lunes, 28 de septiembre de 2015

Els Encantats

Ascensió als Encantats
Data: 25-26/9/2015
Ascensió realitzada per: Mc. Gregor / Luiggi/Freddy i jo

El divendres 25 sortim dinats de Sant Boi a les 14:30, sense incidents, i sense aturar-nos fins a Espot, arribem al parquing del parc, i pujem fins al refugi Ernest Mallafré. Comptat i debatut, arribem just a les 19:35, hora de sopar. 

Al refugi ens están esperant tots per sopar. Tot songuiris, francesos, alemanys i israelians, en total som 16 persones.Tothom està en ruta, aixó es territori de Carros de Foc.
Sopem de seguida, una sopeta, una amanida i pollastre rostit. Esta força bo. El Gregori, Fidel als seus principis, serveix a tothom de manera equitativa la sopa. Ho fa tant be, que els guiris li demanen que serveixi la resta del sopar… “maestro”.

Un cop sopats, sortima fora a fer un cigarret. Fa un fred que pela, aixi que rapidament, a les 22:15 anem cap al llit. Es un refugi auster, amb llits correguts. Com no esta ple es comode, però no vull imaginarlo a plena ocupació…c
Ens pensavem llevar d’hora, a les 06:30 o així, però ningú piula, i quan ens adonem son les 07:30 i tothom està clapant. Ens aixequem i anem a esmorçar, tenim tot el dia per devant i tampoc es tant greu.

Desprès del frugal esmorzar, enfilem cap amunt. Mentres estem preparant l’ equip, un grup de 6 persones va cap amunt. 

El camí comença atravessant un bosc, sempre en forta pujada. Al principi és molt agradable, però rapidament comença a pujar molt agresivament, entre tarteres . El camí voreja la base dels encantats, fins a situar-se al darrera del refugi, on hi ha la canal central, per a on tenim previst pujar.

La canal central, com el seu propi nom indica, es una canal descomposta que puja directament cap amunt, ara grimpant, ara relliscant. És difícil perdres, no pots soritr de la canal, però és fácil anar per on no toca, i encigalar-se. Només ens passa una vegada, seguint les fites anem ap arar a un mur amb una caiguda lleta, aixi que reculem i tirem per on el sentit comú ens indica.
 A dins de la canal, per l’ orientació, a aquesta hora no toca gens el sol i fa molt de fred si estas parat. La canal arriba fins a una especie d’ enforcadura, on momentaneament es suavitza el pendent, fins a encarar una grimpada que ens deixa al cim.  La grimpada te la seva gràcia, i hi ha muntats un parell de rappels per a la baixada.
Al final arribem al cim. Hem estat 4 hores, des de les 08:30 a les 12:30. Amb un desviament no obligat inclòs a mitja grimpada. El dia es preciós, a dalt fa sol, i la visibilitat es extensa. Veiem el refugi, Sant Maurici, Ratera, Amitges… i mes lluny un munt de cims, Peguera… fins i tot es veu una mica del Glaciar de l’ Aneto. Una delícia.


Estem sols al cim, el grup de sis estaba rapelant quant pujavem… no se’ls veía gaire “sueltos”. Nosaltres portem una sola corda de 30, crec que l’ hem cagat, és massa curta. Aixi que despres d’ esperar gairebe una hora a veure si acaben de rapel·lar, els hi demanem si podem utilizar les seves cordes per baixar.  Per la nostra sorpresa, el que sembla portar la veu cantant ens diu que no, i rapidament recull la corda de la instalación. Diu que tenen pressa. Be, pitjor per a ells, tampoc és imprescindible, encara que ens hauria estalviat un ratet.


Nosaltres no ens preocupem gaire, desgrimpem el primer trosset, que és el mes delicat, i avall… anem baixant a bon ritme, pero son mes de les 14:00, hem manejat o esperat molt de temps a dalt. La baixada és molt entretinguda. No per excesivament difícil, si no per llarga. Una llarga desgrimpada fins el coll, i després, per terreny descompost, anar baixant… No s’ acaba mai.
Al final, sense incidents remarcables, arribem al final de la canal, i encarem l’ ultim tròs de la baixada, atravessant les tarteres i el bosc que ens mena fins el refugi. Semblava mes curt de pujada… i no semblava pujar tant. 

Al final, refugi, cervessa i cap als cotxes.  Arribem 9 hores despres d’ haver sortit aquest matí del refugi, no està gens malament… quina pallissa.

Un cim preciós, però molt exigent… No te cap moment de passeig, tot el temps estàs pendent d’ anar grimpant… però val la pena, és una de les ascensions mes maques que hem fet, per dificultat, ambient i tot plegat.

Reservem per sopar al FOGONY. Sublim.

La casa rural esta a Tornafort a uns 15 Km de Sort. Un lloc privilegiat, fora de ruta, la casa correcte.
A Sort ens trobem al Raimon amb la familia, i desprès a l’ Anneta. Bons records.


viernes, 13 de febrero de 2015

La televisió.. entreteniment? cultura? opi del poble?

Ahir a “La Vanguardia” publicaven un estudi, on (resumint) dèien que la joventut d’ avui en dia, continuava amb uns comportaments força sexistes. Estem parlant de coses bastant primàries, con el de qui ha de fer les feines de casa, qui pren les decisions… 

Primer em vaig sorprendre una mica, però després, pensant…

50 sombras de Grey. No se quants llibres venuts, centenars de milers…i ara la pelicula. Argument apostoflant. Una noia de 20 anys, verge, coneix a un xicot, guapíssim, milionari… El xicot, evidentment, molt més experimentat que ella (com ha de ser). La introdueix al mon del sexe i la te sotmesa als seus capricis sexuals, incloent sadomasoquisme… Tot això embolcallat amb luxe, xampany, espelmes, hotels de luxe i Lambirghinis… 

El més guai de tot el llibre ( i que em sembla més flipant) és que ella aconsegueix el seu objectiu… s’ acaben CASANT!!!!



Disney Channel. Sota el meu punt de vista un dels canals més perniciosos de tota la graella. Un canal adreçat a la canalla i als adolescents. La majoria de sèries que fan, tenen uns arquetips més o menys iguals ( Només heu de canviar el color de la pell si la sèrie està adreçada a afroamericans o guapets WASP)

Les noies guapes son populars (una mica tontes, això si)

Els nois guapos son populars, i una mica dolentots (tampoc son molt llestos)

Els bons estudiants (nois i noies) son una colla de frikies. No saben fer esport, ni cantar , ni ballar. Vesteixen con a pallassos, son lletjos, amb ulleres de cul de got, cabells estranys, tirants… A la majoria de capítols més o menys els humilien, els disfressen, els deixen tirats, o els utilitzen (com son els llestos de la classe, el guapo o guapa de torn aprofita…)

Sota la edulcorada capa Disney, hi ha una carrega brutal. Els guapos i guapes aconsegueixen les coses no per l’ esforç, sinó pels seus encants… i no cal estudiar gaire per ser popular i TRIOMFAR  entre els teus congèneres.  Molt educatiu.


Si això hi sumem programes que no veig (però que amb els zàpings o l’ APM ja en tinc prou, us poso tres, però n’hi ha molts més):



-Mujeres, Hombres y Viceversa. 
Porta uns 10 anys en antena. És directament un mercat de carn. Exhibició impúdica, gelosia, competència de varies noies per un mascle alfa… o a l’ inrevés. Els individus son tots iguals:

-les noies recautxutades, pintades com a mones, pentinats impossibles, i vestits dues talles més petits. Una invitació al sexe.

-els nois recautxutats de gimnàs, molts tatuatges, pentinats estil futbolista, i “tableta de chocolate”.

Ambdós, nivell intel·lectual… sub zero.


Quien quiere casarse con mi hijo / hija / Madre... etc

Els comentaris que he escoltat en zàpings, son del nivell “quiero un hombre que me mantenga” “la mujer debe estar en casa cuidado los niños” "cualquier pelandrusca no se va a llevar a mi hijo, con lo bien que lo cuido yo"
BRUTAL. 



-Tots els Grans Hermanos.. sense comentaris.

El suposat “experimento sociologico” de la innocent primera edició, es va anar derivant cap a un càsting absolutament dirigit on nomes es busca el conflicte. Noies i nois que podrien estar a “Hombres Mujeres y Viceversa” barrejats amb un transsexual, un travestit, un capellà.. s’han sentit comentaris sexistes, homòfobs, racistes, xenòfobs… és una autèntica barbaritat i te un fill bastard, encara pitjor... GH VIP


Jo no se perquè es gasten els calers fent estudis sobre els comportaments del jovent . És un miracle que no estiguin tots com els de “hermano mayor”.

Un altre dia, si tinc temps i ganes, parlaré del que penso de la gent que diu que TV3 no és necessària, que està politicament molt dirigida.. etc etc . Jo no soc sospitòs de ser condescendent amb la generalitat i tal, però a Catalunya, una de les poques televisions que es pot veure és TV3 i els canals de la CCRTV... 

I’m too old for this shit...




lunes, 9 de febrero de 2015

Ja fa un any del meu accident de BTT.

Ja ha passat un any del meu accident de BTT  que em va portar a estar mes de 40 dies a l’ hospital… dels quals 26 a la UCI.  Crec que ja podem fer balanç... ja que el balanç encara que sembli estrany, és altament positiu...

La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu,  però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat.  No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa...   l’ esforç  de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els  ratets  de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...

Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores,  però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.

La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya.  A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.

La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri...  em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims...  Com agrair-los les hores dedicades?

A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.

I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...

I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia...  al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.

Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi...  això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.

Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...  

L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.

Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…

Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.

I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...

Realment, això no te preu...

Un altre any.... de bons propòsits...


Doncs encara que ja estem a febrer, us desitjo a tots un any 2015 ple de vida.

Sospito que aquest any serà mogudet... i espero poder tenir aquest bloc una mica més al dia... és una mica vergonyós la falta d' actualització del mateix...