lunes, 19 de julio de 2010

Als pirineus no hi ha rebaixes... o que he fet jo per mereixer això


Pic Vallibierna 3067- Pic Cule

bras 3062

Data ascensió:

16 / 17

JULIOL 2010

Integrants ex

pedició: Gordi

Freddy

Mc. Gregor

Ricky

El divendres 16 de Juliol, sortim de Sant Boi a les 15:30, en direcció a la nostra destinació, que no és cap altre que el bonic i apartat poble de Laspaules, a la franja catalanoparlant de Huesca. És una zona molt curiosa, ja que la carretera que puja des d’ Alfarràs cap a Vielha va canviant d’ Aragó a Catalunya cada pocs metres, i mai saps exactament si el poble que acabes de travessar està a Catalunya o a Aragó.

Arribem a Lespaules aproximadament les 19:30, amb tempos de descarregar, fer unes cervesetes, i preparar el sopar. Estem a una casa rural força còmoda i nova, amb cuina completa. El Gordi ens prepara uns filets de “novillo argentino” amb bolets saltejats i parotets, que estan boníssims.

Després de sopar preparem els entrepans de l’ endemà, i anem a fer un toc a la taberna del davant de casa. A dormir d’horeta que demà hem de matinar.

El dissabte ens aixequem a les 05:15 i cap al cotxe. Tenim una horeta de cotxe fins a la presa de Llauset, on començarem efectivament a caminar. L’ últim tros des del poble d’ Aneto fins a la presa es impressionant, especialment el túnel abans d’ arribar-hi… ens dirigim a Mordor.

El dia no es gaire clar, hi ha boira o núvols. Ho agrairem després, ja que ens estalviarem una bona caldufada a la pujada, però desgraciadament, una de les millors vistes del massís de la maladeta ens serà negada pels núvols.

Sortim caminat allí a les 07:30. el camí comença creuant un petit túnel, i va cap a la “cabaña d Botornas”. La nostra idea es pujar pel coll de Vallibierna, i baixar pel coll de Llauset, fent un trajecte circular. un cop travessat el pantà de Llauset, se’ns presenta sol, aïllat, i es veu perfectament per on pujarem (fins que es perd el camí pel darrera) i per on baixarem.

El camí és fàcil, molt ben marcat (cartells, fites…)al principi. Arribem a la cabaña de Botornás, que està renovada i en molt bon estat. Sostre, parets, finestra i porta nous. A dins no hi ha res, es molt austera, però esta neta i seca.

Aquí el camí es separa. Justament es on ens trobem amb el camí de baixada. Així encarem cap al coll de Vallibierna, a la nostra dreta. La pujada és continuada, però certament humana. Després de creuar el riu i passar la cabaña de Botornás, anem remuntant la vall, travessant uns ibonets ara per la dreta, ara per l’ esquerra.

Aquest any, degut a la quantitat de neu caiguda disfrutem del pantà de Llauset al 100% i de tots els ibonets plens. A més a més, encara que la temporada ja es avançada, encara queden unes bones congestes de neu que tenim que travessar. No es fa necessari portar piolet ni grampons, les botes son suficients.

Un cop veiem el “Ibon Chelat”, que és realment el més alt d’ aquesta vall, ja tenim que travessar a l’ esquerra i atacar directament el cim, que ja es veu evident. També es pot atacar per la dreta, a tota cresta, però desconeixem les dificultats, encara que sembla fàcil. Així que ens dirigim del dret cap amunt. Aquí, realment, el camí és força dret, i no afluixa fins al avantcim.

Els núvols estan alts, i ens deixen veure, encara que nomes sigui un ratet i de manera incompleta, els cims del davant. Davant nostre tenim, el Rusell, la Tuca de Mulieres, el Tempestats, el Margalida, l’ Aneto… es una llàstima que el dia no sigui més clar, i sobretot que es vagi tancant.

Disfrutem un ratet del cim, de l’ excitació de fa uns minutets, i quant ens adonem son gairebé les 12:30. Així doncs comencem a baixar, ara a buscar l’ evident coll de Llauset.Arribem a l’ avantcim cap allí les 11:00. Hi ha una petita travessa fins al cim pròpiament dit, d’una cent cinquanta metres. Així no sense compte (és una còmoda, però aèria cresta) arribem al cim del Vallibierna ( 11:10).

Des d’ aquí tenim que continuar cap al Culebras, que ja s’ albira a continuació. Aquí a dalt, el Gregori es troba amb un conegut, que treballa a Sant Boi, l’ Albert, que està força sorprès de veure’l fent aquestes coses.

Ens dirigim cap al Culebras, amb el temut i famós “Paso del caballo” anomenat així ja que una de les maneres de passar-lo ens eixarrancat a sobre, amb les cames a banda i banda, progressant arrastrant literalment el cul per la cresta. El Gordi decideix travessar-lo d’ aquesta segura, alhora que poc elegant manera, mentre per evitar mals majors preparem una mica la pista pel Gregori. Així doncs, jo passo amb la punta del cordino que portem per si de cas, el passo per dos pitons que hi han a la cresta, i endavant.

D’ aquesta manera el Gregori passa sense cap mena de problemes i molt content fins al cim del Culebras.

La baixada per aquesta banda, és molt mes curta que la pujada. Des del moment en que encarem el camí, ja veiem el pantà, força avall. Estem al mig d’ una tartera de grava fina, que ens facilita força la baixada, fins a unes contestes de neu que aprofitem . Anem per sota de les impressionants parets del Culebras i del Vallibierna, des d’ aquesta banda, la paret es vertical des de la vall fins al cim.

Així doncs, despr

és de anar fent fotos, baixant xino-xano, i algun dubte per la boira, a les 15:00 arribem al cotxe. Contents i satisfets per l’ entretinguda, estètica, i com sempre, cansada ascensió.

El Gregori està molt content, ja que poc a poc va superant petits “traumes”. Avui ha passat sense grans problemes el famós paso del caballo, i esglaó a esglaó, anem superant les nostres expectatives més optimistes.

A caseta, dutxa, soparet ( un restaurant fluixet, però demanem un “rabo de toro” que esta molt digne i a dormir.

Diumenge 18 de juliol, retorn sense incidències cap a casa.

jueves, 1 de julio de 2010

ANETO. CANAL ESTASEN


Aneto.3404 m.

Per la canal Estasen.

Variant final Petit Black.

Integrants expedicio:

Luis / Freddi/Mc Gregor/Ricky

Data expedició: 29/30 de Maig de 2010

Desprésd' un infructuós intent unes setmanes abans, en que la persistent pluja ens va impedir intentar l 'ascensió, ens presentem, no sense problemes logístics, un dissabte al migdia a Benasque. Completament decidits a pujar el cim més alt del Pirineu per la clàssica canal Estasen.


El mateix
dissabte ens apropem a la cabanya de pescadores i decidim pujar el més amunt possible per a pernoctar.

L' ascensió es preveu llarga, i tot el que fem avui, ens ho estalviarem demà de pujada. Aixi carregats amb una tenda pels quatre, alguna cosa de menjar, i el equip Bàsic, ens dirigim cap amunt.

Al primer estanyet, ja veiem que no podrem avançar gaire més. La presència de neu a cota encara molt baixa (per l' època) i el terreny ens ho impedeix, aixi doncs, plantem al costat del primer estanyet, i demà serà un altre dia.

Jalem alguna cosa (d' això sempre anem surtits) i a dormir. La nit es fa difícil, fa molt de vent i el quatre dins de la tenda no estem precisament còmodes. Dormim tots a estones, excepte el Gregori que es passa la nit en blanc.

Al mati, una mica mes tard del previst (5:30) ens llevem, i la sorpresa és que el Gregori no es troba be. No ha dormit gens, i no es veu amb cor de tirar amunt. Aquesta decisió ens estranya, per novedosa, però en definitiva li agrairem al llarg del dia que hagi estat prudent.

Sortim els tres cap amunt. Primer amb els frontals, que ràpidament podem apagar. La pujada des dels primers metres és molt forta, i va a cercar directament el primer estany de Corones, del qual veiem la zona de descarrega perfectament des de la sortida. Quant arribem a l' estany, la zona esta completament innivada, i de l' estany nomes veiem un trosset. La neu es continua des dels 2400 metres, i en quantitats espectaculars tenint en compte que estem a finals de maig.

El dia no és gaire espectacular. Esta nuvolat, cosa que fa que no faci gaire fred, i la neu estigui des de primera hora bastant tova, però practicable. Rodejem l' estany i ens dirigim cap al segon estany de corones. El camí es fàcil i molt poc perdedor. Arribem al segon estany (aprox 2:30 h) on intuïm el coll de Corones, i el cim de l' Aneto. El corredor no es veu clarament encara, hem de avançar per anar a cercar-lo.

Un cop passat l' ultim estany, completament tapat per la neu, ens dirigim directament a l' entrada del corredor. Ara, un cop abaix ja el veiem clarament. Dret i ample ens desafia cap al cim.

Agafem el corredor amb ganes. La neu esta tova, però resisteix força be. La boira/nubols ens deixa veure a estones el cim, però si ens

fixem, veiem que els nuvols del cim van a molta velocitat. Es un bon senyal, no crec que plogui amb aquest vent, per per un altra banda, ja veurem que passa quant sortim a l' altre vessant...


Pugem força be els tres. L' ascensió es fàcil, no crec que passi dels 45 / 50 º i la quantitat de neu facilita la pujada, i dona seguretat. Per darrera ve una parella, que resulta que son membres del MADTEAM, el Jaume i la Montse. Van molt ràpids i no triguen a agafar-me, que vaig tancant el grup. Van filmant un vídeo, que amablement em donaran uns dies desprès.

En el moment de decidir per on acabar, decidim atacar per la variant del Petit Black, mes espectacular, estreta i una mica mes difícil que la sortida normal de l' estasen.

Gaudim els últims metres en un ambient espectacular fins al final de la canal.

Com ens temíem, al coll fa un vent molt fort. Hem de travessar la sortida de l' estasen gairebé a quatre grapes, ja que el vent ens tira enrere. Travessem directament cap al cim, no sense passar abans pel cim de la punta Daviu
Ara si, enfilem cap al cim de l' Aneto. Hi ha un trosset entretingut, on hem de fer servir les mans una mica, pero no crec que passi de I/II grau.

Finalment, CIM.

El dia es horrible, no veiem pràcticament res, nomes els núvols passant ràpidament a sobre nostres. No fa molt de fred, però la sensació per culpa del vent es horrible. Per un altre banda, tenim un cop de sort. Ens trobem al cim de l' Aneto sols, nosaltres tres i els amics del Madteam. Un luxe inesperat . Sonaproximadament les 12:00.

Com no hi ha gaire cosa a fer aquí dalt, agafem el pas de Mahoma, aprofitant que no hi ha ningú, i enfilem la baixada. La boira cada cop esta mes espessa, i aixo provoca que el Freddi es passi el coll de Corones, i enfili cap avall a la renclusa. El Luiggi i jo, tenim la sort ( o la paciencia) de assegurar-nos on és el coll, i enfilem cap allà, esperant que el Freddi se n' adoni i torni cap a la ruta correcte.

Anem fent cap avall, i al cap d'una mitra hora veiem un individuu solitari que baixa des del coll de Borones. Sense cap dubte es el Freddi, que adonant-se del seu error, ha pogut rectificar i agafar el Camí correcte. Alentim la nostra marxa per a que ens agafi, i efectivament, aixi ho fa al cap de mitra hora mes, visiblement cansat pel passeig extra.

Finalment, tal i com hem començat, els tres junts, enfilem cap avall. El Gregori ha desmuntat la tenda i ens esta esperant. Mengem una mica, recollim i cap avall.

La tornada es fa llarga i tediosa. Estem molt cansats, i habitualment no ho fem això, ens quedem a Benasque a dormir, però avui es diumenge... sort que el Gregori, mes descansat que nosaltres, condueix tot el temps, i podem anar relaxats al cotxe.