Pic Vallibierna 3067- Pic Cule
bras 3062
Data ascensió:
16 / 17
JULIOL 2010
Integrants ex
pedició: Gordi
Freddy
Mc. Gregor
Ricky
El divendres 16 de Juliol, sortim de Sant Boi a les 15:30, en direcció a la nostra destinació, que no és cap altre que el bonic i apartat poble de Laspaules, a la franja catalanoparlant de Huesca. És una zona molt curiosa, ja que la carretera que puja des d’ Alfarràs cap a Vielha va canviant d’ Aragó a Catalunya cada pocs metres, i mai saps exactament si el poble que acabes de travessar està a Catalunya o a Aragó.
Arribem a Lespaules aproximadament les 19:30, amb tempos de descarregar, fer unes cervesetes, i preparar el sopar. Estem a una casa rural força còmoda i nova, amb cuina completa. El Gordi ens prepara uns filets de “novillo argentino” amb bolets saltejats i parotets, que estan boníssims.
Després de sopar preparem els entrepans de l’ endemà, i anem a fer un toc a la taberna del davant de casa. A dormir d’horeta que demà hem de matinar.
El dissabte ens aixequem a les 05:15 i cap al cotxe. Tenim una horeta de cotxe fins a la presa de Llauset, on començarem efectivament a caminar. L’ últim tros des del poble d’ Aneto fins a la presa es impressionant, especialment el túnel abans d’ arribar-hi… ens dirigim a Mordor.
El dia no es gaire clar, hi ha boira o núvols. Ho agrairem després, ja que ens estalviarem una bona caldufada a la pujada, però desgraciadament, una de les millors vistes del massís de la maladeta ens serà negada pels núvols.
Sortim caminat allí a les 07:30. el camí comença creuant un petit túnel, i va cap a la “cabaña d Botornas”. La nostra idea es pujar pel coll de Vallibierna, i baixar pel coll de Llauset, fent un trajecte circular. un cop travessat el pantà de Llauset, se’ns presenta sol, aïllat, i es veu perfectament per on pujarem (fins que es perd el camí pel darrera) i per on baixarem.
El camí és fàcil, molt ben marcat (cartells, fites…)al principi. Arribem a la cabaña de Botornás, que està renovada i en molt bon estat. Sostre, parets, finestra i porta nous. A dins no hi ha res, es molt austera, però esta neta i seca.
Aquí el camí es separa. Justament es on ens trobem amb el camí de baixada. Així encarem cap al coll de Vallibierna, a la nostra dreta. La pujada és continuada, però certament humana. Després de creuar el riu i passar la cabaña de Botornás, anem remuntant la vall, travessant uns ibonets ara per la dreta, ara per l’ esquerra.
Aquest any, degut a la quantitat de neu caiguda disfrutem del pantà de Llauset al 100% i de tots els ibonets plens. A més a més, encara que la temporada ja es avançada, encara queden unes bones congestes de neu que tenim que travessar. No es fa necessari portar piolet ni grampons, les botes son suficients.
Un cop veiem el “Ibon Chelat”, que és realment el més alt d’ aquesta vall, ja tenim que travessar a l’ esquerra i atacar directament el cim, que ja es veu evident. També es pot atacar per la dreta, a tota cresta, però desconeixem les dificultats, encara que sembla fàcil. Així que ens dirigim del dret cap amunt. Aquí, realment, el camí és força dret, i no afluixa fins al avantcim.
Els núvols estan alts, i ens deixen veure, encara que nomes sigui un ratet i de manera incompleta, els cims del davant. Davant nostre tenim, el Rusell, la Tuca de Mulieres, el Tempestats, el Margalida, l’ Aneto… es una llàstima que el dia no sigui més clar, i sobretot que es vagi tancant.
Disfrutem un ratet del cim, de l’ excitació de fa uns minutets, i quant ens adonem son gairebé les 12:30. Així doncs comencem a baixar, ara a buscar l’ evident coll de Llauset.Arribem a l’ avantcim cap allí les 11:00. Hi ha una petita travessa fins al cim pròpiament dit, d’una cent cinquanta metres. Així no sense compte (és una còmoda, però aèria cresta) arribem al cim del Vallibierna ( 11:10).
Des d’ aquí tenim que continuar cap al Culebras, que ja s’ albira a continuació. Aquí a dalt, el Gregori es troba amb un conegut, que treballa a Sant Boi, l’ Albert, que està força sorprès de veure’l fent aquestes coses.
Ens dirigim cap al Culebras, amb el temut i famós “Paso del caballo” anomenat així ja que una de les maneres de passar-lo ens eixarrancat a sobre, amb les cames a banda i banda, progressant arrastrant literalment el cul per la cresta. El Gordi decideix travessar-lo d’ aquesta segura, alhora que poc elegant manera, mentre per evitar mals majors preparem una mica la pista pel Gregori. Així doncs, jo passo amb la punta del cordino que portem per si de cas, el passo per dos pitons que hi han a la cresta, i endavant.
D’ aquesta manera el Gregori passa sense cap mena de problemes i molt content fins al cim del Culebras.
La baixada per aquesta banda, és molt mes curta que la pujada. Des del moment en que encarem el camí, ja veiem el pantà, força avall. Estem al mig d’ una tartera de grava fina, que ens facilita força la baixada, fins a unes contestes de neu que aprofitem . Anem per sota de les impressionants parets del Culebras i del Vallibierna, des d’ aquesta banda, la paret es vertical des de la vall fins al cim.
Així doncs, despr
és de anar fent fotos, baixant xino-xano, i algun dubte per la boira, a les 15:00 arribem al cotxe. Contents i satisfets per l’ entretinguda, estètica, i com sempre, cansada ascensió.
El Gregori està molt content, ja que poc a poc va superant petits “traumes”. Avui ha passat sense grans problemes el famós paso del caballo, i esglaó a esglaó, anem superant les nostres expectatives més optimistes.
A caseta, dutxa, soparet ( un restaurant fluixet, però demanem un “rabo de toro” que esta molt digne i a dormir.
Diumenge 18 de juliol, retorn sense incidències cap a casa.
,
Un cop passat
f
