim cap amunt.

Al primer estanyet, ja veiem que no podrem avançar gaire més. La presència de neu a cota encara molt baixa (per l' època) i el terreny ens ho impedeix, aixi doncs, plantem al costat del primer estanyet, i demà serà un altre dia.

Jalem alguna cosa (d' això sempre anem surtits) i a dormir. La nit es fa difícil, fa molt de vent i el quatre dins de la tenda no estem precisament còmodes. Dormim tots a estones, excepte el Gregori que es passa la nit en blanc.

Al mati, una mica mes tard del previst (5:30) ens llevem, i la sorpresa és que el Gregori no es troba be. No ha dormit gens, i no es veu amb cor de tirar amunt. Aquesta decisió ens estranya, per novedosa, però en definitiva li agrairem al llarg del dia que hagi estat prudent.

Sortim els tres cap amunt. Primer amb els frontals, que ràpidament podem apagar. La pujada des dels primers metres és molt forta, i va a cercar directament el primer estany de Corones, del qual veiem la zona de descarrega perfectament des de la sortida. Quant arribem a l' estany, la zona esta completament innivada, i de l' estany nomes veiem un trosset. La neu es continua des dels 2400 metres, i en quantitats espectaculars tenint en compte que estem a finals de maig.

El dia no és gaire espectacular. Esta nuvolat, cosa que fa que no faci gaire fred, i la neu estigui des de primera hora bastant tova, però practicable. Rodejem l' estany i ens dirigim cap al segon estany de corones. El camí es fàcil i molt poc perdedor. Arribem al segon estany (aprox 2:30 h) on intuïm el coll de Corones, i el cim de l' Aneto. El corredor no es veu clarament encara, hem de avançar per anar a cercar-lo.

Un cop passat l' ultim estany, completament tapat per la neu, ens dirigim directament a l' entrada del corredor. Ara, un cop abaix ja el veiem clarament. Dret i ample ens desafia cap al cim.

Agafem el corredor amb ganes. La neu esta tova, però resisteix força be. La boira/nubols ens deixa veure a estones el cim, però si ens

fixem, veiem que els nuvols del cim van a molta velocitat. Es un bon senyal, no crec que plogui amb aquest vent, per per un altra banda, ja veurem que passa quant sortim a l' altre vessant...

Pugem força be els tres. L' ascensió es fàcil, no crec que passi dels 45 / 50 º i la quantitat de neu facilita la pujada, i dona seguretat. Per darrera ve una parella, que resulta que son membres del MADTEAM, el Jaume i la Montse. Van molt ràpids i no triguen a agafar-me, que vaig tancant el grup. Van filmant un vídeo, que amablement em donaran uns dies desprès.

En el moment de decidir per on acabar, decidim atacar per la variant del Petit Black, mes espectacular, estreta i una mica mes difícil que la sortida normal de l' estasen.

Gaudim els últims metres en un ambient espectacular fins al final de la canal.

Com ens temíem, al coll fa un vent molt fort. Hem de travessar la sortida de l' estasen gairebé a quatre grapes, ja que el vent ens tira enrere. Travessem directament cap al cim, no sense passar abans pel cim de la punta Daviu
Ara si, enfilem cap al cim de l' Aneto. Hi ha un trosset entretingut, on hem de fer servir les mans una mica, pero no crec que passi de I/II grau.

Finalment, CIM.

El dia es horrible, no veiem pràcticament res, nomes els núvols passant ràpidament a sobre nostres. No fa molt de fred, però la sensació per culpa del vent es horrible. Per un altre banda, tenim un cop de sort. Ens trobem al cim de l' Aneto sols, nosaltres tres i els amics del Madteam. Un luxe inesperat . Sonaproximadament les 12:00.

Com no hi ha gaire cosa a fer aquí dalt, agafem el pas de Mahoma, aprofitant que no hi ha ningú, i enfilem la baixada. La boira cada cop esta mes espessa, i aixo provoca que el Freddi es passi el coll de Corones, i enfili cap avall a la renclusa. El Luiggi i jo, tenim la sort ( o la paciencia) de assegurar-nos on és el coll, i enfilem cap allà, esperant que el Freddi se n' adoni i torni cap a la ruta correcte.

Anem fent cap avall, i al cap d'una mitra hora veiem un individuu solitari que baixa des del coll de Borones. Sense cap dubte es el Freddi, que adonant-se del seu error, ha pogut rectificar i agafar el Camí correcte. Alentim la nostra marxa per a que ens agafi, i efectivament, aixi ho fa al cap de mitra hora mes, visiblement cansat pel passeig extra.

Finalment, tal i com hem començat, els tres junts, enfilem cap avall. El Gregori ha desmuntat la tenda i ens esta esperant. Mengem una mica, recollim i cap avall.

La tornada es fa llarga i tediosa. Estem molt cansats, i habitualment no ho fem això, ens quedem a Benasque a dormir, però avui es diumenge... sort que el Gregori, mes descansat que nosaltres, condueix tot el temps, i podem anar relaxats al cotxe.