Estiu 2008 / Alps
Aquest estiu, ben bé des de setmana santa, tenim previst anar als Alps. Anem tots aquests:
Espe i Gordi
Paquita i Luiggi
Nuri i Freddi
Marta,Berta,Estel.la i Jo
La idea original era que els quatre de sempre (més el Mc Gregor) anavem a fer un pic de 4000 metres ( El Gran Paradiso) i aprofitavem per passar una setmaneta amb la família fent el turista als Alps. Desafortunadament el Mc. Gregor i l’ Elvira van caure de la llista al final. Així doncs, vem estar buscant allotjament a la Vall d’ Aosta i alrededors, i va ser practicament impossible trobar res a la zona. Es clar que tampoc és fàcil trobar lloc per 10 en una sola casa, tal i com era la nostra intenció.
Al final la vem trobar, però a Chamonix. No era la nostra idea anar a aquesta zona, pero… que li farem. Al final la decissió a estat bona, la casa era fantàstica, i des de Chamonix vem poder fer unes bones, boniques i fàcils excursions per a tots els gustos.
Vem sortir molt d´hora el dissabte dia 9, per arribar a mitja tarda a Chamonix. Anem en tres cotxes, força carregats, ja que portem ademes del equipatge per tres setmanes, (després allargarem les vacances) l’ equip de muntanya, i força menjar, vi… etc. Una de les avantatges de fer unes vacances amb aquests companys és que tots plegats som molt apanyats en quant a menjars, netejes i coses d’ aquestes.
Efectivament, seguint l’ horari previst arribem a l’ oficina de lloguer d’apartaments a les 17:30 (gracies GPS) i no esta a Chamonix, esta a Argentiere, a uns 10 Km. A peus de la glacera i enfront de l’ Aigulle Verte. Al darrera es veu la punteta del Dru. És emocionant nomÉs arribar tenir aquesta vista.
Però el millor encara esta per arribar. Un cop al xalet, la terrassa te vistes directament sobre l’ agulla de Midi i el massis del Mont Blanc, i ara al capvespre la llum es reflexa en una coseta… que es el refugi de Gouter… amb el llargavistes del Freddy podem observar-ho tot amb més detall i sen’s posa la pell de gallina… quina passada. Cada dia al matí i al vespre amb vistes al Mont Blanc.
Un cop asignades les habitacions ens situem i a sopar.
El primer dia anem cap a “poble” i ens apropem a Chamonix. Anem a l’ oficina de turisme, donem un volt i cap a les 11:00 agafem el trenet de Montevers. Un trajecte maquissim ens mena cap a “la Mer de Glace” que en aquest punt esta tota coberta de residus de la glacera, i és molt poc espectacular. No obstant la baixada i la visita a les coves i la volteta que fem per la zona es preciosa, y al ser la primera gran glacera que visitem tots junts, és força emocionant. Després de menjar un mos, veiem que des d’ aquí surt una excursió que va fins Aguille de Midi. Llastima es massa tard… A la tarda arribem a Chamonix, prenem unes cervesses fem unes compres i cap a casa.
L’ endema ens dirigim a peu cap a la glacera d' Argentiere. Agafem el telefèric a cinc minuts de casa, i un cop a dalt, caiem de cul. Aquesta glacera si que és realment espectacular, amb trossos de gel blau caient avall. Des d’ aquí surt una excursioneta que va remuntant la glacera per la seva dreta, fins a un mirador. Ens dirigim cap allà, i tardem un parell d’ hores per fer els 400 metres de desnivell, tenint en compte que van les nenes i la Berta nomes te tres anys, no esta gens malament.
A dalt fem un mos, i jo vaig a investigar que era el que havia a sobre un roc, resultant ser un homenatge (i les restes, en forma de cendra, suposo) de un senyor japonés que es va matar a l’ any 1985. Quin resultat mes galdòs.
Despres vem anar baixant. Uns van decidir baixar a peu, i els altres amb el telefèric. Un cop abaix, amb les nenes una mica cansades, vem anar a fer un tomb i a sopar. Vem fer una fantàstica Reglette a casa. Despres uns whiskies i a dormir.
El tercer dia vem decidir anar al glaciar de Bossons. Aquest no es tan espectacular com el d’ Argentiere, pero tambe es molt estetic. A la tarda, un cop a casa, vem anar a preparar el material per anar al Gran Paradiso. Estem una mica nerviosos, el nostre habitat natural es el pirineu, i així i tot, jo sempre que anem a fer algun cim, sempre tinc un rau rau a la panxa. Pleguem la corda, posem els grampons en solfa, ens encordem i desencordem un parell de vegades, i fem les motxilles. Jo he oblidat el camelback a casa, així que tinc l’ excusa perfecte per comprar-me un Platypus que he vist i que tanta fama tenen. El resultat ha estat que el primer el vaig canviar per que perdia, i el segon va quedar tintat al primer us per culpa del Isostar. Pero em va agradar molt el sistema de vàlvules i el tubet extraíble i la boca gran per netejar-la….
Al vespre vaig amb la marta a comprar els bitllets de Ginebra. Elles volen anar a fer turisme "de ciutat" a Suissa, i hi ha un servei de conya amb bus. Per sopar, continuant amb la setmana francesa, fem "founde". Brutal.
El dimecres és el gran dia. Ens aixequem a les 07:00 portem a les xicotes al Bus i marxem cap al Gran paradiso. Aquesta part esta ressenyada apart aquí al bloc.
miércoles, 27 de agosto de 2008
martes, 26 de agosto de 2008
Gran Paradiso 4061 metres
Gran Paradiso 4061 m.
Vittorio Emmanuelle II
Data:06-08-2008
Integrants expedicio:
Gordi
Luiggi
Freddie
Ricky
Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.
La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.
Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…
La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.
La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.
Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia. Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.
El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.
L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.
Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.
Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…
Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda. El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.
La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.
Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.
Luiggi
Freddie
Ricky
Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.
La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.
Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…
La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.
La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.
Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia. Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.
El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.
L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.
Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.
Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…
Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda. El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.
La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.
Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)