viernes, 13 de febrero de 2015

La televisió.. entreteniment? cultura? opi del poble?

Ahir a “La Vanguardia” publicaven un estudi, on (resumint) dèien que la joventut d’ avui en dia, continuava amb uns comportaments força sexistes. Estem parlant de coses bastant primàries, con el de qui ha de fer les feines de casa, qui pren les decisions… 

Primer em vaig sorprendre una mica, però després, pensant…

50 sombras de Grey. No se quants llibres venuts, centenars de milers…i ara la pelicula. Argument apostoflant. Una noia de 20 anys, verge, coneix a un xicot, guapíssim, milionari… El xicot, evidentment, molt més experimentat que ella (com ha de ser). La introdueix al mon del sexe i la te sotmesa als seus capricis sexuals, incloent sadomasoquisme… Tot això embolcallat amb luxe, xampany, espelmes, hotels de luxe i Lambirghinis… 

El més guai de tot el llibre ( i que em sembla més flipant) és que ella aconsegueix el seu objectiu… s’ acaben CASANT!!!!



Disney Channel. Sota el meu punt de vista un dels canals més perniciosos de tota la graella. Un canal adreçat a la canalla i als adolescents. La majoria de sèries que fan, tenen uns arquetips més o menys iguals ( Només heu de canviar el color de la pell si la sèrie està adreçada a afroamericans o guapets WASP)

Les noies guapes son populars (una mica tontes, això si)

Els nois guapos son populars, i una mica dolentots (tampoc son molt llestos)

Els bons estudiants (nois i noies) son una colla de frikies. No saben fer esport, ni cantar , ni ballar. Vesteixen con a pallassos, son lletjos, amb ulleres de cul de got, cabells estranys, tirants… A la majoria de capítols més o menys els humilien, els disfressen, els deixen tirats, o els utilitzen (com son els llestos de la classe, el guapo o guapa de torn aprofita…)

Sota la edulcorada capa Disney, hi ha una carrega brutal. Els guapos i guapes aconsegueixen les coses no per l’ esforç, sinó pels seus encants… i no cal estudiar gaire per ser popular i TRIOMFAR  entre els teus congèneres.  Molt educatiu.


Si això hi sumem programes que no veig (però que amb els zàpings o l’ APM ja en tinc prou, us poso tres, però n’hi ha molts més):



-Mujeres, Hombres y Viceversa. 
Porta uns 10 anys en antena. És directament un mercat de carn. Exhibició impúdica, gelosia, competència de varies noies per un mascle alfa… o a l’ inrevés. Els individus son tots iguals:

-les noies recautxutades, pintades com a mones, pentinats impossibles, i vestits dues talles més petits. Una invitació al sexe.

-els nois recautxutats de gimnàs, molts tatuatges, pentinats estil futbolista, i “tableta de chocolate”.

Ambdós, nivell intel·lectual… sub zero.


Quien quiere casarse con mi hijo / hija / Madre... etc

Els comentaris que he escoltat en zàpings, son del nivell “quiero un hombre que me mantenga” “la mujer debe estar en casa cuidado los niños” "cualquier pelandrusca no se va a llevar a mi hijo, con lo bien que lo cuido yo"
BRUTAL. 



-Tots els Grans Hermanos.. sense comentaris.

El suposat “experimento sociologico” de la innocent primera edició, es va anar derivant cap a un càsting absolutament dirigit on nomes es busca el conflicte. Noies i nois que podrien estar a “Hombres Mujeres y Viceversa” barrejats amb un transsexual, un travestit, un capellà.. s’han sentit comentaris sexistes, homòfobs, racistes, xenòfobs… és una autèntica barbaritat i te un fill bastard, encara pitjor... GH VIP


Jo no se perquè es gasten els calers fent estudis sobre els comportaments del jovent . És un miracle que no estiguin tots com els de “hermano mayor”.

Un altre dia, si tinc temps i ganes, parlaré del que penso de la gent que diu que TV3 no és necessària, que està politicament molt dirigida.. etc etc . Jo no soc sospitòs de ser condescendent amb la generalitat i tal, però a Catalunya, una de les poques televisions que es pot veure és TV3 i els canals de la CCRTV... 

I’m too old for this shit...




lunes, 9 de febrero de 2015

Ja fa un any del meu accident de BTT.

Ja ha passat un any del meu accident de BTT  que em va portar a estar mes de 40 dies a l’ hospital… dels quals 26 a la UCI.  Crec que ja podem fer balanç... ja que el balanç encara que sembli estrany, és altament positiu...

La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu,  però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat.  No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa...   l’ esforç  de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els  ratets  de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...

Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores,  però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.

La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya.  A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.

La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri...  em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims...  Com agrair-los les hores dedicades?

A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.

I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...

I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia...  al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.

Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi...  això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.

Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...  

L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.

Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…

Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.

I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...

Realment, això no te preu...

Un altre any.... de bons propòsits...


Doncs encara que ja estem a febrer, us desitjo a tots un any 2015 ple de vida.

Sospito que aquest any serà mogudet... i espero poder tenir aquest bloc una mica més al dia... és una mica vergonyós la falta d' actualització del mateix...