Era setembre o octubre de 1983. Jo encara no havia fet els setze anys. Estàvem d’ excursió per Montserrat, els meus tiets (els onmipresents  Jordi i la Nuri), el meu cosí Albert i jo. Crec recordar que vam anar a Sant Jeroni. El que es segur es que havíem anat amb el carrilet i amb l’ aeri, car el Jordi encara no tenia carnet, ni cotxe, i nosaltres no teníem ni l’ edat…

Desprès de trescar per la Muntanya Sagrada un bon ratet, ens vam aturar a menjar. Desprès del bocata va arribar un dels moments més emocionants  de la meva vida. El Jordi, amb cara de perdonar-nos la vida  va agafar la motxilla "Altus" vermella que duia, i va treure un parell de cordes de colors i una sèrie d’ aparells estranys… uns amb forma de vuit, unes cintes anussades amb unes anelles a les puntes… i ens va dir “qui s’anima a escalar amb mi”. Estàvem a la miranda de Sta. Magdalena, la via era “la Canaleta de les nimfes”.

No ho oblidaré mai.

L’ Albert ho va tenir clar:  ni de conya. Jo també. Per primera vegada a la meva vida vaig notar aquella sensació de la boca immediatament seca, amb un regust amargant. El Jordi hem va explicar con funcionava el vuit, em va llençar un boudrier integral de color vermell,  i es va posar uns preciosos peus de gat. Eren uns “boreal capitán”, que vaig  heretar als pocs mesos… No dúiem casc, ni el trobàvem a faltar (a més a més no estava de moda)

El Jordi va pujar, fàcil, segur, amb aquella parsimònia. Quant va arribar a la reunió, que eren un parell de burils, em va dir que deslligues tot, i que pugés… amb les meves John Smith, vaig pujar i pujar fins arribar a la reunió, enretirant cintes exprés, exhaust, assedegat ... . Vam continuar fins a dalt de tot, tres tirades de III, IV i algun passet de IV+, assegurat amb algun buril, sabines, algun tac de fusta i baguetes  (que portàvem al canell com a polsera). Era un somni, que a la vegada es va tornar en un malson al mateix moment… tornaré a escalar?

Evidentment, no va ser l’ últim cop que vaig escalar.  Després d’ aquell dia vam escalar, sempre amb el Jordi, gairebé sempre de segon, a Sant Llorenç,  Vilanova de Meià, Terradets, Castelldefels, Palleja, Pirineus, Oliana, Pedraforca… cada cap de setmana que tocava escalar era festa major…  I encara ho és.

La vida ha donat moltes voltes,  alguns ja no hi son, d’ altres s’han afegit, hem escalat, hem pujat muntanyes, hem caminat amb neu, ens hem mullat, però sempre amunt, a la nostra manera, però amunt…

Ja fa trenta anys…, però estic absolutament enganxat a aquesta sensació… la boca seca, les mans humides, el silenci abans de començar la via... La joia de sentir-se viu!!!