sábado, 28 de septiembre de 2013

Pedraforca, compartint un cim amb els amics... I quin cim i quins amics!!!!

 Avui, 28 de setembre de 2013, hem anat a fer el cim del Pedraforca. ELs cinc integrants del grup hem estat :

Albert Palau
Jordi Guijarro
Roberto López
Antonio Arévalo
i jo mateix.

Quant hem arribat al pàrking del refugi Lluis Estasen fèiem aquesta bona cara... ja veurem al final quina fila fem...

,
 A un quart de deu, hem sortit del refugi, esmorçats i preparats per a l' ascensió... el dia era extrany, ens han caigut quatre gotes mentre pujavem del cotxe al refugi. Pero la cosa s'ha aturat, i sembla que aguantara. Si és així, tampoc esta malament, ja que com a mínim no ens tocarà el sol!!!
 Fins al coll del verdet, la cosa va bé... aquesta colla està més en forma del que es pensen... arribem al coll en menys de dues hores, un temps força correcte... I aqui la cosa s' esdevé mes entretinguda.

La veritat és que al principi impressiona bastant, es veu a la gent que va devant nostre, i semblen aranyes, arrapats a la pedra... Com no estant gaire avessats a aquest tipus de terreny, tenen algun dubte, pero xino-xano, sense pressa, però sense pausa, anem fent. Algun pas una mica tonto, ens ho hem de mirar una mica més, però finalment... arribem al cim. Alguns una mica espantats, però en definitiva, al cim i en un temps més que decent... gairebé tres hores!!!

 Al cim ens fem la foto de rigor, endrapem un mini bocata i cap avall.. aixó no està llest fins que no estiguem a baix, i la tartera... sempre he pensat que és força feixuga...
 Baixem força rapid fins a l' enforcadura, i un cop alli, de cap a la tartera... al principi està molt pelada, però mica en mica va agafant volum de pedres i es deixa baixar... aixó és cosa de valents!!!






La tartera es fa llarga... no s' acaba mai!!! Però no hi ha mal que cents anys duri, i al final arribem a baix sans i estalvis... i en cinc hores exactes!!! un temps excelent!!!! Anem rapidament a jalar a la Brasa, a Guardiola, on mengem força be a un preu força raonable... I baixant arreglem el mon i sentim el principi de la victòria del Barça... Un dia rodonet!!!


viernes, 27 de septiembre de 2013

Era setembre o octubre de 1983. Jo encara no havia fet els setze anys. Estàvem d’ excursió per Montserrat, els meus tiets (els onmipresents  Jordi i la Nuri), el meu cosí Albert i jo. Crec recordar que vam anar a Sant Jeroni. El que es segur es que havíem anat amb el carrilet i amb l’ aeri, car el Jordi encara no tenia carnet, ni cotxe, i nosaltres no teníem ni l’ edat…

Desprès de trescar per la Muntanya Sagrada un bon ratet, ens vam aturar a menjar. Desprès del bocata va arribar un dels moments més emocionants  de la meva vida. El Jordi, amb cara de perdonar-nos la vida  va agafar la motxilla "Altus" vermella que duia, i va treure un parell de cordes de colors i una sèrie d’ aparells estranys… uns amb forma de vuit, unes cintes anussades amb unes anelles a les puntes… i ens va dir “qui s’anima a escalar amb mi”. Estàvem a la miranda de Sta. Magdalena, la via era “la Canaleta de les nimfes”.

No ho oblidaré mai.

L’ Albert ho va tenir clar:  ni de conya. Jo també. Per primera vegada a la meva vida vaig notar aquella sensació de la boca immediatament seca, amb un regust amargant. El Jordi hem va explicar con funcionava el vuit, em va llençar un boudrier integral de color vermell,  i es va posar uns preciosos peus de gat. Eren uns “boreal capitán”, que vaig  heretar als pocs mesos… No dúiem casc, ni el trobàvem a faltar (a més a més no estava de moda)

El Jordi va pujar, fàcil, segur, amb aquella parsimònia. Quant va arribar a la reunió, que eren un parell de burils, em va dir que deslligues tot, i que pugés… amb les meves John Smith, vaig pujar i pujar fins arribar a la reunió, enretirant cintes exprés, exhaust, assedegat ... . Vam continuar fins a dalt de tot, tres tirades de III, IV i algun passet de IV+, assegurat amb algun buril, sabines, algun tac de fusta i baguetes  (que portàvem al canell com a polsera). Era un somni, que a la vegada es va tornar en un malson al mateix moment… tornaré a escalar?

Evidentment, no va ser l’ últim cop que vaig escalar.  Després d’ aquell dia vam escalar, sempre amb el Jordi, gairebé sempre de segon, a Sant Llorenç,  Vilanova de Meià, Terradets, Castelldefels, Palleja, Pirineus, Oliana, Pedraforca… cada cap de setmana que tocava escalar era festa major…  I encara ho és.

La vida ha donat moltes voltes,  alguns ja no hi son, d’ altres s’han afegit, hem escalat, hem pujat muntanyes, hem caminat amb neu, ens hem mullat, però sempre amunt, a la nostra manera, però amunt…

Ja fa trenta anys…, però estic absolutament enganxat a aquesta sensació… la boca seca, les mans humides, el silenci abans de començar la via... La joia de sentir-se viu!!!