martes, 7 de julio de 2009

MEN OR MICE? o el triomf de la fe. Balaitous 09


















CIM: BALAITOUS 3144 m.

Data ascensio: 3-4 juliol 2009
Integrants grup expedicionari:

Luiggi, Gordi, Ricky, Freddy i Mc Gregor

Sortim de Sant Boi el divendres dia 3 de juliol a les 09:00 del matí. Amb la calma, anem fent fins arribar al RESTAURANTE PANADERIA que hi ha a la nacional 340 un cop entrem a Aragó. El cosí del Luiggi és un dels propietaris, i després de comprar pa. Ens jalem uns ous ferrats… mai se sap que ens pot guardar l’ esdevenidor.

Ben alimentats, fem cap a Sallent de Gallego, on ni parem. Anem directament al Asador La Sarra, on per si de cas, ens fotem dos xuletons. Les properes hores demanaran molt d’ esforç al nostre pobre organisme, i tenim que estar preparats i amb totes les reserves al 100% per si de cas.

Un cop alimentats, el Gordi prepara els kits d’ emergència per dema, dia que tenim prevista l’ ascensió. Un paquetet per cadascun amb tres minibocates, un plàtan i un gel energètic. Que no falti de res. Quant comencem a treure el material, les rises comencen a ser menys gracioses, i a tornar-se més histèriques… cordes, boudriers, cascs… on collons anem?

A les 17:00 enfilem cap amunt. Com sempre que estem per aquestes contrades, el principi del camí, amb “el chuletón” i els carajillos tot just administrats, es dur. Molt dur. El camí es irregular des del principi, pedregós i incòmode, però el paratge és paradisíac. Anem remuntant el curs del riu aguas limpias, entre cascades, fagedes i pinedes. Aquest any, impressionant de neu fan que tot el camí regalimi aigua per totes bandes.


Xino xano arribem al refugi, com sempre impecable. La pujada de uns 800 metres de desnivell no ens ha tret les ganes, encara que amb el pes de la motxilla, ens ha deixat proa baldats. Hem tardat unes 2,30 hores, a un ritme més que bo. Un cop a dalt, cerveseta, i gairebé sense adonar-nos a les 20:00 estem sopant. Com sempre el sopar al Respumoso (o respomuso) desapassionant. És un refugi exemplar, per instal·lacions, els guardes son correctes, el lloc impagable, però al meu parer, és massa. Poder el futur dels refugis es aquest, una espècie d’ hotelets de muntanya, on les dificultats de subministres fan que excusis les carències. Però l’ ambient es de tot menys muntanyenc. Les safates del sopar, estil mili, el sopar industrial… a mi no m’ agrada. I que consti que el porten com a bons professionals. Però, li falta anima.

Desprès d’un ratet a la porta del refugi, fent un cigarret i degustant uns xupitos de Jonnhy Walker, anem a dormir. El baròmetre està baixant, i la temperatura és altíssima, estem a uns 15º, cel tapat i les previsions per demà no son gaire bones. La nit horrible, apart del concert habitual, fa una calor terrible, que costa fins i tot dormir a sobre del sac, totalment destapats.

En aquestes condicions no ens costa gaire aixecar-nos a les 05:30. Ens vestim i anem a jalar un esmorzar tant desapassionant com el sopar d’ ahir. Un cop esmorzats, ens col·loquem els boudriers i cap a fora.

Es impossible perdre’s camí del Balaitous. Surts del refugi i hi ha un cartell, i després es tot cap amunt. Comenta per una canal molt dreta, fins arribar a sota d’ uns farallons a l’ esquerra, que anem flanquejant per sota, sempre en continua pujada. A la dreta del circ glacial, tenim la cresta dels pics de l’ infern que a mida que anem descobrint es presenta mes i mes ferotge. Encara hi ha força neu, i al cap d’ una hora comencem a trobar taques mes i mes grans.

El dia es lleig, tenim una nuvolada negre a sobre, i sentim els trons. Algunes cordades decideixen baixar, però la majoria continuem amunt. Estem dins d’ un núvol, i no es veu pràcticament res. Arribem a una gran placa de neu dura i ens posem els grampons. Seguint la traça, sempre amunt, arribem a peu de la famosa Brecha Latour. Aquí comenta lo realment divertit. Aprofitant la parada, ens fotem el primer bocata del dia.

La brecha esta totalment neta de neu. L’ entrada esta fatal, amb molta pedra solta, i dos resaltets que no es poden assegurar. El Freddy tira davant i amb esforç passa el primer ressalt, mentre la cordada de davant ens va tirant totes les pedres i sorra a sobre. És tracta d’ un grup de 6, amb dos que van d’ experts i quatre que fa cara de susto. Munten una espècie de cordada, i van tirant tot de pedres, sense mirar si hi ha algú a baix. Per sort, el il·luminat que els fa de guia, els mena cap amunt, passant de les “clajivas”. Així nosaltres (i tots ) els adelantem mentre ells s’ emmerden pel mig de la brecha, fins al bloc encastat. Son realment perillosos.

Nosaltres després de passar, no sense esforç , els dos ressalts de l’ entrada, anem cap a les clavijas. Com no hi ha neu, hi ha un parell de pastes tontos, i el Freddy un cop passat, tira una corda. Així passem tots més tranquils. Desprès d’ això la pujada fins a la cresta no te res de difícil, anar grimpant per l’ evident. Un cop a la cresta veiem l’ inici dels ràpels, un cable d’ acer enrotllat a un gran bloc. Es una bona referència per a la baixada.

No es veu absolutament res, així que tirem pel mig d’un llarg pany de neu, amb bastant inclinació, però en molt bon estat. A mig camí, la cosa es complica, i en unes pedres ens col·loquem els grampons i continuem. Aquí la cosa pica, la inclinació es força important i el no veure res, no ens anima gaire. Sabem que estem prop del cim. Però no sabem on es.

Jo vaig al davant fa estona, i surto de la neu i pujant per un terreny inestable de pedres, veig el cim a menys de 15 metres. El horrible trípode metàl·lic característic del cim, el trobo preciós. Espero als altres quatre per arribar junts. En cinc minuts som al cim.

Les condicions son una autèntica merda. Boira, fred i vent. Ens plou una mica, i pedrega, no es veu un burro a tres passes, i estem al cim. Bravo. Estic molt content, per que les condicions, sense ser perilloses, no son bones, i en cap moment hem tingut dubtes. Son les 12:00 hem estat gairebé cinc hores, perdent molt de temps a l’ inici de la bretxa.


Foto, i cap avall. Un cop arrecerats del vent, i passats els dos trossos delicats de neu, parem a jalar un altre cop. Ens traiem els grampons i cap avall. El Gordi troba ràpidament el primer ràpel i solets, sense tenir que esperar torns comencem a baixar. Hem carretejat dues cordes de 65 metres, de 8.2 mm. I així farem el mínim d’ operacions intermèdies. Baixa el Freddy, el Gregori i el Gordi. El Freedy esta penjant d’ un sol parabolt, així que fa baixar uns metres mes al Gordi, i troben una reunió com cal. L’ únic problema és que això fa que ens passem el Luis i Jo gairebé una hora parats sense fer res a dalt, i comencem a tenir una mica de fred. Finalment ens toca baixar, i realment, en dos ràpels som a baix, a peu de la bretxa.

Grampons un altre cop i tira milles. Aquí la inclinació es forta, i de baixada, fa una mica mes de respecte. La neu no obstant esta molt be, com no li ha donat el sol en tot el dia, esta tova, però no massa. Els grampons mosseguen i es fàcil i segur anar baixant. Tant fàcil, que quant s’ acaba la neu, maleïm el pedregar que ens queda.

La baixada, com totes es fa llarga i penosa. Com sempre, al·lucinen del desnivell. Com pot ser que al mati anéssim tant feliços pujant aquestes rampotes. Be, es el que hi ha.

Desprès d’ una petita tartera, ja es veu el refugi. Correm cap allí, conscients que encara ens queda la baixada fins a la Sarra.

Cervesseta, carreguem motxilles i avall. La baixada es fa llarguíssima. Tardem gairebé el mateix en baixar que en pujar ahir… terrible.

La Sarra un altre cop. Son les 20:30. Des de les 07:00 del mati, que no parem. Tinc els peus que no se si son meus o del veí…

Però estem mes contens que un gínjol…

lunes, 27 de abril de 2009

SORTIDA BTT PEDRAFORCA O LA IGNORÀNCIA ES LA MARE DE L' ATREVIMENT

Dissabte 25 d’ abril, aprofitant que les previsions del temps deien que aguantaria més o menys estable, vem agafar les bicicletas i vem anar cap a Saldes.
Integrants de l’ expedició :


Javi Il Pirata














Jo mateix
Jordi Il tornado de la Cope







Lorenzini Il Diabolo

A les 06:30 Quedem a la benzinera de les Palmeres, i amb una puntualitat britànica, ens dirigim cap a la nostra destinació, Saldes.

L’ excursió, sobre el paper, és simplement BESTIAL. Un cop començada l’ aventura ens adonarem que ademés de bestial, ésta una mica per sobre de les nostres condicions actuals.

Les dades cantes per si soles:

Longitud total: 77,28 KM
Desnivell positiu acumulat: 2820 metres
Ports a pujar : quatre. Collell (618,12 metres) Jovell (401,82 metres) Port (741,17 metres) Mola (364,33 metres) fins al final 164,08 metres.

Carregats d’ aigua, barretes energètiques, gels alimentaris, bocates, xubasquero, ferramentes i molta moral, sortim c les 09:00 de Saldes camí del primer port.

Coll del Collell. Comencem forts. Sortim de Saldes per carretera asfaltada, molt ben marcada, direcció al refugi Lluis Estasen. La carretera està de conya, però el desnivell des del principi es fortet. Anem prou bé, el dia és assolejat i inclòs sobra una mica de roba... de moment. Quant arribem al mirador, s’ acaba la carretera asfaltada, i segueix una pista que esta tancada als cotxes per perill d’ esllavissades i neu. I aixó és precissament el que trobem des d’ aquí fins al cim del coll, neu i esllavissades. La neu cobreix tot l’ ample de la carretera en les corbes que estan a la obaga, i n’hi ha forces. Ens tenim que baixar continuament de la BTT, enfonsant-nos fins a mitja cama, i fent la progressió molt penosa. En definitiva, anem molt molt lents, perdent un temps preciós que després trobarem a faltar. Al cap de gairebé tres hores arribem al cim del coll. Estem rebentats, els pèus xops i gelats, i la moral una mica fluixa... la baixada es dolenta, hem de baixar sovint de la BTT per que anem per fora del camí (per neu) i és un rocallam molt incomode. De fet anem pel mig del torrent que baixa des del coll.
A mida que baixem podem recuperar el camí, que tampoc es una meravella, però ens sembla una autopista. Acava en un carretera molt petita, que ens mena a Josa del Cadí. A la mateixa entrada del poble s’ agafa la pista que comença a pujar al Coll de Jovell.

Coll de Jovell. Aquest coll és sobre el paper dels trams més fàcils del dia i acava amb una baixada impressionant de 16 Km fins a Cornellada. La pujada que ens ve a sobre es de uns 6 Km amb 400 metres de desnivell. La pista és bona, dona al sud, no preveiem neu a dalt, i el dia aguanta. Anem fent paradetes per menjar alguna cosa i no fer figa, pero, la veritat, crec que ens esta afectant l’ alçada, sempre pèr sbre de 1200 metres, al no estar-hi acostumats. Anem tots esbufegant de mala manera, però a un ritme bo. Un cop a dalt, fa molt de vent i fred, i decidim baixar una mica per buscar un lloc arrecerat i fer un mos. Quant estem menjant el bocata, cauen quatre gotes... el que faltava. Tenim per devant un descens de 16 Km. Fins a Cornellana i Fornols. Disfrutem com a marrecs baixant primer per una pista força bona, i despres de Cornellana a Fornols per carretera (uns tres Km.). Un cop a Fornols, direcci CAMPING comença el tercer i mes llarg port de la Jornada. Anem força justets de força, i encara no hem fet el 50% del previst... ay madre...

Coll de Port.
Aqui arriba la nostra sentencia. Reposem aigua, menjem alguna porqueria de les que portem, i comencem el coll. Comença molt malament, forta pujada i en un estat lamentable, arbres caiguts, terreny molt trencat, pedres... esperem que millori a mida que pujem, pero no és així. Els 11 km, amb el que portem a les cames es fan eterns, no s’ acaven mai. Per rematar la feina, els ultims 1500 metres son en una carretereta que acaven de desmoralitzar-nos a tots. Finalment estem al Coll del Port, portem 53 Km. 2231 metres de desnivell positiu acumulat, vuit hores a sobre la bicicleta i la moral per terra. Encara ens queden uns 25 Km amb un coll pel mig... ha arribat l’ hora de cridar a la caballeria.

Final.
Truquem per teléfon al Juan Carlos, que esta a Saldes al seu apartament, i fent-li tota la pena que ens és possible, li demanem que ens vingui a rescatar. Quedem a Tuixent, una baixada de 9 Km des del Coll de Port ens deixa al poblet, on anem al Bar a esperar a la caballeria, que arriba a la mitja hora. S’ acabat. 62 Km. el cul fet pols i tothom content.

viernes, 3 de abril de 2009

DUATHLO DE MASQUEFA, o ´crònica d' una mort anunciada.







Enganyat (jeje) pel Xavi de la feina, al final vaig a la Duathló de Masquefa. Segurament m'ho tindria que haver pensat una mica millor abans d' anar-hi.




La qüestió és que sobre el paper no està malament. 5,4 Km a peu, amb desnivell inapreciable y 20 Km en BTT amb un desnivell positiu d'una mica més de 400 m.





La realitat no és ben be així. El tram a peu és una bonica cursa que surt del poble, va per unes vinyes i torna al poble, ple de pujades i baixades a traïció. No és un circuit mortal, peró desnivell inapreciable... tampoc.

Jo, que a vegades semblo de Bilbao, em presento allí sense haver entrenat en 7 mesos. No he sortit a córrer des d' abans de l 'estiu del 2008. Així em va, les passo bastant canutes per no abandonar en el sector a peu, però finalment arribo a la zona de transició dels últims, però arribo.



La BTT si que l' agafo regularment, així que en el sector de BTT si que m' animo una mica més i avanço a uns quants participants que a peu, m' era impossible de seguir-los. El circuit, al meu parer, està molt bé. Gairebé tot per pistes, pujades i baixades constants, amb dues d´especialment fortes. Va pels voltants del poble, per unes vinyes, amb Montserrat al fons, baixa (molt) fins una riera, puja (molt) pel cementiri, dos cops... no està gens malament, trenca-cames, peró molt poc tècnic. Només la pluja, i el fang al final li dona una mica d' emoció.



El dia és un xurro, plou sense parar i fa fred, situació que desllueix una mica la bona organització de la cursa.

Al final, gaudeixo de la cursa, que és del que es tractava, estic dues horetes maltractant el meu cos, i amb un regalet tornem cap a casa...

Felicitacions a l' organització. Només és la segona edició, però tant el circuit, com els controls estaven molt ben col.locats. Si hem de queixar-nos, vam trobar a faltar botifarrada al final...



Aquí podeu veure el lamentable estat en que vaig acabar... podria haver estat pitjor.

martes, 24 de marzo de 2009

per acabar, resposta a l' amable carta de l' alcalde

Sr. Bosch,
Gracies per la resposta. No podem dir que sigui una fantàstica velocitat de reacció, però més val això que res.

No pretenc que les meves cartes siguin el més important que us ha passat, però si hi afegim la resposta de la generalitat... em va deixar una mica perplex el silenci des del meu ajuntament. Ja valorareu vosaltres l' eficàcia (o no) dels responsables de premsa del consistori.

Sobre totes les altres explicacions us vull dir que de moment, la vostra credibilitat (i no parlo de la personal del senyor Bosch, si us plau) és zero. Des dels temps de l' anterior alcaldessa he mantingut algun contacte amb el consistori, i tot han estat paraules molt engrescadores, i res més.

Vaig tenir el privilegi de mantenir una entrevista personal amb l' anterior alcaldessa (per petició d' ella) i vam estar parlant de molts temes, els quals estan tots exactament igual. Literalment, em va "vendre la moto" amb "la ciutat del cinema", "la universitat", "la línia 9", el "pla general metropolità", el "parc de la muntanyeta", la "riba del riu i el parc agrícola" "endolciment del barri de marianao"... i així un llistat tant llarg com, desgraciadament, incomplet al 100%.

Així que comprendrà que els tingui molt poca confiança. O cap. Se l' hauran de guanyar. Amb fets, no amb paraules. I cregui'm quant li dic que no és una percepció personal. Hi ha un bon grapat de ciutadans que farts de les decisions incomprensibles, la falta d' acció, reacció, resposta... pensem que els polítics estan tant lluny de la realitat del dia a dia, que no paga la pena de preocupar-nos gaire. Per que finalment fareu el que us vingui de gust, sense tenir en compte les nostres opinions.

Per començar, estaria be retirar les recollides de residus (contenidors grocs, verds i blaus) de les hores punta. No fa falta afegir més caos als matins de Sant Boi...

lunes, 23 de marzo de 2009

RESPOSTA DE L' ALCALDE DE SANT BOI.

El meu alcalde, ha respost a una carta que li vaig enviar a la seva bustia de l' ajuntament. Ha tardat més d'un mes en contestar, però tenim que entendre que te coses més importants que fer.
Estic pensant si li contesto. Ja ho publicaré a aquest humil bloc....

=====================



Benvolgut senyor Cantarell,
En relació al seu correu de data 19 de febrer d'enguany, val a dir que des de l'Ajuntament es fa un buidatge de la premsa diària per tal de conèixer tot allò que es publica en relació a la nostra ciutat, però es obvi que en el seu cas aquest mecanisme no ha funcionat de manera eficaç, doncs no tenia coneixement del seu escrit als diaris El País i El Periódico i per aquest motiu me ha estat impossible respondre al mateix .
En la carta publicada fa vostè referència als dèficits de transport públic que Sant Boi pateix, especialment per connectar-lo com cal amb d'altres municipis de la zona i amb la capital del nostre País. Comparteixo amb vostè bona part del seu anàlisi i, com a primera autoritat de la nostra ciutat, he estat, estic i estaré especialment reivindicatiu i insistent davant de les autoritats competents per tal de dotar-nos d'un transport públic adient a les nostres necessitats pròpies del segle XXI. Tot i així, ben segur coneix que el Pla d?Infrastructures Ferroviàries de Rodalies de Barcelona 2008-2015 preveu una nova línia de tren al Baix Llobregat, la qual millorarà substancialment la situació actual i sobre la que estem exigint millores, com pot ser, entre d'altres, mantenir tres estacions al nostre municipi en comptes de dues com està proposat.
Pel que fa a la problemàtica de les sortides de Sant Boi amb vehicle als matins dels dies feiners, val a dir que comparteixo amb vostè la preocupació per aquesta matèria, la qual forma part dels eixos estratègics que l'equip de govern, que m'honoro en presidir, te previst prioritzar en el decurs d'aquesta legislatura.
Certament, tal com es desprèn de les seves paraules, el col·lapse circulatori es produeix per la manca de capacitat d'absorció de vehicles per part de les infrastructures viàries que ens envolten, llur gestió no es competència municipal. Això no es excusa per que per part d'aquest Ajuntament no s'hagin fet i es continuïn fent accions reivindicatives i demandes concretes davant de les altres administracions públiques que en tenen les competències. Alhora i simultàniament, des de la nostra administració local estem aplicant totes les mesures pal·liatives que es troben al nostre abast, mentre no s'aconsegueixin implantar les millores necessàries a la xarxa de carreteres que resolguin aquest conflicte.
Val a dir que els projectes de noves rotondes, variants i accessos a vies ràpides estan en una fase bastant avançada i confio que, fruït de la nostra perseverança, en un termini prudencial de temps estaran en funcionament i resoldran el problema que amb força raó em planteja.
Agraint la seva preocupació i es seu ajut per tal de fer un Sant Boi millor, el saluda,
Jaume Bosch i Pugès
Alcalde

martes, 3 de marzo de 2009

sortida betetera per collserola






Aquest dissabte ens vem deixar enganyar i vem anar a l' altre banda del riu llobregat, a la banda nord. El Lorenzini ens va preparar una bona ruta.






Vaig passar a buscar al Jordi per casa seva a Sant Boi a les 07:00. Haviem quedat a les 07:30 a Sant Feliu, i vem anar xino - xano al costat d les vies de l' AVE.






Un cop alli erem un munt. El Jordi, el Roberto, el Lorenzini, el Victor, el Xavi i un servidor. Un cop reunits, cap amunt.



El cami creuava Sant Feliu i es dirigia ja per pistes cap a la creu d' Olorda. Pujada constant, pero pista ample i comode tot el temps... el fred se'ns va passar de cop.






Un cop a la creu d' Olorda, el sector Sant Boi ja portavem uns 23 Km. i vem baixar a les barbecoes que hi ha, i ens vem jalar un bocata... quin error.






Vem sortir direcció Barcelona, per unes pistorres que no deixaven de pujar, amunt, amunt. En un moment donat, estavem arribant a Vallvidriera, i ens vem desviar per anar a veure el curios panta d Vallvidriera, curios, per que estava mes sec que un bacalla.






Tornem a pujar des del panta (?), per una pista molt menys comode que fins el moment, i ens adonem que portem 40 Km. i gairebe quatre hores des de que hem sortit de casa. I estem molt lluny. Aixi que tornem cap a casa.






Tornem fins a la creu d' Olorda, i des d' alli, baixada continua fins a Sant Feliu, i pel costat del tren fins a Sant Boi. Uns 55 Km. Una mitjana (gens dolents) de mes de 13 Km/h. I el meu cul que no se si es meu, o d0 un altre...






Les fotos son com son, estan fetes amb un movil....



miércoles, 18 de febrero de 2009

CONTRA REPLICA A LA GENERALITAT

No se pas si ho publicaran, ahir vaig enviar una contra réplica via "EL Periódico".

No obstant la resposta del senyor aquest em sembla tant pobre, insuficient i m' atreviria a dir, capciosa, que dubto si li han passat el marron per que és l' ultim mico, o si en realitat s'esta enfotent de nosaltres...

No obstant, tinc que agraïr publicament que s' hagin dignat a donar una resposta, en contraposició a l' ajuntament de Sant Boi, que no ah tingut ni la més mínima vergonya de dir ni piu. Suposo que una carta publicada al primer diari d' Espanya ( El Pais ) i al mes venut de Catalunya (El Periódico) on surt aludit directament, no és suficient per a respondre, o donar alguna explicació. Realment, tractant-se de qui es tracta, tampoc l' esperava, és molt mes fructifer el callar, no fer soroll i esperar que les coses es calmin per si mateixes.

Ara si, us poso la CONTRA RÉPLICA

Contra réplica al señor Villalante.

Abans de res, agarïr-li al senyor Villalante el que hagi tingut el detall de replicar la meva carta. No pensava que si fixarien, i molt menys que els hi interesaria. No obstant la seva resposta és absolutament insatisfactòria.
Vostè em replica amb tres solucions:
Una primera solució que encara esta en fase d’ estudi “en los proximos meses el Govern someterá a información pública...”, i que unicament és un carril bus. Ja el podeu anomenar com vulgueu, pero això i res, és el mateix.
Una segona solució que encara està en estat més embrionari, el Ministerio de Fomento (mare meva) “planea una nueva linea de cercanías entre Cornellá y Castelldefels”. La clau és el verb “planea”. En el BOE del 17 d’ agost de 2007 surt la resolució (53.312/07) on s’ anuncia l’ adjudicació del contracte de consultoria i assistència del estudi informatiu. Res més que jo sapiga. Pot vostè donar-me un plaç REAL de quant estara feta la famosa C·3??
Y una tercera solució, ja implantada, que es cambiar-li el nom al “carrilet” de tota la vida, dir-li “metro comarcal”, i augmentar la cadència de pas. Realment tinc que reconeixer que el carrilet funciona molt bé. El carrilet és una infraestructura molt utilitzada, que ha millorat molt en els últims temps, però que fou dissenyada fa 100 anys. I continua éssent la única infraestructura de transport públic col.lectiu fora de la carretera. Això és incontestable i per a mi, bastant increíble.
En definitiva, com deia el nostre president, fets, no paraules.

replica de la generalitat

La generalitat m' ha contestat via "el Periodico de Catalunya" a l' escrit anterior...

A veure si con capaç d' enganxar un PDF...

REPLICA DE LA GENERALITAT
MILLORES A SANT BOI
MANEL VILLALANTE LLAURADÓ
Director del transport terrestre.
Departament de Política territorial i obres públiques. Barcelona

En relació amb la carta [de Ricard Cantarell Palau] Els transports públics no arriben fins a Sant Boi, publicada el 28 d gener, són nombroses les actuacionsque enguany s' estan impulsant per millorar la mobilitat sostenible de Sant Boi de llobregat. Els propers mesos el Govern sotmetra a informació pública la implantació d' una plataforma reservada per a l' autobús al llarg de l' eis de la c245 que permetrà disposar d' un nou pas sobre el Llobregat exclusiu per al transport públic. I el Ministeri de Foment estudia fer una nova línia ferroviària de rodalies entre Cornellà i Castelldefels amb estacions al municipi de Sant Boi.
A més, la implantació dels metros comarcals de ferrocarrils de la generalitata a inicis del 2008 va permetre passar de 10 a 15 trens en hora punta a l' estació de Molí Nou. I a l' abril va entrar en servei la prolongació de la linia 61 de bus des de Sant Vicenç dels Horts fins a l' hospital comarcal de Sant boi.

miércoles, 28 de enero de 2009

carta publicada a EL PAIS dijous 22/01/09 y El Periodico dimecres 28.01.2009

Vivo en Sant Boi de Llobregat, desde siempre. Es mi pueblo. Un pueblo con 85000 habitantes, en pleno cinturón rojo del Baix Llobregat. Un pueblo que desde las primeras elecciones democráticas esta gobernado por el PSC en solitario, o con diferentes coaliciones (innecesarias, por que siempre saca mayoría absoluta) con ICV, CiU e incluso ERC.

A pesar del número de personas que habitamos allí, de la relativa proximidad con Barcelona y de estar rodeados de un montón de infraestructuras de transporte publico, Sant Boi es un pueblo olvidado por todas las administraciones. Infraestructuras de transporte publico viejas, nuevas y previstas (metro, RENFE, trambaix, AVE, la futura línea 9...) ni paran, ni pasan, ni tienen previsto hacerlo en Sant Boi. Aparte de líneas de autobuses (un gran invento y sobretodo muy poco contaminante) el único transporte público que disfrutamos son los Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), cuya última estación en Sant Boi se inauguro en 1917.

Ser el primer pueblo que esta al sur del Río Llobregat ha sido (y es) una gran excusa para explicar las dificultades que hay para que infraestructuras básicas que están en nuestro pueblo vecino de Cornellá, no lleguen nunca a la ribera sur del mismo. Que en pleno siglo XXI cruzar el Llobregat sea un problema parece un chiste malo, pero el puente que hay para el trafico rodado data también de la primera mitad del pasado siglo, ampliado en los noventa un carril más, o sea que a lo mejor es verdad, el Llobregat es insalvable.

Gracias a los transportes públicos existentes, y a las grandes infraestructuras viarias de circulación, salir o entrar en Sant Boi en hora punta es simplemente un infierno, pero el ayuntamiento en otro salto mortal para tenernos contentos, hace la recogida de residuos (plástico, papel, vidrio…) de 07:30 a 09:00 de la mañana. Sin duda, así nos muestran el fuerte compromiso que tienen con las políticas de reciclaje y potencian sobremanera que los ciudadanos reciclemos más y mejor.

Luego además, al salir de los limites de Sant Boi, tenemos que ir a velocidades variables para contaminar menos. No obstante los coches oficiales de los que defienden a capa y espada una movilidad sostenible, consumen 17 litros a los cien. Todo esto nos lleva a la conclusión de que en el fondo, lo importante es mantenerse en la poltrona, hacer mucho ruido, y alejarse poco a poco del ciudadano, que total, con ir a votar cuando nos lo piden es suficiente.

Luego se quejaran de que cada vez va menos gente a votar, que la sociedad civil no se moja, en definitiva, que no es culpa de ellos si los ciudadanos somos tan poco solidarios, participativos y alejados del mundo de la política.