MEN OR MICE? o el triomf de la fe. Balaitous 09

CIM: BALAITOUS 3144 m.

Data ascensio: 3-4 juliol 2009
Integrants grup expedicionari:

Luiggi, Gordi, Ricky, Freddy i Mc Gregor

Sortim de Sant Boi el divendres dia 3 de juliol a les 09:00 del matí. Amb la calma, anem fent fins arribar al RESTAURANTE PANADERIA que hi ha a la nacional 340 un cop entrem a Aragó. El cosí del Luiggi és un dels propietaris, i després de comprar pa. Ens jalem uns ous ferrats… mai se sap que ens pot guardar l’ esdevenidor.

Ben alimentats, fem cap a Sallent de Gallego, on ni parem. Anem directament al Asador La Sarra, on per si de cas, ens fotem dos xuletons. Les properes hores demanaran molt d’ esforç al nostre pobre organisme, i tenim que estar preparats i amb totes les reserves al 100% per si de cas.

Un cop alimentats, el Gordi prepara els kits d’ emergència per dema, dia que tenim prevista l’ ascensió. Un paquetet per cadascun amb tres minibocates, un plàtan i un gel energètic. Que no falti de res. Quant comencem a treure el material, les rises comencen a ser menys gracioses, i a tornar-se més histèriques… cordes, boudriers, cascs… on collons anem?

A les 17:00 enfilem cap amunt. Com sempre que estem per aquestes contrades, el principi del camí, amb “el chuletón” i els carajillos tot just administrats, es dur. Molt dur. El camí es irregular des del principi, pedregós i incòmode, però el paratge és paradisíac. Anem remuntant el curs del riu aguas limpias, entre cascades, fagedes i pinedes. Aquest any, impressionant de neu fan que tot el camí regalimi aigua per totes bandes.


Xino xano arribem al refugi, com sempre impecable. La pujada de uns 800 metres de desnivell no ens ha tret les ganes, encara que amb el pes de la motxilla, ens ha deixat proa baldats. Hem tardat unes 2,30 hores, a un ritme més que bo. Un cop a dalt, cerveseta, i gairebé sense adonar-nos a les 20:00 estem sopant. Com sempre el sopar al Respumoso (o respomuso) desapassionant. És un refugi exemplar, per instal·lacions, els guardes son correctes, el lloc impagable, però al meu parer, és massa. Poder el futur dels refugis es aquest, una espècie d’ hotelets de muntanya, on les dificultats de subministres fan que excusis les carències. Però l’ ambient es de tot menys muntanyenc. Les safates del sopar, estil mili, el sopar industrial… a mi no m’ agrada. I que consti que el porten com a bons professionals. Però, li falta anima.

Desprès d’un ratet a la porta del refugi, fent un cigarret i degustant uns xupitos de Jonnhy Walker, anem a dormir. El baròmetre està baixant, i la temperatura és altíssima, estem a uns 15º, cel tapat i les previsions per demà no son gaire bones. La nit horrible, apart del concert habitual, fa una calor terrible, que costa fins i tot dormir a sobre del sac, totalment destapats.

En aquestes condicions no ens costa gaire aixecar-nos a les 05:30. Ens vestim i anem a jalar un esmorzar tant desapassionant com el sopar d’ ahir. Un cop esmorzats, ens col·loquem els boudriers i cap a fora.

Es impossible perdre’s camí del Balaitous. Surts del refugi i hi ha un cartell, i després es tot cap amunt. Comenta per una canal molt dreta, fins arribar a sota d’ uns farallons a l’ esquerra, que anem flanquejant per sota, sempre en continua pujada. A la dreta del circ glacial, tenim la cresta dels pics de l’ infern que a mida que anem descobrint es presenta mes i mes ferotge. Encara hi ha força neu, i al cap d’ una hora comencem a trobar taques mes i mes grans.

El dia es lleig, tenim una nuvolada negre a sobre, i sentim els trons. Algunes cordades decideixen baixar, però la majoria continuem amunt. Estem dins d’ un núvol, i no es veu pràcticament res. Arribem a una gran placa de neu dura i ens posem els grampons. Seguint la traça, sempre amunt, arribem a peu de la famosa Brecha Latour. Aquí comenta lo realment divertit. Aprofitant la parada, ens fotem el primer bocata del dia.

La brecha esta totalment neta de neu. L’ entrada esta fatal, amb molta pedra solta, i dos resaltets que no es poden assegurar. El Freddy tira davant i amb esforç passa el primer ressalt, mentre la cordada de davant ens va tirant totes les pedres i sorra a sobre. És tracta d’ un grup de 6, amb dos que van d’ experts i quatre que fa cara de susto. Munten una espècie de cordada, i van tirant tot de pedres, sense mirar si hi ha algú a baix. Per sort, el il·luminat que els fa de guia, els mena cap amunt, passant de les “clajivas”. Així nosaltres (i tots ) els adelantem mentre ells s’ emmerden pel mig de la brecha, fins al bloc encastat. Son realment perillosos.

Nosaltres després de passar, no sense esforç , els dos ressalts de l’ entrada, anem cap a les clavijas. Com no hi ha neu, hi ha un parell de pastes tontos, i el Freddy un cop passat, tira una corda. Així passem tots més tranquils. Desprès d’ això la pujada fins a la cresta no te res de difícil, anar grimpant per l’ evident. Un cop a la cresta veiem l’ inici dels ràpels, un cable d’ acer enrotllat a un gran bloc. Es una bona referència per a la baixada.

No es veu absolutament res, així que tirem pel mig d’un llarg pany de neu, amb bastant inclinació, però en molt bon estat. A mig camí, la cosa es complica, i en unes pedres ens col·loquem els grampons i continuem. Aquí la cosa pica, la inclinació es força important i el no veure res, no ens anima gaire. Sabem que estem prop del cim. Però no sabem on es.

Jo vaig al davant fa estona, i surto de la neu i pujant per un terreny inestable de pedres, veig el cim a menys de 15 metres. El horrible trípode metàl·lic característic del cim, el trobo preciós. Espero als altres quatre per arribar junts. En cinc minuts som al cim.

Les condicions son una autèntica merda. Boira, fred i vent. Ens plou una mica, i pedrega, no es veu un burro a tres passes, i estem al cim. Bravo. Estic molt content, per que les condicions, sense ser perilloses, no son bones, i en cap moment hem tingut dubtes. Son les 12:00 hem estat gairebé cinc hores, perdent molt de temps a l’ inici de la bretxa.


Foto, i cap avall. Un cop arrecerats del vent, i passats els dos trossos delicats de neu, parem a jalar un altre cop. Ens traiem els grampons i cap avall. El Gordi troba ràpidament el primer ràpel i solets, sense tenir que esperar torns comencem a baixar. Hem carretejat dues cordes de 65 metres, de 8.2 mm. I així farem el mínim d’ operacions intermèdies. Baixa el Freddy, el Gregori i el Gordi. El Freedy esta penjant d’ un sol parabolt, així que fa baixar uns metres mes al Gordi, i troben una reunió com cal. L’ únic problema és que això fa que ens passem el Luis i Jo gairebé una hora parats sense fer res a dalt, i comencem a tenir una mica de fred. Finalment ens toca baixar, i realment, en dos ràpels som a baix, a peu de la bretxa.

Grampons un altre cop i tira milles. Aquí la inclinació es forta, i de baixada, fa una mica mes de respecte. La neu no obstant esta molt be, com no li ha donat el sol en tot el dia, esta tova, però no massa. Els grampons mosseguen i es fàcil i segur anar baixant. Tant fàcil, que quant s’ acaba la neu, maleïm el pedregar que ens queda.

La baixada, com totes es fa llarga i penosa. Com sempre, al·lucinen del desnivell. Com pot ser que al mati anéssim tant feliços pujant aquestes rampotes. Be, es el que hi ha.

Desprès d’ una petita tartera, ja es veu el refugi. Correm cap allí, conscients que encara ens queda la baixada fins a la Sarra.

Cervesseta, carreguem motxilles i avall. La baixada es fa llarguíssima. Tardem gairebé el mateix en baixar que en pujar ahir… terrible.

La Sarra un altre cop. Son les 20:30. Des de les 07:00 del mati, que no parem. Tinc els peus que no se si son meus o del veí…

Però estem mes contens que un gínjol…

SORTIDA BTT PEDRAFORCA O LA IGNORÀNCIA ES LA MARE DE L' ATREVIMENT

Dissabte 25 d’ abril, aprofitant que les previsions del temps deien que aguantaria més o menys estable, vem agafar les bicicletas i vem anar cap a Saldes.
Integrants de l’ expedició :


Javi Il Pirata

Jo mateix

Jordi Il tornado de la Cope

Lorenzini Il Diabolo

A les 06:30 Quedem a la benzinera de les Palmeres, i amb una puntualitat britànica, ens dirigim cap a la nostra destinació, Saldes.

L’ excursió, sobre el paper, és simplement BESTIAL. Un cop començada l’ aventura ens adonarem que ademés de bestial, ésta una mica per sobre de les nostres condicions actuals.

Les dades cantes per si soles:

Longitud total: 77,28 KM
Desnivell positiu acumulat: 2820 metres
Ports a pujar : quatre. Collell (618,12 metres) Jovell (401,82 metres) Port (741,17 metres) Mola (364,33 metres) fins al final 164,08 metres.

Carregats d’ aigua, barretes energètiques, gels alimentaris, bocates, xubasquero, ferramentes i molta moral, sortim c les 09:00 de Saldes camí del primer port.

Coll del Collell. Comencem forts. Sortim de Saldes per carretera asfaltada, molt ben marcada, direcció al refugi Lluis Estasen. La carretera està de conya, però el desnivell des del principi es fortet. Anem prou bé, el dia és assolejat i inclòs sobra una mica de roba... de moment. Quant arribem al mirador, s’ acaba la carretera asfaltada, i segueix una pista que esta tancada als cotxes per perill d’ esllavissades i neu. I aixó és precissament el que trobem des d’ aquí fins al cim del coll, neu i esllavissades. La neu cobreix tot l’ ample de la carretera en les corbes que estan a la obaga, i n’hi ha forces. Ens tenim que baixar continuament de la BTT, enfonsant-nos fins a mitja cama, i fent la progressió molt penosa. En definitiva, anem molt molt lents, perdent un temps preciós que després trobarem a faltar. Al cap de gairebé tres hores arribem al cim del coll. Estem rebentats, els pèus xops i gelats, i la moral una mica fluixa... la baixada es dolenta, hem de baixar sovint de la BTT per que anem per fora del camí (per neu) i és un rocallam molt incomode. De fet anem pel mig del torrent que baixa des del coll.
A mida que baixem podem recuperar el camí, que tampoc es una meravella, però ens sembla una autopista. Acava en un carretera molt petita, que ens mena a Josa del Cadí. A la mateixa entrada del poble s’ agafa la pista que comença a pujar al Coll de Jovell.

Coll de Jovell. Aquest coll és sobre el paper dels trams més fàcils del dia i acava amb una baixada impressionant de 16 Km fins a Cornellada. La pujada que ens ve a sobre es de uns 6 Km amb 400 metres de desnivell. La pista és bona, dona al sud, no preveiem neu a dalt, i el dia aguanta. Anem fent paradetes per menjar alguna cosa i no fer figa, pero, la veritat, crec que ens esta afectant l’ alçada, sempre pèr sbre de 1200 metres, al no estar-hi acostumats. Anem tots esbufegant de mala manera, però a un ritme bo. Un cop a dalt, fa molt de vent i fred, i decidim baixar una mica per buscar un lloc arrecerat i fer un mos. Quant estem menjant el bocata, cauen quatre gotes... el que faltava. Tenim per devant un descens de 16 Km. Fins a Cornellana i Fornols. Disfrutem com a marrecs baixant primer per una pista força bona, i despres de Cornellana a Fornols per carretera (uns tres Km.). Un cop a Fornols, direcci CAMPING comença el tercer i mes llarg port de la Jornada. Anem força justets de força, i encara no hem fet el 50% del previst... ay madre...

Coll de Port.
Aqui arriba la nostra sentencia. Reposem aigua, menjem alguna porqueria de les que portem, i comencem el coll. Comença molt malament, forta pujada i en un estat lamentable, arbres caiguts, terreny molt trencat, pedres... esperem que millori a mida que pujem, pero no és així. Els 11 km, amb el que portem a les cames es fan eterns, no s’ acaven mai. Per rematar la feina, els ultims 1500 metres son en una carretereta que acaven de desmoralitzar-nos a tots. Finalment estem al Coll del Port, portem 53 Km. 2231 metres de desnivell positiu acumulat, vuit hores a sobre la bicicleta i la moral per terra. Encara ens queden uns 25 Km amb un coll pel mig... ha arribat l’ hora de cridar a la caballeria.

Final.
Truquem per teléfon al Juan Carlos, que esta a Saldes al seu apartament, i fent-li tota la pena que ens és possible, li demanem que ens vingui a rescatar. Quedem a Tuixent, una baixada de 9 Km des del Coll de Port ens deixa al poblet, on anem al Bar a esperar a la caballeria, que arriba a la mitja hora. S’ acabat. 62 Km. el cul fet pols i tothom content.

DUATHLO DE MASQUEFA, o ´crònica d' una mort anunciada.

Enganyat (jeje) pel Xavi de la feina, al final vaig a la Duathló de Masquefa. Segurament m'ho tindria que haver pensat una mica millor abans d' anar-hi.




La qüestió és que sobre el paper no està malament. 5,4 Km a peu, amb desnivell inapreciable y 20 Km en BTT amb un desnivell positiu d'una mica més de 400 m.





La realitat no és ben be així. El tram a peu és una bonica cursa que surt del poble, va per unes vinyes i torna al poble, ple de pujades i baixades a traïció. No és un circuit mortal, peró desnivell inapreciable... tampoc.

Jo, que a vegades semblo de Bilbao, em presento allí sense haver entrenat en 7 mesos. No he sortit a córrer des d' abans de l 'estiu del 2008. Així em va, les passo bastant canutes per no abandonar en el sector a peu, però finalment arribo a la zona de transició dels últims, però arribo.



La BTT si que l' agafo regularment, així que en el sector de BTT si que m' animo una mica més i avanço a uns quants participants que a peu, m' era impossible de seguir-los. El circuit, al meu parer, està molt bé. Gairebé tot per pistes, pujades i baixades constants, amb dues d´especialment fortes. Va pels voltants del poble, per unes vinyes, amb Montserrat al fons, baixa (molt) fins una riera, puja (molt) pel cementiri, dos cops... no està gens malament, trenca-cames, peró molt poc tècnic. Només la pluja, i el fang al final li dona una mica d' emoció.



El dia és un xurro, plou sense parar i fa fred, situació que desllueix una mica la bona organització de la cursa.

Al final, gaudeixo de la cursa, que és del que es tractava, estic dues horetes maltractant el meu cos, i amb un regalet tornem cap a casa...

Felicitacions a l' organització. Només és la segona edició, però tant el circuit, com els controls estaven molt ben col.locats. Si hem de queixar-nos, vam trobar a faltar botifarrada al final...



Aquí podeu veure el lamentable estat en que vaig acabar... podria haver estat pitjor.

per acabar, resposta a l' amable carta de l' alcalde

Sr. Bosch,
Gracies per la resposta. No podem dir que sigui una fantàstica velocitat de reacció, però més val això que res.

No pretenc que les meves cartes siguin el més important que us ha passat, però si hi afegim la resposta de la generalitat... em va deixar una mica perplex el silenci des del meu ajuntament. Ja valorareu vosaltres l' eficàcia (o no) dels responsables de premsa del consistori.

Sobre totes les altres explicacions us vull dir que de moment, la vostra credibilitat (i no parlo de la personal del senyor Bosch, si us plau) és zero. Des dels temps de l' anterior alcaldessa he mantingut algun contacte amb el consistori, i tot han estat paraules molt engrescadores, i res més.

Vaig tenir el privilegi de mantenir una entrevista personal amb l' anterior alcaldessa (per petició d' ella) i vam estar parlant de molts temes, els quals estan tots exactament igual. Literalment, em va "vendre la moto" amb "la ciutat del cinema", "la universitat", "la línia 9", el "pla general metropolità", el "parc de la muntanyeta", la "riba del riu i el parc agrícola" "endolciment del barri de marianao"... i així un llistat tant llarg com, desgraciadament, incomplet al 100%.

Així que comprendrà que els tingui molt poca confiança. O cap. Se l' hauran de guanyar. Amb fets, no amb paraules. I cregui'm quant li dic que no és una percepció personal. Hi ha un bon grapat de ciutadans que farts de les decisions incomprensibles, la falta d' acció, reacció, resposta... pensem que els polítics estan tant lluny de la realitat del dia a dia, que no paga la pena de preocupar-nos gaire. Per que finalment fareu el que us vingui de gust, sense tenir en compte les nostres opinions.

Per començar, estaria be retirar les recollides de residus (contenidors grocs, verds i blaus) de les hores punta. No fa falta afegir més caos als matins de Sant Boi...

RESPOSTA DE L' ALCALDE DE SANT BOI.

El meu alcalde, ha respost a una carta que li vaig enviar a la seva bustia de l' ajuntament. Ha tardat més d'un mes en contestar, però tenim que entendre que te coses més importants que fer.
Estic pensant si li contesto. Ja ho publicaré a aquest humil bloc....

=====================



Benvolgut senyor Cantarell,
En relació al seu correu de data 19 de febrer d'enguany, val a dir que des de l'Ajuntament es fa un buidatge de la premsa diària per tal de conèixer tot allò que es publica en relació a la nostra ciutat, però es obvi que en el seu cas aquest mecanisme no ha funcionat de manera eficaç, doncs no tenia coneixement del seu escrit als diaris El País i El Periódico i per aquest motiu me ha estat impossible respondre al mateix .
En la carta publicada fa vostè referència als dèficits de transport públic que Sant Boi pateix, especialment per connectar-lo com cal amb d'altres municipis de la zona i amb la capital del nostre País. Comparteixo amb vostè bona part del seu anàlisi i, com a primera autoritat de la nostra ciutat, he estat, estic i estaré especialment reivindicatiu i insistent davant de les autoritats competents per tal de dotar-nos d'un transport públic adient a les nostres necessitats pròpies del segle XXI. Tot i així, ben segur coneix que el Pla d?Infrastructures Ferroviàries de Rodalies de Barcelona 2008-2015 preveu una nova línia de tren al Baix Llobregat, la qual millorarà substancialment la situació actual i sobre la que estem exigint millores, com pot ser, entre d'altres, mantenir tres estacions al nostre municipi en comptes de dues com està proposat.
Pel que fa a la problemàtica de les sortides de Sant Boi amb vehicle als matins dels dies feiners, val a dir que comparteixo amb vostè la preocupació per aquesta matèria, la qual forma part dels eixos estratègics que l'equip de govern, que m'honoro en presidir, te previst prioritzar en el decurs d'aquesta legislatura.
Certament, tal com es desprèn de les seves paraules, el col·lapse circulatori es produeix per la manca de capacitat d'absorció de vehicles per part de les infrastructures viàries que ens envolten, llur gestió no es competència municipal. Això no es excusa per que per part d'aquest Ajuntament no s'hagin fet i es continuïn fent accions reivindicatives i demandes concretes davant de les altres administracions públiques que en tenen les competències. Alhora i simultàniament, des de la nostra administració local estem aplicant totes les mesures pal·liatives que es troben al nostre abast, mentre no s'aconsegueixin implantar les millores necessàries a la xarxa de carreteres que resolguin aquest conflicte.
Val a dir que els projectes de noves rotondes, variants i accessos a vies ràpides estan en una fase bastant avançada i confio que, fruït de la nostra perseverança, en un termini prudencial de temps estaran en funcionament i resoldran el problema que amb força raó em planteja.
Agraint la seva preocupació i es seu ajut per tal de fer un Sant Boi millor, el saluda,
Jaume Bosch i Pugès
Alcalde

sortida betetera per collserola

Aquest dissabte ens vem deixar enganyar i vem anar a l' altre banda del riu llobregat, a la banda nord. El Lorenzini ens va preparar una bona ruta.

Vaig passar a buscar al Jordi per casa seva a Sant Boi a les 07:00. Haviem quedat a les 07:30 a Sant Feliu, i vem anar xino - xano al costat d les vies de l' AVE.

Un cop alli erem un munt. El Jordi, el Roberto, el Lorenzini, el Victor, el Xavi i un servidor. Un cop reunits, cap amunt.

El cami creuava Sant Feliu i es dirigia ja per pistes cap a la creu d' Olorda. Pujada constant, pero pista ample i comode tot el temps... el fred se'ns va passar de cop.

Un cop a la creu d' Olorda, el sector Sant Boi ja portavem uns 23 Km. i vem baixar a les barbecoes que hi ha, i ens vem jalar un bocata... quin error.

Vem sortir direcció Barcelona, per unes pistorres que no deixaven de pujar, amunt, amunt. En un moment donat, estavem arribant a Vallvidriera, i ens vem desviar per anar a veure el curios panta d Vallvidriera, curios, per que estava mes sec que un bacalla.

Tornem a pujar des del panta (?), per una pista molt menys comode que fins el moment, i ens adonem que portem 40 Km. i gairebe quatre hores des de que hem sortit de casa. I estem molt lluny. Aixi que tornem cap a casa.

Tornem fins a la creu d' Olorda, i des d' alli, baixada continua fins a Sant Feliu, i pel costat del tren fins a Sant Boi. Uns 55 Km. Una mitjana (gens dolents) de mes de 13 Km/h. I el meu cul que no se si es meu, o d0 un altre...

Les fotos son com son, estan fetes amb un movil....

CONTRA REPLICA A LA GENERALITAT

No se pas si ho publicaran, ahir vaig enviar una contra réplica via "EL Periódico".

No obstant la resposta del senyor aquest em sembla tant pobre, insuficient i m' atreviria a dir, capciosa, que dubto si li han passat el marron per que és l' ultim mico, o si en realitat s'esta enfotent de nosaltres...

No obstant, tinc que agraïr publicament que s' hagin dignat a donar una resposta, en contraposició a l' ajuntament de Sant Boi, que no ah tingut ni la més mínima vergonya de dir ni piu. Suposo que una carta publicada al primer diari d' Espanya ( El Pais ) i al mes venut de Catalunya (El Periódico) on surt aludit directament, no és suficient per a respondre, o donar alguna explicació. Realment, tractant-se de qui es tracta, tampoc l' esperava, és molt mes fructifer el callar, no fer soroll i esperar que les coses es calmin per si mateixes.

Ara si, us poso la CONTRA RÉPLICA

Contra réplica al señor Villalante.

Abans de res, agarïr-li al senyor Villalante el que hagi tingut el detall de replicar la meva carta. No pensava que si fixarien, i molt menys que els hi interesaria. No obstant la seva resposta és absolutament insatisfactòria.
Vostè em replica amb tres solucions:
Una primera solució que encara esta en fase d’ estudi “en los proximos meses el Govern someterá a información pública...”, i que unicament és un carril bus. Ja el podeu anomenar com vulgueu, pero això i res, és el mateix.
Una segona solució que encara està en estat més embrionari, el Ministerio de Fomento (mare meva) “planea una nueva linea de cercanías entre Cornellá y Castelldefels”. La clau és el verb “planea”. En el BOE del 17 d’ agost de 2007 surt la resolució (53.312/07) on s’ anuncia l’ adjudicació del contracte de consultoria i assistència del estudi informatiu. Res més que jo sapiga. Pot vostè donar-me un plaç REAL de quant estara feta la famosa C·3??
Y una tercera solució, ja implantada, que es cambiar-li el nom al “carrilet” de tota la vida, dir-li “metro comarcal”, i augmentar la cadència de pas. Realment tinc que reconeixer que el carrilet funciona molt bé. El carrilet és una infraestructura molt utilitzada, que ha millorat molt en els últims temps, però que fou dissenyada fa 100 anys. I continua éssent la única infraestructura de transport públic col.lectiu fora de la carretera. Això és incontestable i per a mi, bastant increíble.
En definitiva, com deia el nostre president, fets, no paraules.

replica de la generalitat

La generalitat m' ha contestat via "el Periodico de Catalunya" a l' escrit anterior...

A veure si con capaç d' enganxar un PDF...

REPLICA DE LA GENERALITAT
MILLORES A SANT BOI
MANEL VILLALANTE LLAURADÓ
Director del transport terrestre.
Departament de Política territorial i obres públiques. Barcelona

En relació amb la carta [de Ricard Cantarell Palau] Els transports públics no arriben fins a Sant Boi, publicada el 28 d gener, són nombroses les actuacionsque enguany s' estan impulsant per millorar la mobilitat sostenible de Sant Boi de llobregat. Els propers mesos el Govern sotmetra a informació pública la implantació d' una plataforma reservada per a l' autobús al llarg de l' eis de la c245 que permetrà disposar d' un nou pas sobre el Llobregat exclusiu per al transport públic. I el Ministeri de Foment estudia fer una nova línia ferroviària de rodalies entre Cornellà i Castelldefels amb estacions al municipi de Sant Boi.
A més, la implantació dels metros comarcals de ferrocarrils de la generalitata a inicis del 2008 va permetre passar de 10 a 15 trens en hora punta a l' estació de Molí Nou. I a l' abril va entrar en servei la prolongació de la linia 61 de bus des de Sant Vicenç dels Horts fins a l' hospital comarcal de Sant boi.

carta publicada a EL PAIS dijous 22/01/09 y El Periodico dimecres 28.01.2009

Vivo en Sant Boi de Llobregat, desde siempre. Es mi pueblo. Un pueblo con 85000 habitantes, en pleno cinturón rojo del Baix Llobregat. Un pueblo que desde las primeras elecciones democráticas esta gobernado por el PSC en solitario, o con diferentes coaliciones (innecesarias, por que siempre saca mayoría absoluta) con ICV, CiU e incluso ERC.

A pesar del número de personas que habitamos allí, de la relativa proximidad con Barcelona y de estar rodeados de un montón de infraestructuras de transporte publico, Sant Boi es un pueblo olvidado por todas las administraciones. Infraestructuras de transporte publico viejas, nuevas y previstas (metro, RENFE, trambaix, AVE, la futura línea 9...) ni paran, ni pasan, ni tienen previsto hacerlo en Sant Boi. Aparte de líneas de autobuses (un gran invento y sobretodo muy poco contaminante) el único transporte público que disfrutamos son los Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), cuya última estación en Sant Boi se inauguro en 1917.

Ser el primer pueblo que esta al sur del Río Llobregat ha sido (y es) una gran excusa para explicar las dificultades que hay para que infraestructuras básicas que están en nuestro pueblo vecino de Cornellá, no lleguen nunca a la ribera sur del mismo. Que en pleno siglo XXI cruzar el Llobregat sea un problema parece un chiste malo, pero el puente que hay para el trafico rodado data también de la primera mitad del pasado siglo, ampliado en los noventa un carril más, o sea que a lo mejor es verdad, el Llobregat es insalvable.

Gracias a los transportes públicos existentes, y a las grandes infraestructuras viarias de circulación, salir o entrar en Sant Boi en hora punta es simplemente un infierno, pero el ayuntamiento en otro salto mortal para tenernos contentos, hace la recogida de residuos (plástico, papel, vidrio…) de 07:30 a 09:00 de la mañana. Sin duda, así nos muestran el fuerte compromiso que tienen con las políticas de reciclaje y potencian sobremanera que los ciudadanos reciclemos más y mejor.

Luego además, al salir de los limites de Sant Boi, tenemos que ir a velocidades variables para contaminar menos. No obstante los coches oficiales de los que defienden a capa y espada una movilidad sostenible, consumen 17 litros a los cien. Todo esto nos lleva a la conclusión de que en el fondo, lo importante es mantenerse en la poltrona, hacer mucho ruido, y alejarse poco a poco del ciudadano, que total, con ir a votar cuando nos lo piden es suficiente.

Luego se quejaran de que cada vez va menos gente a votar, que la sociedad civil no se moja, en definitiva, que no es culpa de ellos si los ciudadanos somos tan poco solidarios, participativos y alejados del mundo de la política.

esto no es el caribe, esto es el llobregat....aqui no hay limones, hay radioactividad!!!!!

Som de Sant Boi, vila dels bojos... ja tenen raó quant diuen que n'hi ha més fora que dins.

Sant Boi és un dels pobles mes maltractacs per l' administració local. Despres dels nefastos anys de govern de l' anterior alcaldessa, i el ínclite equip de govern, ara trobem un govern continuista que no fa res per intentar arreglar els desastres que es van fer.

La sortida cada matí de Sant Boi és vergonyosa. Les obres de reacondicionament de la Rambla, la zona dels jutjats i la comissaria dels mossos, només van fer que espatllar encara més el desastre circulatori que hi ha cada matí al meu poble. Si vaig pel camí mes lògic des de casa fins a l' entrada del litoral, tardo 25- 30 minuts, més temps del que tardo des del litoral a la meva feina, a l' avinguda drassanes de Barcelona. Increïble però cert.

Ademés ara estan construint un acces al riu, per anar a passejar a peu i/o amb bicicleta. És una petició que fa anys que es demanava, netejar de porqueria la llera del riu i aprofitar-la per l' us lúdic. Llàstima que l' acces que estan fent és estret, perillós i com no, estreny una mica més una de les sortides de Sant Boi més transitades.

Com no tenen prou amb aixó, algun il.luminat de l' ajuntament ha tingut la brillant idea de fer la recollida selectiva d' escombraries a partir de les 07:30 del matí. O sigui que si intentes escapar del caos circulatori de la sortida de Sant Boi per la Rambla, no pateixis, a l' alçada del mercat nou, (via d' escapament per anar a la carretera vella del Prat) trobaràs el camió de recollida de vidre, o envasos, o paper. No ho poden fer a les 11:00 del matí, quant no queden gairebe cotxes pel carrer?

L' eslogan que porta el camionet pintat al darrera és "Sant Boi més.... Net".
La realitat es "Sant Boi més... Paranoic", cosa que si ho mirem be, tampoc desentona tant amb la tradicio del poble.... Pero abans ens nodriem dels malalts mentals de tot Barcelona, i ara, en una tombarella magistral del destí, estan al càrrec de l' ajuntament...

alps 2008 vacances

Estiu 2008 / Alps

Aquest estiu, ben bé des de setmana santa, tenim previst anar als Alps. Anem tots aquests:

Espe i Gordi
Paquita i Luiggi
Nuri i Freddi
Marta,Berta,Estel.la i Jo

La idea original era que els quatre de sempre (més el Mc Gregor) anavem a fer un pic de 4000 metres ( El Gran Paradiso) i aprofitavem per passar una setmaneta amb la família fent el turista als Alps. Desafortunadament el Mc. Gregor i l’ Elvira van caure de la llista al final. Així doncs, vem estar buscant allotjament a la Vall d’ Aosta i alrededors, i va ser practicament impossible trobar res a la zona. Es clar que tampoc és fàcil trobar lloc per 10 en una sola casa, tal i com era la nostra intenció.

Al final la vem trobar, però a Chamonix. No era la nostra idea anar a aquesta zona, pero… que li farem. Al final la decissió a estat bona, la casa era fantàstica, i des de Chamonix vem poder fer unes bones, boniques i fàcils excursions per a tots els gustos.

Vem sortir molt d´hora el dissabte dia 9, per arribar a mitja tarda a Chamonix. Anem en tres cotxes, força carregats, ja que portem ademes del equipatge per tres setmanes, (després allargarem les vacances) l’ equip de muntanya, i força menjar, vi… etc. Una de les avantatges de fer unes vacances amb aquests companys és que tots plegats som molt apanyats en quant a menjars, netejes i coses d’ aquestes.

Efectivament, seguint l’ horari previst arribem a l’ oficina de lloguer d’apartaments a les 17:30 (gracies GPS) i no esta a Chamonix, esta a Argentiere, a uns 10 Km. A peus de la glacera i enfront de l’ Aigulle Verte. Al darrera es veu la punteta del Dru. És emocionant nomÉs arribar tenir aquesta vista.

Però el millor encara esta per arribar. Un cop al xalet, la terrassa te vistes directament sobre l’ agulla de Midi i el massis del Mont Blanc, i ara al capvespre la llum es reflexa en una coseta… que es el refugi de Gouter… amb el llargavistes del Freddy podem observar-ho tot amb més detall i sen’s posa la pell de gallina… quina passada. Cada dia al matí i al vespre amb vistes al Mont Blanc.

Un cop asignades les habitacions ens situem i a sopar.

El primer dia anem cap a “poble” i ens apropem a Chamonix. Anem a l’ oficina de turisme, donem un volt i cap a les 11:00 agafem el trenet de Montevers. Un trajecte maquissim ens mena cap a “la Mer de Glace” que en aquest punt esta tota coberta de residus de la glacera, i és molt poc espectacular. No obstant la baixada i la visita a les coves i la volteta que fem per la zona es preciosa, y al ser la primera gran glacera que visitem tots junts, és força emocionant. Després de menjar un mos, veiem que des d’ aquí surt una excursió que va fins Aguille de Midi. Llastima es massa tard… A la tarda arribem a Chamonix, prenem unes cervesses fem unes compres i cap a casa.

L’ endema ens dirigim a peu cap a la glacera d' Argentiere. Agafem el telefèric a cinc minuts de casa, i un cop a dalt, caiem de cul. Aquesta glacera si que és realment espectacular, amb trossos de gel blau caient avall. Des d’ aquí surt una excursioneta que va remuntant la glacera per la seva dreta, fins a un mirador. Ens dirigim cap allà, i tardem un parell d’ hores per fer els 400 metres de desnivell, tenint en compte que van les nenes i la Berta nomes te tres anys, no esta gens malament.

A dalt fem un mos, i jo vaig a investigar que era el que havia a sobre un roc, resultant ser un homenatge (i les restes, en forma de cendra, suposo) de un senyor japonés que es va matar a l’ any 1985. Quin resultat mes galdòs.

Despres vem anar baixant. Uns van decidir baixar a peu, i els altres amb el telefèric. Un cop abaix, amb les nenes una mica cansades, vem anar a fer un tomb i a sopar. Vem fer una fantàstica Reglette a casa. Despres uns whiskies i a dormir.

El tercer dia vem decidir anar al glaciar de Bossons. Aquest no es tan espectacular com el d’ Argentiere, pero tambe es molt estetic. A la tarda, un cop a casa, vem anar a preparar el material per anar al Gran Paradiso. Estem una mica nerviosos, el nostre habitat natural es el pirineu, i així i tot, jo sempre que anem a fer algun cim, sempre tinc un rau rau a la panxa. Pleguem la corda, posem els grampons en solfa, ens encordem i desencordem un parell de vegades, i fem les motxilles. Jo he oblidat el camelback a casa, així que tinc l’ excusa perfecte per comprar-me un Platypus que he vist i que tanta fama tenen. El resultat ha estat que el primer el vaig canviar per que perdia, i el segon va quedar tintat al primer us per culpa del Isostar. Pero em va agradar molt el sistema de vàlvules i el tubet extraíble i la boca gran per netejar-la….

Al vespre vaig amb la marta a comprar els bitllets de Ginebra. Elles volen anar a fer turisme "de ciutat" a Suissa, i hi ha un servei de conya amb bus. Per sopar, continuant amb la setmana francesa, fem "founde". Brutal.



El dimecres és el gran dia. Ens aixequem a les 07:00 portem a les xicotes al Bus i marxem cap al Gran paradiso. Aquesta part esta ressenyada apart aquí al bloc.

Gran Paradiso 4061 metres

Gran Paradiso 4061 m.

Pujada des de Valsavarenche pel refugi

Vittorio Emmanuelle II

Data:06-08-2008

Integrants expedicio:

Gordi
Luiggi
Freddie
Ricky


Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.

La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.

Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…

La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.

La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.

Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia. Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.


El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.

L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.

Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.

Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…

Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda. El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.

La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.

Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.

bachimala per la punta del sabre

Bachimala per la Punta del Sabre

Integrants:
GORDI
FREDDI
RICKY

Data:13-14-15 juliol 2007

Al final, despres de moltes voltes, no podem anar al Vignemale dels collons, ja que el refugi està plé. Així que amb dos collons, anem cap a Viados, a fer un Vivac i pujar aquesta facil cresta.

El Luis i el Gordi s’ han rajat. Ells sabran.

El divendres agafem el cotxe i anem cap alla. El camí ja el coneixem. Parem a esmorçar només entrar a Aragó, a un garito-forn que el Gordi coneix, i on de pas comprem pa.

Amb tots els “pertrechos” anem cap a San Juan de Plan. El dinar el fem al Hotel Anita, on dimen de conya, uns esparregs gratinats, una amanida de Foie, i unes galtes de vedella boníssimes.

A mitja tarda enfilem cap a Viadós. Un cop allí, preparem les motxilles i amunt. Tenim per devant uns 800 metres de desnivell fins a on volem vivaquejar que es a la “marca de Viados” a sota el coll del sabre.

Arribem en un temps record (per nosaltres) menys de dues hores. Anem molt carregats, ja que ens diuen que a dalt no hi ha aigua, i necessitem aigua per tota l’ ascensió des del refugi (més de 1400 m) dormint i fent sopetes. Un cop al coll, trobem un vivac de pedra força apanyat que sembla fet a mida, i una parella de gabatxos que estant montant una tendeta a uns 100 metres. El senyor, amablement baixa a buscar aigua a un corriol que hi ha a uns 200 metres avall, i ens omple la cantimplora!!!

El gordi comença el seu ritual, i prepara una sopeta amb ous durs i pernil. Darrera truita de patates, tot regat amb rioja…sopem com a reis. Despres, botelleta de whisky, i a xerrar d’ “aventuras animadas de ayer y hoy”. Comença a fer fred, estem gairebé a 2700 metres, però la nit no sembla que tingui que ser especialment gèlida.

El cel ens monstra tot el seu esplendor cap al tard, quant la lluna se’n va. El mateix espectacle de cada vivac, que mai ens cansarem de veure… una passada… dormint, mal que bé, fins a les 07:00 mes o menys quant es fa de dia.

Esmorcem i ens adonem que la cresta surt directament devant nostre, així que arrepleguem el necessari i amunt. Comencem molt d´hora, ja que estem molt amunt. El primer tros de cresta es el més complicat, pero en cap moment trobem a faltar corda o elements de progresió. El Gordi, te una mica menys de soltura en aquest terreny, i dubta una mica, pero no para en cap moment.

La cresta és llarga i molt espectacular. Pero en cap moment és perillosa. Va molt pel fil de la muntanya.

Quant arribem al Sabre, la cosa es suavitza. Hem arribat en 1 h. mes o menys. La cresta continua suau pero constant fins al Bachimala. Veiem els nostres companys francesos per la normal. Anem cap allí, i quant arribem al cim ja hi son. En 2:30 hores hem complert l’ objectiu.

El cim te unes vistes impressionants, Vignemale al darrera i especialment al devant el Posets, que des d’ Estos ens esta vigilant i te una pinta impressionant.

Baixem per l’ altre banda, per la normal. Primer esmorzem, que portem uns bocates de bull blanc i negre i uns altres de pernil de jabugo… La normal del Bachimala, en aquest estat (pelada de neu) es bastant lletjota. Un pedregal inmens que fa giragonzes fins a arribar al coll on hem dormit. És molt suau, pero molt llarga i penosa degut a que és una tartera de pedra fina… Hi ha força gent pujant, i ara veiem gent que també està fent el mateix que nosaltres. Nosaltres hem tingut la sort de disfrutar solets del cim. Es l’ aventatja de sortir d´hora.

Al final arribem al vivac, recollim les motxilles grosses i cap avall. A Viadós parem a dinar, i traiem tot el jalar que ha sobrat. Amb aixo tenim de sobres.