Ja ha passat un any del meu accident de BTT que em va portar a estar mes de 40 dies a l’ hospital… dels quals 26 a la UCI. Crec que ja podem fer balanç... ja que el balanç encara que sembli estrany, és altament positiu...
La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu, però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat. No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa... l’ esforç de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els ratets de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...
Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores, però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.
La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya. A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.
La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri... em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims... Com agrair-los les hores dedicades?
A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.
I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...
I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia... al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.
Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi... això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.
Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...
L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.
Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…
Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.
I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...
Realment, això no te preu...
La veritat és que ho vaig passar molt malament. L’ accident ja era prou greu, però les continues recaigudes em deixaven moralment destrossat. No se com podré mai agrair-li a la Marta, i a la Xita, la Nuri , el Fredi, el Jaume, el Joan, el papa... l’ esforç de venir cada dia a aguantar a un malalt mig depressiu i emprenyat. A tots els hi va tocar aguantar un trosset, la impotència, les emprenyades, la plorera...
Ells no ho saben, però van ser uns dies molt durs, on estava 24 hores esperant com un nen petit els ratets de les visites, encara que segurament no els hi vaig demostrar la falta que em feien...
Els matins tenia la sort de que el Jaume venia a veurem a primeríssima hora.. abans d’ anar a treballar. A la UCI no es podia visitar a aquelles hores, però al estar tants dies, ens deixaven una mica de peixet. Era la millor manera de despertar-me, amb ell al costat. Si quant arribava jo estava dormint, no em despertava... algun dia nomes el vaig veure cinc minuts, ja que em deixava dormint... inclús ara m’ emociono al recordar-ho.
La Marta estava espantada, se li notava... tenia una feinada amb les nenes i tot plegat.. ella sola... Va tenir l’ ajut de tothom, però se li veia que la que patia era ella... i no m’ estranya. A demés, segurament a dies, la vaig tractar malament.. estava tant espantat. Sort d’ ella, sino no se com ho hauria fet.
La Xita que venia cada dia al migdia a donar-me el dinar i el Jordi i la Nuri... em portaven menjar ( quant van deixar-me) llibres, noticies de l’ exterior... al cap i a la fi, em donàvem vida, ànims... Com agrair-los les hores dedicades?
A tothom li va tocar la seva part desagradable, com al pobre Joan que una nit que es va quedar, va ser una de les pitjors fora de la UCI, tota la nit pixant sang, moralment enfonsat, tocat, emprenyat... i ell allí, tota la nit, espantat, però fent cara de “aquí no passa res” estic amb tu.
I si, tenien rao, mentre estaven ells, amb la seva incondicional companyia, no passava res...
I tinc que dir una cosa.. tot això va passar a la Dexeus, un lloc que sempre recordaré amb certa simpatia, pel tracte que em van donar a la UCI, que va ésser exquisit, pels metges, pel departament d’ hemodinàmica, per urologia... al cap i a la fí, va ser una sort anar cap allí.
Quant estava més o menys disponible, fora de la UCI, vaig rebre un munt d’ ànims de la gent que m’ estima.. i com sempre, vaig tenir al sorpresa de veure que hi ha molta gent, però molta, que es preocupen de mi... això sempre reconforta en uns moments tant fotuts.
Des del dia de l’ accident, fins que vaig poder tornar a treballar van passar més de dos mesos… un autèntic desastre, però que al final va acabar prou bé...
L’ accident però, em va passar factura. He perdut la forma física, i a demés també he perdut la confiança… m’ esta costant molt tornar a fer esport, i jo necessito trobar-me be. Ara estic amb un amic (el Juanto) intentant tornar a trobar-me millor. A veure si de cara a l’ estiu estic més motivat i em trobo millor en aquest sentit... ara hi ha molt de “coco”, el més difícil.
Tinc moltes ganes de tornar a escalar, fer barrancs i pujar algun cim.. aquesta primavera i estiu voldria fotre una mica de canya…
Les conclusions son molt fàcils d’ extreure. La salut és el mes important, l’ enrenou que suposa tenir una persona propera a l’ hospital trastoca tot el dia a dia... és un infern.
I la més important que he tret és que estic rodejat de molta gent que m’ estima. De manera incondicional. I part d’ això és el que em fa encarar el futur amb optimisme. Vaig plorar molt, de impotència, de ràbia, de dolor... però ells, tots, van fer possible que ho superés.. encara m’ emociona pensar que mentre jo estava a dins, aïllat del mon, hi havia un núvol de gent pendent de mi dia a dia, hora a hora, minut a minut...
Realment, això no te preu...
No hay comentarios:
Publicar un comentario