El blog del Ricard

passejant pel massís del vignemale

2011-06-22T13:19:00.010+02:00

Massís del Vignemale. Juny 2001. Dies 18 / 19 / 20

Integrants Expedició:

GORDI/FREDDIE/LUIGGI/GREGORI/RICKY

Finalment el dissabte dia 18 ens dirigim cap al Vignemale. El camí es llarg, així que quedem força d’ hora i ens dirigim capo a Gavarnie, via Vielha. Creiem que és el camí més curt. Parem a esmorzar a Bellcaire d’ Urgell, on ja tenim localitzat el bar Sport.

No obstant, retencions a Lourdes ens retarden una mica mes del compte, i arribem a peu de la pressa d’ Oussue a les 14:30. Mengem alguna cosa, carreguem les motxilles i cap amunt.

La pujada al refugi de la Baysellance es molt forta. Es el refugi guardat mes alt del Pirineus, a 2651 metres, i es clar, això son metres que hem de guanyar des del cotxe. El dia no obstant, acompanya, esta núvol, i com a mínim fem l apujada en 2:30 h. sense la solana a l’ esquena. Una espessa boira no deixa que admirem el circ de Gavarnie… esperem que dema tindrem mes sort

Arribem a la Baysellance, y esta tot OK. Ens assignen llit, i ens insten a sopar a les 19:00. El sopar, justet.. una sopa decent, i blat bullit, amb carn.. la carn esta eixarreïda i sense gust, arribem a la conclusió de que es gall dindi… però bastant mal cuinat. En qualsevol cas, comestible 100%.

L’ endemà al mati tenim l’ esmorzar a les 05:00 del matí. El dia es preveu molt llarg. Les condicions meteorològiques, son excel·lents, fred i ras.

La pujada al Petit Vignemale no te mes història, es surt del refugi cap a un collet, i des d’ allí pujada per la carena fins al cim, a 3032 m. En una hora i mitja, estem al cim, i hem de trepitjar bastanta neu, que a aquesta hora esta dura i perfecte per pujar-hi amb grampons.

Les vistes son fantàstiques. Al Sud tenim tot el circ de Gavarnie, amb força neu encara, i al front nostre, mirant cap a l’ Oest, un seguit de cims que acaben a la Pique Longue.

Ens dirigim cap al segon cim, l’ esquena de la punta Chausenque. La baixada al coll no es clara, i de fet, perdem mes de una hora i mitja en endevinar mes o menys per on es. Hi ha molts blocs que porten a punts morts, on no podem progressar. El lloc es espectacular, ja que estem ben be al fil de la navalla, amb vistes cap a la glacera del Vignemale a la vessant Sud, i a la vall que ve del refugi de les oulettes, per l’ altre… amb el fosc i fred coluoir de Gaube.

Finalment, algun membre de l’ equip no ho veu clar, i decidim avortar la continuïtat per la cresta. Quant estem començant a retrocedir, la meva càmera de fotos agafa vida pròpia i es suïcida… veiem perfectament la seva caiguda per la timba fins que arriba a la glacera, i allí la recull una persona anònima.

Anem llavors cap enrere, tornem a desfer el que hem fet, i baixem al refugi. Un cop allí, carreguem motxilles i retirada. De passada vaig a la glacera, a veure si recupero la maquina de retratar, i la trobo a 2850 m. a sobre d0’ una pedra, on l’ havia deixat el xicot que l’ havia recollit. Esta destrossada, però puc recuperar la targeta i les fotos.

La baixada ens confirma el de sempre. Sembla mentida que ahir pugéssim tant alegrement aquestes rampes. Nomes de pensar-ho, les cames em fan figa.

Així doncs, amb ànims contraposats, de felicitat per haver estat a un lloc increïble, compartir amb els amics una bona estona i pujar el Petit Vignemale, però amb una mica de ràbia per no haver estat capaç de trobar el pas clau que ens permetés fer tota la cresta, ens dirigim cap a Bossost, on sopem i dormim. A l’ endemà, tornada cap a casa, sense incidents de cap mena.

LA CRESTA DEL SOL

2011-04-11T13:25:00.002+02:00

CRESTA DEL SOL. SANT LLORENÇ DE MORUNYS

9 D’ ABRIL DE 2010

INTEGRANTS EXPEDICIÓ

FREDDI

LUIGGI

RICKY

Després de veure les previsions del

temps, excepcionalment anòmales i calorose

s per a la temporada que estem, decidim que per anar a Ulldeter a mul

lar-nos a les Canals, ens anem a fer alguna cresta. El Luiggi està verge en aquestes coses, i sempre va be anar progressant.

Després de mirar, recordo que l’ amic Llorenç i l’ Arantxa havien obert una cresta a St. Llorenç que tenia bona pinta. Per estalviar temps i esforços li envio un mail i em responen immediatament amb quatre detalls per anar cap allà.

Així que el dissabte, a les 06:30 sortim de Sant

Boi decidits a fer “La cresta del sol”.

Arribem a St. Llorenç a bona hora i esmorzem. A les 09:30 ens posem a caminar. La ressenya del bloc KUTRESCALADORS és de primera, no et pots perdre.

L’ aproximació és entretinguda, no és perdedora, però a voltes, tens que intuir el camí. No obstant, en 45 minutets arribem a un spit, que marca l’ inici de la cresta.

El primer sector és

una grimpada que et va col·locant a la cresta prò

piament, les vistes comencen a ser interessants. Es molt fàcil, però si es va amb gent sense experiència, es poden anar llaçant arbrets i boixos per donar seguretat.

El segon sector es posa una mica dret. Aquí ja cal encordar-se.

Es veu el primer parabolt a vista, sense problemes. Tota la cresta te aquest comú denominador, que allà on pot haver perill, hi ha un parabolt o un spit. Es fan quatre llargs seguits, curtets, per a completar 120 metres (aprox.) de escalada de màxim IV+. Els passets més tontos son a la sortida de la R2, una R molt bona a dos pins, que te una sortida per una canal… per la placa directe surt el IV+, molt aeri, ben assegurat, i amb canto, però força dret.

Quant arribem al final de l’ ultima tirada, tenim un tercer tram que el podem fer sense encordar, o en cas de voler assegurar, el podem fer a “l’ ensamble” posant bagues als arbres que anem trobant. És excessiu fer-ho a tirades, aniríem molt lents, i no es necessari.

Desprès d’ aquest tram, arribem a l’ ultima part de la cresta, una tiradeta de 10/15 meteres de IV, que es fan molt be, un altre cop ben assegurats, i que acaben caminant fins a arribar a un arbrot que te una baga… allí podem fer la ultima reunió del dia.

Caminem fins el cim, i desprès baixem amb compte al collet que hi ha i anem baixant per la canal… la baixada no es gens fàcil, és bastant relliscosa.. anem d’ arbre a arbre, fins que arribem a un ràpel, força evident. El Ràpel hi ha unes bagues, però per arribar-hi tenim un parell de passets delicats… podeu ajudar-vos d’ un altre arbre que hi ha al costat.

El ràpel es de uns 30 metres, però si el feu una mica mes llarg (35?) un deixa a peu de canal… el un ràpel de canal… o sigui que es una mica brut, i el primer te que baixar desentortolligant les cordes, i llençant-les de terrassa en terrassa…

Desprès del ràpel, el camí continua cap a la dreta, compte no perdre el camí aquí, ja que va a buscar uns cables de vida, i seguint-los anem a petar a uns esglaons de ferrata, i d’ aquí al camí que ens mena fins al cotxe… entre pitos i flautes, una hora.

Comentaris

-Excel·lent per a principiants acompanyats.

-Excel·lents vistes del pantà de la Llosa del Cavall i de tota la zona.

-La pedra es un conglomerat molt montserratí, i la canal de baixada també ens recorda una canal típicament Montserratina. En dies de pluja, la baixada i l’ aproximació, poden ser “can patinosky”. Anar amb compte sobretot a la baixada.

-Nosaltres érem tres, i no gaire ràpids, i vem estar de cotxe a cotxe, 6 horetes, sense pressa, però sense parar. No es gens perdedora, però es entretinguda tot el temps. Portar aigua (força) i ganyips per anar picant.

primer dia

2010-11-08T12:30:00.001+01:00

Be, com ja sabeu, no teniem conexio gairebe mai, així ara anirem penjant el resum del viatge. Les fotos, mes endavant.

Lo primer dia.

El diumenge dia 7 de Novembre agafem el tren a Sants, i enfilem cap a Ponferrada. Es un trajecte llarg, però que esperem fer pou be amb aquests nous trens amb lliteres, anomenats “tren hotel”. Realment, te bona pinta, però nomes es això, la nit es bastant horrible, ja que el ren es mou molt. Arribem a Ponferrada amb uns 20 minuts de retard, que permeten que surti vestit, ja que ningú m’ havia avisat de que l’ estació estava a prop.

El primer dia autèntic comença a Ponferrada. Agafem un taxi fins a O’ Cebreiro. EL temps es infernal, boira, 5º , i molt molt de vent. Al primer Bar que trobem obert (son les 07:20) ens mengem unes llesques de pa amb mantega i melmelada. Es veu que els últims dies han estat infernals, amb un temps molt dolent, vent huracanat i pluges torrencials. Avui va de baixada. Això esperem.

La veritat es que el camí comença amb fred, boira i vent, però no plou gaire. Anem fent poc a poc, amb visibilitat nul·la, però contents per la nostra primera etapa. En teoria avui caminarem 25 Km fins a San Cristovo, desviant-nos del camí francès per la variant de Samos.

El camí només te un punt de inflexió important al “Alto del Poyo” una pujada forta i intensa de uns 200 metres de desnivell, que acaba a un Bar-restaurant estratègicament ubicat. Allí ens prenen el primer carajillo cremat del dia.

Entre pluja i pluja, anem fent. El Joan te unes molesties als talons, però poca cosa, així que finalment arribem a les 16:00 a l’ alberg que no esta a San Cristovo, sinó a Lusio. Allí no hi ha ni bar, ni restaurant ni res de res. Al final la noia de l’ alberg ens diu que una senyora (que esta allí) ens pot fer sopar.

Desprès de dutxar-nos i posar-nos guapos, anem fins al poble del costat a prendre una birra. El bar es indescriptible, així com el personal. Finalment a les 20:00 a casa de la senyora ens serveixen un caldo gallego, un filet amb patates, vi, formatge amb codonyat, castanyes, i orujo casero. No esta malament per 9 euros. Fem amistat amb una parella que viuen a Vigo, ell de Cordoba i ella de Leon. Son veterinaris, treballen a la duana de Vigo, i coneixen a mig ALTIUS de Vigo. Casi na.

Així doncs anem a dormir, que dema toca etapa llarga, de Lusio fins a un alberg que tenim controlat de l’ últim camino. Només som cinc persones a l’ alberg, nou de trinca i super luxòs. Llastima que no hi hagi cap lloc per esmorçar demà.

Als pirineus no hi ha rebaixes... o que he fet jo per mereixer això

2010-07-19T10:22:00.005+02:00

Pic Vallibierna 3067- Pic Cule

bras 3062

Data ascensió:

16 / 17

JULIOL 2010

Integrants ex

pedició: Gordi

Freddy

Mc. Gregor

Ricky

El divendres 16 de Juliol, sortim de Sant Boi a les 15:30, en direcció a la nostra destinació, que no és cap altre que el bonic i apartat poble de Laspaules, a la franja catalanoparlant de Huesca. És una zona molt curiosa, ja que la carretera que puja des d’ Alfarràs cap a Vielha va canviant d’ Aragó a Catalunya cada pocs metres, i mai saps exactament si el poble que acabes de travessar està a Catalunya o a Aragó.

Arribem a Lespaules aproximadament les 19:30, amb tempos de descarregar, fer unes cervesetes, i preparar el sopar. Estem a una casa rural força còmoda i nova, amb cuina completa. El Gordi ens prepara uns filets de “novillo argentino” amb bolets saltejats i parotets, que estan boníssims.

Després de sopar preparem els entrepans de l’ endemà, i anem a fer un toc a la taberna del davant de casa. A dormir d’horeta que demà hem de matinar.

El dissabte ens aixequem a les 05:15 i cap al cotxe. Tenim una horeta de cotxe fins a la presa de Llauset, on començarem efectivament a caminar. L’ últim tros des del poble d’ Aneto fins a la presa es impressionant, especialment el túnel abans d’ arribar-hi… ens dirigim a Mordor.

El dia no es gaire clar, hi ha boira o núvols. Ho agrairem després, ja que ens estalviarem una bona caldufada a la pujada, però desgraciadament, una de les millors vistes del massís de la maladeta ens serà negada pels núvols.

Sortim caminat allí a les 07:30. el camí comença creuant un petit túnel, i va cap a la “cabaña d Botornas”. La nostra idea es pujar pel coll de Vallibierna, i baixar pel coll de Llauset, fent un trajecte circular. un cop travessat el pantà de Llauset, se’ns presenta sol, aïllat, i es veu perfectament per on pujarem (fins que es perd el camí pel darrera) i per on baixarem.

El camí és fàcil, molt ben marcat (cartells, fites…)al principi. Arribem a la cabaña de Botornás, que està renovada i en molt bon estat. Sostre, parets, finestra i porta nous. A dins no hi ha res, es molt austera, però esta neta i seca.

Aquí el camí es separa. Justament es on ens trobem amb el camí de baixada. Així encarem cap al coll de Vallibierna, a la nostra dreta. La pujada és continuada, però certament humana. Després de creuar el riu i passar la cabaña de Botornás, anem remuntant la vall, travessant uns ibonets ara per la dreta, ara per l’ esquerra.

Aquest any, degut a la quantitat de neu caiguda disfrutem del pantà de Llauset al 100% i de tots els ibonets plens. A més a més, encara que la temporada ja es avançada, encara queden unes bones congestes de neu que tenim que travessar. No es fa necessari portar piolet ni grampons, les botes son suficients.

Un cop veiem el “Ibon Chelat”, que és realment el més alt d’ aquesta vall, ja tenim que travessar a l’ esquerra i atacar directament el cim, que ja es veu evident. També es pot atacar per la dreta, a tota cresta, però desconeixem les dificultats, encara que sembla fàcil. Així que ens dirigim del dret cap amunt. Aquí, realment, el camí és força dret, i no afluixa fins al avantcim.

Els núvols estan alts, i ens deixen veure, encara que nomes sigui un ratet i de manera incompleta, els cims del davant. Davant nostre tenim, el Rusell, la Tuca de Mulieres, el Tempestats, el Margalida, l’ Aneto… es una llàstima que el dia no sigui més clar, i sobretot que es vagi tancant.

Disfrutem un ratet del cim, de l’ excitació de fa uns minutets, i quant ens adonem son gairebé les 12:30. Així doncs comencem a baixar, ara a buscar l’ evident coll de Llauset.Arribem a l’ avantcim cap allí les 11:00. Hi ha una petita travessa fins al cim pròpiament dit, d’una cent cinquanta metres. Així no sense compte (és una còmoda, però aèria cresta) arribem al cim del Vallibierna ( 11:10).

Des d’ aquí tenim que continuar cap al Culebras, que ja s’ albira a continuació. Aquí a dalt, el Gregori es troba amb un conegut, que treballa a Sant Boi, l’ Albert, que està força sorprès de veure’l fent aquestes coses.

Ens dirigim cap al Culebras, amb el temut i famós “Paso del caballo” anomenat així ja que una de les maneres de passar-lo ens eixarrancat a sobre, amb les cames a banda i banda, progressant arrastrant literalment el cul per la cresta. El Gordi decideix travessar-lo d’ aquesta segura, alhora que poc elegant manera, mentre per evitar mals majors preparem una mica la pista pel Gregori. Així doncs, jo passo amb la punta del cordino que portem per si de cas, el passo per dos pitons que hi han a la cresta, i endavant.

D’ aquesta manera el Gregori passa sense cap mena de problemes i molt content fins al cim del Culebras.

La baixada per aquesta banda, és molt mes curta que la pujada. Des del moment en que encarem el camí, ja veiem el pantà, força avall. Estem al mig d’ una tartera de grava fina, que ens facilita força la baixada, fins a unes contestes de neu que aprofitem . Anem per sota de les impressionants parets del Culebras i del Vallibierna, des d’ aquesta banda, la paret es vertical des de la vall fins al cim.

Així doncs, despr

és de anar fent fotos, baixant xino-xano, i algun dubte per la boira, a les 15:00 arribem al cotxe. Contents i satisfets per l’ entretinguda, estètica, i com sempre, cansada ascensió.

El Gregori està molt content, ja que poc a poc va superant petits “traumes”. Avui ha passat sense grans problemes el famós paso del caballo, i esglaó a esglaó, anem superant les nostres expectatives més optimistes.

A caseta, dutxa, soparet ( un restaurant fluixet, però demanem un “rabo de toro” que esta molt digne i a dormir.

Diumenge 18 de juliol, retorn sense incidències cap a casa.

ANETO. CANAL ESTASEN

2010-07-01T17:31:00.007+02:00

Aneto.3404 m.

Per la canal Estasen.

Variant final Petit Black.

Integrants expedicio:

Luis / Freddi/Mc Gregor/Ricky

Data expedició: 29/30 de Maig de 2010

Desprésd' un infructuós intent unes setmanes abans, en que la persistent pluja ens va impedir intentar l 'ascensió, ens presentem, no sense problemes logístics, un dissabte al migdia a Benasque. Completament decidits a pujar el cim més alt del Pirineu per la clàssica canal Estasen.

El mateix dissabte ens apropem a la cabanya de pescadores i decidim pujar el més amunt possible per a pernoctar.

L' ascensió es preveu llarga, i tot el que fem avui, ens ho estalviarem demà de pujada. Aixi carregats amb una tenda pels quatre, alguna cosa de menjar, i el equip Bàsic, ens dirigim cap amunt.

Al primer estanyet, ja veiem que no podrem avançar gaire més. La presència de neu a cota encara molt baixa (per l' època) i el terreny ens ho impedeix, aixi doncs, plantem al costat del primer estanyet, i demà serà un altre dia.

Jalem alguna cosa (d' això sempre anem surtits) i a dormir. La nit es fa difícil, fa molt de vent i el quatre dins de la tenda no estem precisament còmodes. Dormim tots a estones, excepte el Gregori que es passa la nit en blanc.

Al mati, una mica mes tard del previst (5:30) ens llevem, i la sorpresa és que el Gregori no es troba be. No ha dormit gens, i no es veu amb cor de tirar amunt. Aquesta decisió ens estranya, per novedosa, però en definitiva li agrairem al llarg del dia que hagi estat prudent.

Sortim els tres cap amunt. Primer amb els frontals, que ràpidament podem apagar. La pujada des dels primers metres és molt forta, i va a cercar directament el primer estany de Corones, del qual veiem la zona de descarrega perfectament des de la sortida. Quant arribem a l' estany, la zona esta completament innivada, i de l' estany nomes veiem un trosset. La neu es continua des dels 2400 metres, i en quantitats espectaculars tenint en compte que estem a finals de maig.

El dia no és gaire espectacular. Esta nuvolat, cosa que fa que no faci gaire fred, i la neu estigui des de primera hora bastant tova, però practicable. Rodejem l' estany i ens dirigim cap al segon estany de corones. El camí es fàcil i molt poc perdedor. Arribem al segon estany (aprox 2:30 h) on intuïm el coll de Corones, i el cim de l' Aneto. El corredor no es veu clarament encara, hem de avançar per anar a cercar-lo.

Un cop passat l' ultim estany, completament tapat per la neu, ens dirigim directament a l' entrada del corredor. Ara, un cop abaix ja el veiem clarament. Dret i ample ens desafia cap al cim.

Agafem el corredor amb ganes. La neu esta tova, però resisteix força be. La boira/nubols ens deixa veure a estones el cim, però si ens

fixem, veiem que els nuvols del cim van a molta velocitat. Es un bon senyal, no crec que plogui amb aquest vent, per per un altra banda, ja veurem que passa quant sortim a l' altre vessant...

Pugem força be els tres. L' ascensió es fàcil, no crec que passi dels 45 / 50 º i la quantitat de neu facilita la pujada, i dona seguretat. Per darrera ve una parella, que resulta que son membres del MADTEAM, el Jaume i la Montse. Van molt ràpids i no triguen a agafar-me, que vaig tancant el grup. Van filmant un vídeo, que amablement em donaran uns dies desprès.

En el moment de decidir per on acabar, decidim atacar per la variant del Petit Black, mes espectacular, estreta i una mica mes difícil que la sortida normal de l' estasen.

Gaudim els últims metres en un ambient espectacular fins al final de la canal.

Com ens temíem, al coll fa un vent molt fort. Hem de travessar la sortida de l' estasen gairebé a quatre grapes, ja que el vent ens tira enrere. Travessem directament cap al cim, no sense passar abans pel cim de la punta Daviu
Ara si, enfilem cap al cim de l' Aneto. Hi ha un trosset entretingut, on hem de fer servir les mans una mica, pero no crec que passi de I/II grau.

Finalment, CIM.

El dia es horrible, no veiem pràcticament res, nomes els núvols passant ràpidament a sobre nostres. No fa molt de fred, però la sensació per culpa del vent es horrible. Per un altre banda, tenim un cop de sort. Ens trobem al cim de l' Aneto sols, nosaltres tres i els amics del Madteam. Un luxe inesperat . Sonaproximadament les 12:00.

Com no hi ha gaire cosa a fer aquí dalt, agafem el pas de Mahoma, aprofitant que no hi ha ningú, i enfilem la baixada. La boira cada cop esta mes espessa, i aixo provoca que el Freddi es passi el coll de Corones, i enfili cap avall a la renclusa. El Luiggi i jo, tenim la sort ( o la paciencia) de assegurar-nos on és el coll, i enfilem cap allà, esperant que el Freddi se n' adoni i torni cap a la ruta correcte.

Anem fent cap avall, i al cap d'una mitra hora veiem un individuu solitari que baixa des del coll de Borones. Sense cap dubte es el Freddi, que adonant-se del seu error, ha pogut rectificar i agafar el Camí correcte. Alentim la nostra marxa per a que ens agafi, i efectivament, aixi ho fa al cap de mitra hora mes, visiblement cansat pel passeig extra.

Finalment, tal i com hem començat, els tres junts, enfilem cap avall. El Gregori ha desmuntat la tenda i ens esta esperant. Mengem una mica, recollim i cap avall.

La tornada es fa llarga i tediosa. Estem molt cansats, i habitualment no ho fem això, ens quedem a Benasque a dormir, però avui es diumenge... sort que el Gregori, mes descansat que nosaltres, condueix tot el temps, i podem anar relaxats al cotxe.

¿Quien dijo miedo? Donar menjar al famolenc, ensenyar a l'aprenent...

2010-03-30T15:26:00.009+02:00

El diumenge 21 ens aixequem al refugi Pastuira. L' esmorzar, molt bo, i apa cap amunt.

El Javier de l' escola Glacera ens vol portar a posar en pràctica tot el que vem aprendre ahir. Per això ens proposa anar a fer una canal, al Gra de Fajol Petit. Una fàcil de iniciació. Si no estic errat era la Canal Occidental del Gra de Fajol Petit.

La canal en qüestió esta molt a prop del refugi de Ulldeter. Aproximació molt rapida. Hi ha molta neu, i esta molt tova, ja a primera hora.No hi ha ningú a la canal, així doncs comencem per unes rampes de neu fins a unes vires pedregoses, on ens posem grampons, boudriers, i ens encordem.

Probablement no es necessari encordar-se des d' aquí, però la gràcia es practicar el que vem fer ahir, i comencem des de força avall encordats.Fem dues cordades, una el Javier, amb el Luis i el Gordi, i l' altre el Jordi, el Gregori i jo.

El Jordi em deixa anar de primer, ja que ademés porto els dos piolets tècnics que elJavier m' ha deixat.La canal esta força plena de neu, tova i profunda, i nomes es veu dificultat en un parell de ressalts que estan gelats.

Al tercer "llarg" és quant arribem als ressalts, que li donen una mica de brillantor a l' ascensió, un trosset ben dret, on disfrutem la nostra primera experiència en gel.Arribem a dalt sense problemes. Hem anat muntant i desmuntant les reunions, hem pujat força be, posant en practica els coneixements que ahir ens va intentar ensenyar el Javier. Just quant arribem als cotxes es posa a ploure.. menys mal.

Un punt i a part pel Javier i la seva paciència. No va perdre en cap moment la alegria, i gràcies a ell hem pogut fer una cosa que no hauríem fet mai, i ens ha obert una porta que realment, ens ha agradat molt el que hem vist a dins. Gracies Javier.

Desprès, paradeta al Pastuira. Fem material, ens canviem i a menjar alguna cosa a Setcases. Desprès, cap a caseta, cansats, però contents.

nunca a dormir te iras....

2010-03-23T12:46:00.011+01:00

Aquest cap de setmana ( 20-21 de març) el grupo salvaje ha fet un salt qualitatiu en la seva evolució muntanyenca.

No sense penes i treballs, hem assistit a un curset d’ alpinisme.

El curset impartit per Javier Aznar de l’ Escola Glacera, l’hem fet a la zona de Ulldeter, que degut a les especials condicions nivològiques d’ aquest any, semblava perfecte per aquest.

Així doncs, el dissabte ens aixequem ben d’hora per anar cap allí. Ens trobem amb el Javier a Tona, i des d’ allí anem amb cotxes fins al parking del refugi de Ulldeter, a la part de baix del parking de Vallter 2000.

Ens posem l’ equip i comencem a caminar. Avui en teoria hem de veure les diferents tècniques de progressió, assegurament i descens en neu i gel.

Desprès de passar el refugi, ens dirigim cap a una zona on puguem practicar les diferents tècniques. Un cop trobada, el Javier ens comença a explicar varies coses:

-Progressió per la neu
-auodetenció amb i sense piolet
-Assegurances a la neu (piolet vertical, piolet en T, Dead Man)
-Descens rapel des d’ un bolet de neu.

Mentre estem disfrutant de les diferents tècniques d’ auto-detenció i demès, un allau a la vessant de davant nostre s’ enduu a varies persons que practicaven esqui de muntanya. No hi ha que lamentar victimes mortals, però intervenen fins a tres helicopters simultaneament.

Cap alla les 15:30 menjem una mica i ens dirigim al refugi Pastuira, on tenim que dormir. Ens donen una habitacio per 6 persones, perfecte. Dutxeta i cap a la sala de projeccions. Estem practicant diferents nussos i al final veiem una audiovisual.

Per sopar, sopa de galets i cassola de pollastre i butifarra. Excel.lent. A dormir d’ horeta que dema tenim ascensió.

MEN OR MICE? o el triomf de la fe. Balaitous 09

2009-07-07T11:49:00.019+02:00

CIM: BALAITOUS 3144 m.

Data ascensio: 3-4 juliol 2009
Integrants grup expedicionari:

Luiggi, Gordi, Ricky, Freddy i Mc Gregor

Sortim de Sant Boi el divendres dia 3 de juliol a les 09:00 del matí. Amb la calma, anem fent fins arribar al RESTAURANTE PANADERIA que hi ha a la nacional 340 un cop entrem a Aragó. El cosí del Luiggi és un dels propietaris, i després de comprar pa. Ens jalem uns ous ferrats… mai se sap que ens pot guardar l’ esdevenidor.

Ben alimentats, fem cap a Sallent de Gallego, on ni parem. Anem directament al Asador La Sarra, on per si de cas, ens fotem dos xuletons. Les properes hores demanaran molt d’ esforç al nostre pobre organisme, i tenim que estar preparats i amb totes les reserves al 100% per si de cas.

Un cop alimentats, el Gordi prepara els kits d’ emergència per dema, dia que tenim prevista l’ ascensió. Un paquetet per cadascun amb tres minibocates, un plàtan i un gel energètic. Que no falti de res. Quant comencem a treure el material, les rises comencen a ser menys gracioses, i a tornar-se més histèriques… cordes, boudriers, cascs… on collons anem?

A les 17:00 enfilem cap amunt. Com sempre que estem per aquestes contrades, el principi del camí, amb “el chuletón” i els carajillos tot just administrats, es dur. Molt dur. El camí es irregular des del principi, pedregós i incòmode, però el paratge és paradisíac. Anem remuntant el curs del riu aguas limpias, entre cascades, fagedes i pinedes. Aquest any, impressionant de neu fan que tot el camí regalimi aigua per totes bandes.

Xino xano arribem al refugi, com sempre impecable. La pujada de uns 800 metres de desnivell no ens ha tret les ganes, encara que amb el pes de la motxilla, ens ha deixat proa baldats. Hem tardat unes 2,30 hores, a un ritme més que bo. Un cop a dalt, cerveseta, i gairebé sense adonar-nos a les 20:00 estem sopant. Com sempre el sopar al Respumoso (o respomuso) desapassionant. És un refugi exemplar, per instal·lacions, els guardes son correctes, el lloc impagable, però al meu parer, és massa. Poder el futur dels refugis es aquest, una espècie d’ hotelets de muntanya, on les dificultats de subministres fan que excusis les carències. Però l’ ambient es de tot menys muntanyenc. Les safates del sopar, estil mili, el sopar industrial… a mi no m’ agrada. I que consti que el porten com a bons professionals. Però, li falta anima.

Desprès d’un ratet a la porta del refugi, fent un cigarret i degustant uns xupitos de Jonnhy Walker, anem a dormir. El baròmetre està baixant, i la temperatura és altíssima, estem a uns 15º, cel tapat i les previsions per demà no son gaire bones. La nit horrible, apart del concert habitual, fa una calor terrible, que costa fins i tot dormir a sobre del sac, totalment destapats.

En aquestes condicions no ens costa gaire aixecar-nos a les 05:30. Ens vestim i anem a jalar un esmorzar tant desapassionant com el sopar d’ ahir. Un cop esmorzats, ens col·loquem els boudriers i cap a fora.

Es impossible perdre’s camí del Balaitous. Surts del refugi i hi ha un cartell, i després es tot cap amunt. Comenta per una canal molt dreta, fins arribar a sota d’ uns farallons a l’ esquerra, que anem flanquejant per sota, sempre en continua pujada. A la dreta del circ glacial, tenim la cresta dels pics de l’ infern que a mida que anem descobrint es presenta mes i mes ferotge. Encara hi ha força neu, i al cap d’ una hora comencem a trobar taques mes i mes grans.

El dia es lleig, tenim una nuvolada negre a sobre, i sentim els trons. Algunes cordades decideixen baixar, però la majoria continuem amunt. Estem dins d’ un núvol, i no es veu pràcticament res. Arribem a una gran placa de neu dura i ens posem els grampons. Seguint la traça, sempre amunt, arribem a peu de la famosa Brecha Latour. Aquí comenta lo realment divertit. Aprofitant la parada, ens fotem el primer bocata del dia.

La brecha esta totalment neta de neu. L’ entrada esta fatal, amb molta pedra solta, i dos resaltets que no es poden assegurar. El Freddy tira davant i amb esforç passa el primer ressalt, mentre la cordada de davant ens va tirant totes les pedres i sorra a sobre. És tracta d’ un grup de 6, amb dos que van d’ experts i quatre que fa cara de susto. Munten una espècie de cordada, i van tirant tot de pedres, sense mirar si hi ha algú a baix. Per sort, el il·luminat que els fa de guia, els mena cap amunt, passant de les “clajivas”. Així nosaltres (i tots ) els adelantem mentre ells s’ emmerden pel mig de la brecha, fins al bloc encastat. Son realment perillosos.

Nosaltres després de passar, no sense esforç , els dos ressalts de l’ entrada, anem cap a les clavijas. Com no hi ha neu, hi ha un parell de pastes tontos, i el Freddy un cop passat, tira una corda. Així passem tots més tranquils. Desprès d’ això la pujada fins a la cresta no te res de difícil, anar grimpant per l’ evident. Un cop a la cresta veiem l’ inici dels ràpels, un cable d’ acer enrotllat a un gran bloc. Es una bona referència per a la baixada.

No es veu absolutament res, així que tirem pel mig d’un llarg pany de neu, amb bastant inclinació, però en molt bon estat. A mig camí, la cosa es complica, i en unes pedres ens col·loquem els grampons i continuem. Aquí la cosa pica, la inclinació es força important i el no veure res, no ens anima gaire. Sabem que estem prop del cim. Però no sabem on es.

Jo vaig al davant fa estona, i surto de la neu i pujant per un terreny inestable de pedres, veig el cim a menys de 15 metres. El horrible trípode metàl·lic característic del cim, el trobo preciós. Espero als altres quatre per arribar junts. En cinc minuts som al cim.

Les condicions son una autèntica merda. Boira, fred i vent. Ens plou una mica, i pedrega, no es veu un burro a tres passes, i estem al cim. Bravo. Estic molt content, per que les condicions, sense ser perilloses, no son bones, i en cap moment hem tingut dubtes. Son les 12:00 hem estat gairebé cinc hores, perdent molt de temps a l’ inici de la bretxa.

Foto, i cap avall. Un cop arrecerats del vent, i passats els dos trossos delicats de neu, parem a jalar un altre cop. Ens traiem els grampons i cap avall. El Gordi troba ràpidament el primer ràpel i solets, sense tenir que esperar torns comencem a baixar. Hem carretejat dues cordes de 65 metres, de 8.2 mm. I així farem el mínim d’ operacions intermèdies. Baixa el Freddy, el Gregori i el Gordi. El Freedy esta penjant d’ un sol parabolt, així que fa baixar uns metres mes al Gordi, i troben una reunió com cal. L’ únic problema és que això fa que ens passem el Luis i Jo gairebé una hora parats sense fer res a dalt, i comencem a tenir una mica de fred. Finalment ens toca baixar, i realment, en dos ràpels som a baix, a peu de la bretxa.

Grampons un altre cop i tira milles. Aquí la inclinació es forta, i de baixada, fa una mica mes de respecte. La neu no obstant esta molt be, com no li ha donat el sol en tot el dia, esta tova, però no massa. Els grampons mosseguen i es fàcil i segur anar baixant. Tant fàcil, que quant s’ acaba la neu, maleïm el pedregar que ens queda.

La baixada, com totes es fa llarga i penosa. Com sempre, al·lucinen del desnivell. Com pot ser que al mati anéssim tant feliços pujant aquestes rampotes. Be, es el que hi ha.

Desprès d’ una petita tartera, ja es veu el refugi. Correm cap allí, conscients que encara ens queda la baixada fins a la Sarra.

Cervesseta, carreguem motxilles i avall. La baixada es fa llarguíssima. Tardem gairebé el mateix en baixar que en pujar ahir… terrible.

La Sarra un altre cop. Son les 20:30. Des de les 07:00 del mati, que no parem. Tinc els peus que no se si son meus o del veí…

Però estem mes contens que un gínjol…

SORTIDA BTT PEDRAFORCA O LA IGNORÀNCIA ES LA MARE DE L' ATREVIMENT

2009-04-27T11:09:00.011+02:00

Dissabte 25 d’ abril, aprofitant que les previsions del temps deien que aguantaria més o menys estable, vem agafar les bicicletas i vem anar cap a Saldes.
Integrants de l’ expedició :

Javi Il Pirata

Jo mateix

Jordi Il tornado de la Cope

Lorenzini Il Diabolo

A les 06:30 Quedem a la benzinera de les Palmeres, i amb una puntualitat britànica, ens dirigim cap a la nostra destinació, Saldes.

L’ excursió, sobre el paper, és simplement BESTIAL. Un cop començada l’ aventura ens adonarem que ademés de bestial, ésta una mica per sobre de les nostres condicions actuals.

Les dades cantes per si soles:

Longitud total: 77,28 KM
Desnivell positiu acumulat: 2820 metres
Ports a pujar : quatre. Collell (618,12 metres) Jovell (401,82 metres) Port (741,17 metres) Mola (364,33 metres) fins al final 164,08 metres.

Carregats d’ aigua, barretes energètiques, gels alimentaris, bocates, xubasquero, ferramentes i molta moral, sortim c les 09:00 de Saldes camí del primer port.

Coll del Collell. Comencem forts. Sortim de Saldes per carretera asfaltada, molt ben marcada, direcció al refugi Lluis Estasen. La carretera està de conya, però el desnivell des del principi es fortet. Anem prou bé, el dia és assolejat i inclòs sobra una mica de roba... de moment. Quant arribem al mirador, s’ acaba la carretera asfaltada, i segueix una pista que esta tancada als cotxes per perill d’ esllavissades i neu. I aixó és precissament el que trobem des d’ aquí fins al cim del coll, neu i esllavissades. La neu cobreix tot l’ ample de la carretera en les corbes que estan a la obaga, i n’hi ha forces. Ens tenim que baixar continuament de la BTT, enfonsant-nos fins a mitja cama, i fent la progressió molt penosa. En definitiva, anem molt molt lents, perdent un temps preciós que després trobarem a faltar. Al cap de gairebé tres hores arribem al cim del coll. Estem rebentats, els pèus xops i gelats, i la moral una mica fluixa... la baixada es dolenta, hem de baixar sovint de la BTT per que anem per fora del camí (per neu) i és un rocallam molt incomode. De fet anem pel mig del torrent que baixa des del coll.
A mida que baixem podem recuperar el camí, que tampoc es una meravella, però ens sembla una autopista. Acava en un carretera molt petita, que ens mena a Josa del Cadí. A la mateixa entrada del poble s’ agafa la pista que comença a pujar al Coll de Jovell.

Coll de Jovell. Aquest coll és sobre el paper dels trams més fàcils del dia i acava amb una baixada impressionant de 16 Km fins a Cornellada. La pujada que ens ve a sobre es de uns 6 Km amb 400 metres de desnivell. La pista és bona, dona al sud, no preveiem neu a dalt, i el dia aguanta. Anem fent paradetes per menjar alguna cosa i no fer figa, pero, la veritat, crec que ens esta afectant l’ alçada, sempre pèr sbre de 1200 metres, al no estar-hi acostumats. Anem tots esbufegant de mala manera, però a un ritme bo. Un cop a dalt, fa molt de vent i fred, i decidim baixar una mica per buscar un lloc arrecerat i fer un mos. Quant estem menjant el bocata, cauen quatre gotes... el que faltava. Tenim per devant un descens de 16 Km. Fins a Cornellana i Fornols. Disfrutem com a marrecs baixant primer per una pista força bona, i despres de Cornellana a Fornols per carretera (uns tres Km.). Un cop a Fornols, direcci CAMPING comença el tercer i mes llarg port de la Jornada. Anem força justets de força, i encara no hem fet el 50% del previst... ay madre...

Coll de Port.
Aqui arriba la nostra sentencia. Reposem aigua, menjem alguna porqueria de les que portem, i comencem el coll. Comença molt malament, forta pujada i en un estat lamentable, arbres caiguts, terreny molt trencat, pedres... esperem que millori a mida que pujem, pero no és així. Els 11 km, amb el que portem a les cames es fan eterns, no s’ acaven mai. Per rematar la feina, els ultims 1500 metres son en una carretereta que acaven de desmoralitzar-nos a tots. Finalment estem al Coll del Port, portem 53 Km. 2231 metres de desnivell positiu acumulat, vuit hores a sobre la bicicleta i la moral per terra. Encara ens queden uns 25 Km amb un coll pel mig... ha arribat l’ hora de cridar a la caballeria.

Final.
Truquem per teléfon al Juan Carlos, que esta a Saldes al seu apartament, i fent-li tota la pena que ens és possible, li demanem que ens vingui a rescatar. Quedem a Tuixent, una baixada de 9 Km des del Coll de Port ens deixa al poblet, on anem al Bar a esperar a la caballeria, que arriba a la mitja hora. S’ acabat. 62 Km. el cul fet pols i tothom content.

DUATHLO DE MASQUEFA, o ´crònica d' una mort anunciada.

2009-04-03T13:04:00.010+02:00

Enganyat (jeje) pel Xavi de la feina, al final vaig a la Duathló de Masquefa. Segurament m'ho tindria que haver pensat una mica millor abans d' anar-hi.

La qüestió és que sobre el paper no està malament. 5,4 Km a peu, amb desnivell inapreciable y 20 Km en BTT amb un desnivell positiu d'una mica més de 400 m.

La realitat no és ben be així. El tram a peu és una bonica cursa que surt del poble, va per unes vinyes i torna al poble, ple de pujades i baixades a traïció. No és un circuit mortal, peró desnivell inapreciable... tampoc.

Jo, que a vegades semblo de Bilbao, em presento allí sense haver entrenat en 7 mesos. No he sortit a córrer des d' abans de l 'estiu del 2008. Així em va, les passo bastant canutes per no abandonar en el sector a peu, però finalment arribo a la zona de transició dels últims, però arribo.

La BTT si que l' agafo regularment, així que en el sector de BTT si que m' animo una mica més i avanço a uns quants participants que a peu, m' era impossible de seguir-los. El circuit, al meu parer, està molt bé. Gairebé tot per pistes, pujades i baixades constants, amb dues d´especialment fortes. Va pels voltants del poble, per unes vinyes, amb Montserrat al fons, baixa (molt) fins una riera, puja (molt) pel cementiri, dos cops... no està gens malament, trenca-cames, peró molt poc tècnic. Només la pluja, i el fang al final li dona una mica d' emoció.

El dia és un xurro, plou sense parar i fa fred, situació que desllueix una mica la bona organització de la cursa.

Al final, gaudeixo de la cursa, que és del que es tractava, estic dues horetes maltractant el meu cos, i amb un regalet tornem cap a casa...

Felicitacions a l' organització. Només és la segona edició, però tant el circuit, com els controls estaven molt ben col.locats. Si hem de queixar-nos, vam trobar a faltar botifarrada al final...

Aquí podeu veure el lamentable estat en que vaig acabar... podria haver estat pitjor.

per acabar, resposta a l' amable carta de l' alcalde

2009-03-24T09:06:00.002+01:00

Sr. Bosch,
Gracies per la resposta. No podem dir que sigui una fantàstica velocitat de reacció, però més val això que res.

No pretenc que les meves cartes siguin el més important que us ha passat, però si hi afegim la resposta de la generalitat... em va deixar una mica perplex el silenci des del meu ajuntament. Ja valorareu vosaltres l' eficàcia (o no) dels responsables de premsa del consistori.

Sobre totes les altres explicacions us vull dir que de moment, la vostra credibilitat (i no parlo de la personal del senyor Bosch, si us plau) és zero. Des dels temps de l' anterior alcaldessa he mantingut algun contacte amb el consistori, i tot han estat paraules molt engrescadores, i res més.

Vaig tenir el privilegi de mantenir una entrevista personal amb l' anterior alcaldessa (per petició d' ella) i vam estar parlant de molts temes, els quals estan tots exactament igual. Literalment, em va "vendre la moto" amb "la ciutat del cinema", "la universitat", "la línia 9", el "pla general metropolità", el "parc de la muntanyeta", la "riba del riu i el parc agrícola" "endolciment del barri de marianao"... i així un llistat tant llarg com, desgraciadament, incomplet al 100%.

Així que comprendrà que els tingui molt poca confiança. O cap. Se l' hauran de guanyar. Amb fets, no amb paraules. I cregui'm quant li dic que no és una percepció personal. Hi ha un bon grapat de ciutadans que farts de les decisions incomprensibles, la falta d' acció, reacció, resposta... pensem que els polítics estan tant lluny de la realitat del dia a dia, que no paga la pena de preocupar-nos gaire. Per que finalment fareu el que us vingui de gust, sense tenir en compte les nostres opinions.

Per començar, estaria be retirar les recollides de residus (contenidors grocs, verds i blaus) de les hores punta. No fa falta afegir més caos als matins de Sant Boi...

RESPOSTA DE L' ALCALDE DE SANT BOI.

2009-03-23T13:12:00.002+01:00

El meu alcalde, ha respost a una carta que li vaig enviar a la seva bustia de l' ajuntament. Ha tardat més d'un mes en contestar, però tenim que entendre que te coses més importants que fer.
Estic pensant si li contesto. Ja ho publicaré a aquest humil bloc....

=====================

Benvolgut senyor Cantarell,
En relació al seu correu de data 19 de febrer d'enguany, val a dir que des de l'Ajuntament es fa un buidatge de la premsa diària per tal de conèixer tot allò que es publica en relació a la nostra ciutat, però es obvi que en el seu cas aquest mecanisme no ha funcionat de manera eficaç, doncs no tenia coneixement del seu escrit als diaris El País i El Periódico i per aquest motiu me ha estat impossible respondre al mateix .
En la carta publicada fa vostè referència als dèficits de transport públic que Sant Boi pateix, especialment per connectar-lo com cal amb d'altres municipis de la zona i amb la capital del nostre País. Comparteixo amb vostè bona part del seu anàlisi i, com a primera autoritat de la nostra ciutat, he estat, estic i estaré especialment reivindicatiu i insistent davant de les autoritats competents per tal de dotar-nos d'un transport públic adient a les nostres necessitats pròpies del segle XXI. Tot i així, ben segur coneix que el Pla d?Infrastructures Ferroviàries de Rodalies de Barcelona 2008-2015 preveu una nova línia de tren al Baix Llobregat, la qual millorarà substancialment la situació actual i sobre la que estem exigint millores, com pot ser, entre d'altres, mantenir tres estacions al nostre municipi en comptes de dues com està proposat.
Pel que fa a la problemàtica de les sortides de Sant Boi amb vehicle als matins dels dies feiners, val a dir que comparteixo amb vostè la preocupació per aquesta matèria, la qual forma part dels eixos estratègics que l'equip de govern, que m'honoro en presidir, te previst prioritzar en el decurs d'aquesta legislatura.
Certament, tal com es desprèn de les seves paraules, el col·lapse circulatori es produeix per la manca de capacitat d'absorció de vehicles per part de les infrastructures viàries que ens envolten, llur gestió no es competència municipal. Això no es excusa per que per part d'aquest Ajuntament no s'hagin fet i es continuïn fent accions reivindicatives i demandes concretes davant de les altres administracions públiques que en tenen les competències. Alhora i simultàniament, des de la nostra administració local estem aplicant totes les mesures pal·liatives que es troben al nostre abast, mentre no s'aconsegueixin implantar les millores necessàries a la xarxa de carreteres que resolguin aquest conflicte.
Val a dir que els projectes de noves rotondes, variants i accessos a vies ràpides estan en una fase bastant avançada i confio que, fruït de la nostra perseverança, en un termini prudencial de temps estaran en funcionament i resoldran el problema que amb força raó em planteja.
Agraint la seva preocupació i es seu ajut per tal de fer un Sant Boi millor, el saluda,
Jaume Bosch i Pugès
Alcalde

sortida betetera per collserola

2009-03-03T15:47:00.004+01:00

Aquest dissabte ens vem deixar enganyar i vem anar a l' altre banda del riu llobregat, a la banda nord. El Lorenzini ens va preparar una bona ruta.

Vaig passar a buscar al Jordi per casa seva a Sant Boi a les 07:00. Haviem quedat a les 07:30 a Sant Feliu, i vem anar xino - xano al costat d les vies de l' AVE.

Un cop alli erem un munt. El Jordi, el Roberto, el Lorenzini, el Victor, el Xavi i un servidor. Un cop reunits, cap amunt.

El cami creuava Sant Feliu i es dirigia ja per pistes cap a la creu d' Olorda. Pujada constant, pero pista ample i comode tot el temps... el fred se'ns va passar de cop.

Un cop a la creu d' Olorda, el sector Sant Boi ja portavem uns 23 Km. i vem baixar a les barbecoes que hi ha, i ens vem jalar un bocata... quin error.

Vem sortir direcció Barcelona, per unes pistorres que no deixaven de pujar, amunt, amunt. En un moment donat, estavem arribant a Vallvidriera, i ens vem desviar per anar a veure el curios panta d Vallvidriera, curios, per que estava mes sec que un bacalla.

Tornem a pujar des del panta (?), per una pista molt menys comode que fins el moment, i ens adonem que portem 40 Km. i gairebe quatre hores des de que hem sortit de casa. I estem molt lluny. Aixi que tornem cap a casa.

Tornem fins a la creu d' Olorda, i des d' alli, baixada continua fins a Sant Feliu, i pel costat del tren fins a Sant Boi. Uns 55 Km. Una mitjana (gens dolents) de mes de 13 Km/h. I el meu cul que no se si es meu, o d0 un altre...

Les fotos son com son, estan fetes amb un movil....

CONTRA REPLICA A LA GENERALITAT

2009-02-18T09:29:00.003+01:00

No se pas si ho publicaran, ahir vaig enviar una contra réplica via "EL Periódico".

No obstant la resposta del senyor aquest em sembla tant pobre, insuficient i m' atreviria a dir, capciosa, que dubto si li han passat el marron per que és l' ultim mico, o si en realitat s'esta enfotent de nosaltres...

No obstant, tinc que agraïr publicament que s' hagin dignat a donar una resposta, en contraposició a l' ajuntament de Sant Boi, que no ah tingut ni la més mínima vergonya de dir ni piu. Suposo que una carta publicada al primer diari d' Espanya ( El Pais ) i al mes venut de Catalunya (El Periódico) on surt aludit directament, no és suficient per a respondre, o donar alguna explicació. Realment, tractant-se de qui es tracta, tampoc l' esperava, és molt mes fructifer el callar, no fer soroll i esperar que les coses es calmin per si mateixes.

Ara si, us poso la CONTRA RÉPLICA

Contra réplica al señor Villalante.

Abans de res, agarïr-li al senyor Villalante el que hagi tingut el detall de replicar la meva carta. No pensava que si fixarien, i molt menys que els hi interesaria. No obstant la seva resposta és absolutament insatisfactòria.
Vostè em replica amb tres solucions:
Una primera solució que encara esta en fase d’ estudi “en los proximos meses el Govern someterá a información pública...”, i que unicament és un carril bus. Ja el podeu anomenar com vulgueu, pero això i res, és el mateix.
Una segona solució que encara està en estat més embrionari, el Ministerio de Fomento (mare meva) “planea una nueva linea de cercanías entre Cornellá y Castelldefels”. La clau és el verb “planea”. En el BOE del 17 d’ agost de 2007 surt la resolució (53.312/07) on s’ anuncia l’ adjudicació del contracte de consultoria i assistència del estudi informatiu. Res més que jo sapiga. Pot vostè donar-me un plaç REAL de quant estara feta la famosa C·3??
Y una tercera solució, ja implantada, que es cambiar-li el nom al “carrilet” de tota la vida, dir-li “metro comarcal”, i augmentar la cadència de pas. Realment tinc que reconeixer que el carrilet funciona molt bé. El carrilet és una infraestructura molt utilitzada, que ha millorat molt en els últims temps, però que fou dissenyada fa 100 anys. I continua éssent la única infraestructura de transport públic col.lectiu fora de la carretera. Això és incontestable i per a mi, bastant increíble.
En definitiva, com deia el nostre president, fets, no paraules.

replica de la generalitat

2009-02-18T09:17:00.002+01:00

La generalitat m' ha contestat via "el Periodico de Catalunya" a l' escrit anterior...

A veure si con capaç d' enganxar un PDF...

REPLICA DE LA GENERALITAT
MILLORES A SANT BOI
MANEL VILLALANTE LLAURADÓ
Director del transport terrestre.
Departament de Política territorial i obres públiques. Barcelona

En relació amb la carta [de Ricard Cantarell Palau] Els transports públics no arriben fins a Sant Boi, publicada el 28 d gener, són nombroses les actuacionsque enguany s' estan impulsant per millorar la mobilitat sostenible de Sant Boi de llobregat. Els propers mesos el Govern sotmetra a informació pública la implantació d' una plataforma reservada per a l' autobús al llarg de l' eis de la c245 que permetrà disposar d' un nou pas sobre el Llobregat exclusiu per al transport públic. I el Ministeri de Foment estudia fer una nova línia ferroviària de rodalies entre Cornellà i Castelldefels amb estacions al municipi de Sant Boi.
A més, la implantació dels metros comarcals de ferrocarrils de la generalitata a inicis del 2008 va permetre passar de 10 a 15 trens en hora punta a l' estació de Molí Nou. I a l' abril va entrar en servei la prolongació de la linia 61 de bus des de Sant Vicenç dels Horts fins a l' hospital comarcal de Sant boi.

carta publicada a EL PAIS dijous 22/01/09 y El Periodico dimecres 28.01.2009

2009-01-28T15:56:00.000+01:00

Vivo en Sant Boi de Llobregat, desde siempre. Es mi pueblo. Un pueblo con 85000 habitantes, en pleno cinturón rojo del Baix Llobregat. Un pueblo que desde las primeras elecciones democráticas esta gobernado por el PSC en solitario, o con diferentes coaliciones (innecesarias, por que siempre saca mayoría absoluta) con ICV, CiU e incluso ERC.

A pesar del número de personas que habitamos allí, de la relativa proximidad con Barcelona y de estar rodeados de un montón de infraestructuras de transporte publico, Sant Boi es un pueblo olvidado por todas las administraciones. Infraestructuras de transporte publico viejas, nuevas y previstas (metro, RENFE, trambaix, AVE, la futura línea 9...) ni paran, ni pasan, ni tienen previsto hacerlo en Sant Boi. Aparte de líneas de autobuses (un gran invento y sobretodo muy poco contaminante) el único transporte público que disfrutamos son los Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), cuya última estación en Sant Boi se inauguro en 1917.

Ser el primer pueblo que esta al sur del Río Llobregat ha sido (y es) una gran excusa para explicar las dificultades que hay para que infraestructuras básicas que están en nuestro pueblo vecino de Cornellá, no lleguen nunca a la ribera sur del mismo. Que en pleno siglo XXI cruzar el Llobregat sea un problema parece un chiste malo, pero el puente que hay para el trafico rodado data también de la primera mitad del pasado siglo, ampliado en los noventa un carril más, o sea que a lo mejor es verdad, el Llobregat es insalvable.

Gracias a los transportes públicos existentes, y a las grandes infraestructuras viarias de circulación, salir o entrar en Sant Boi en hora punta es simplemente un infierno, pero el ayuntamiento en otro salto mortal para tenernos contentos, hace la recogida de residuos (plástico, papel, vidrio…) de 07:30 a 09:00 de la mañana. Sin duda, así nos muestran el fuerte compromiso que tienen con las políticas de reciclaje y potencian sobremanera que los ciudadanos reciclemos más y mejor.

Luego además, al salir de los limites de Sant Boi, tenemos que ir a velocidades variables para contaminar menos. No obstante los coches oficiales de los que defienden a capa y espada una movilidad sostenible, consumen 17 litros a los cien. Todo esto nos lleva a la conclusión de que en el fondo, lo importante es mantenerse en la poltrona, hacer mucho ruido, y alejarse poco a poco del ciudadano, que total, con ir a votar cuando nos lo piden es suficiente.

Luego se quejaran de que cada vez va menos gente a votar, que la sociedad civil no se moja, en definitiva, que no es culpa de ellos si los ciudadanos somos tan poco solidarios, participativos y alejados del mundo de la política.

esto no es el caribe, esto es el llobregat....aqui no hay limones, hay radioactividad!!!!!

2008-11-25T14:52:00.003+01:00

Som de Sant Boi, vila dels bojos... ja tenen raó quant diuen que n'hi ha més fora que dins.

Sant Boi és un dels pobles mes maltractacs per l' administració local. Despres dels nefastos anys de govern de l' anterior alcaldessa, i el ínclite equip de govern, ara trobem un govern continuista que no fa res per intentar arreglar els desastres que es van fer.

La sortida cada matí de Sant Boi és vergonyosa. Les obres de reacondicionament de la Rambla, la zona dels jutjats i la comissaria dels mossos, només van fer que espatllar encara més el desastre circulatori que hi ha cada matí al meu poble. Si vaig pel camí mes lògic des de casa fins a l' entrada del litoral, tardo 25- 30 minuts, més temps del que tardo des del litoral a la meva feina, a l' avinguda drassanes de Barcelona. Increïble però cert.

Ademés ara estan construint un acces al riu, per anar a passejar a peu i/o amb bicicleta. És una petició que fa anys que es demanava, netejar de porqueria la llera del riu i aprofitar-la per l' us lúdic. Llàstima que l' acces que estan fent és estret, perillós i com no, estreny una mica més una de les sortides de Sant Boi més transitades.

Com no tenen prou amb aixó, algun il.luminat de l' ajuntament ha tingut la brillant idea de fer la recollida selectiva d' escombraries a partir de les 07:30 del matí. O sigui que si intentes escapar del caos circulatori de la sortida de Sant Boi per la Rambla, no pateixis, a l' alçada del mercat nou, (via d' escapament per anar a la carretera vella del Prat) trobaràs el camió de recollida de vidre, o envasos, o paper. No ho poden fer a les 11:00 del matí, quant no queden gairebe cotxes pel carrer?

L' eslogan que porta el camionet pintat al darrera és "Sant Boi més.... Net".
La realitat es "Sant Boi més... Paranoic", cosa que si ho mirem be, tampoc desentona tant amb la tradicio del poble.... Pero abans ens nodriem dels malalts mentals de tot Barcelona, i ara, en una tombarella magistral del destí, estan al càrrec de l' ajuntament...

alps 2008 vacances

2008-08-27T13:03:00.010+02:00

Estiu 2008 / Alps

Aquest estiu, ben bé des de setmana santa, tenim previst anar als Alps. Anem tots aquests:

Espe i Gordi
Paquita i Luiggi
Nuri i Freddi
Marta,Berta,Estel.la i Jo

La idea original era que els quatre de sempre (més el Mc Gregor) anavem a fer un pic de 4000 metres ( El Gran Paradiso) i aprofitavem per passar una setmaneta amb la família fent el turista als Alps. Desafortunadament el Mc. Gregor i l’ Elvira van caure de la llista al final. Així doncs, vem estar buscant allotjament a la Vall d’ Aosta i alrededors, i va ser practicament impossible trobar res a la zona. Es clar que tampoc és fàcil trobar lloc per 10 en una sola casa, tal i com era la nostra intenció.

Al final la vem trobar, però a Chamonix. No era la nostra idea anar a aquesta zona, pero… que li farem. Al final la decissió a estat bona, la casa era fantàstica, i des de Chamonix vem poder fer unes bones, boniques i fàcils excursions per a tots els gustos.

Vem sortir molt d´hora el dissabte dia 9, per arribar a mitja tarda a Chamonix. Anem en tres cotxes, força carregats, ja que portem ademes del equipatge per tres setmanes, (després allargarem les vacances) l’ equip de muntanya, i força menjar, vi… etc. Una de les avantatges de fer unes vacances amb aquests companys és que tots plegats som molt apanyats en quant a menjars, netejes i coses d’ aquestes.

Efectivament, seguint l’ horari previst arribem a l’ oficina de lloguer d’apartaments a les 17:30 (gracies GPS) i no esta a Chamonix, esta a Argentiere, a uns 10 Km. A peus de la glacera i enfront de l’ Aigulle Verte. Al darrera es veu la punteta del Dru. És emocionant nomÉs arribar tenir aquesta vista.

Però el millor encara esta per arribar. Un cop al xalet, la terrassa te vistes directament sobre l’ agulla de Midi i el massis del Mont Blanc, i ara al capvespre la llum es reflexa en una coseta… que es el refugi de Gouter… amb el llargavistes del Freddy podem observar-ho tot amb més detall i sen’s posa la pell de gallina… quina passada. Cada dia al matí i al vespre amb vistes al Mont Blanc.

Un cop asignades les habitacions ens situem i a sopar.

El primer dia anem cap a “poble” i ens apropem a Chamonix. Anem a l’ oficina de turisme, donem un volt i cap a les 11:00 agafem el trenet de Montevers. Un trajecte maquissim ens mena cap a “la Mer de Glace” que en aquest punt esta tota coberta de residus de la glacera, i és molt poc espectacular. No obstant la baixada i la visita a les coves i la volteta que fem per la zona es preciosa, y al ser la primera gran glacera que visitem tots junts, és força emocionant. Després de menjar un mos, veiem que des d’ aquí surt una excursió que va fins Aguille de Midi. Llastima es massa tard… A la tarda arribem a Chamonix, prenem unes cervesses fem unes compres i cap a casa.

L’ endema ens dirigim a peu cap a la glacera d' Argentiere. Agafem el telefèric a cinc minuts de casa, i un cop a dalt, caiem de cul. Aquesta glacera si que és realment espectacular, amb trossos de gel blau caient avall. Des d’ aquí surt una excursioneta que va remuntant la glacera per la seva dreta, fins a un mirador. Ens dirigim cap allà, i tardem un parell d’ hores per fer els 400 metres de desnivell, tenint en compte que van les nenes i la Berta nomes te tres anys, no esta gens malament.

A dalt fem un mos, i jo vaig a investigar que era el que havia a sobre un roc, resultant ser un homenatge (i les restes, en forma de cendra, suposo) de un senyor japonés que es va matar a l’ any 1985. Quin resultat mes galdòs.

Despres vem anar baixant. Uns van decidir baixar a peu, i els altres amb el telefèric. Un cop abaix, amb les nenes una mica cansades, vem anar a fer un tomb i a sopar. Vem fer una fantàstica Reglette a casa. Despres uns whiskies i a dormir.

El tercer dia vem decidir anar al glaciar de Bossons. Aquest no es tan espectacular com el d’ Argentiere, pero tambe es molt estetic. A la tarda, un cop a casa, vem anar a preparar el material per anar al Gran Paradiso. Estem una mica nerviosos, el nostre habitat natural es el pirineu, i així i tot, jo sempre que anem a fer algun cim, sempre tinc un rau rau a la panxa. Pleguem la corda, posem els grampons en solfa, ens encordem i desencordem un parell de vegades, i fem les motxilles. Jo he oblidat el camelback a casa, així que tinc l’ excusa perfecte per comprar-me un Platypus que he vist i que tanta fama tenen. El resultat ha estat que el primer el vaig canviar per que perdia, i el segon va quedar tintat al primer us per culpa del Isostar. Pero em va agradar molt el sistema de vàlvules i el tubet extraíble i la boca gran per netejar-la….

Al vespre vaig amb la marta a comprar els bitllets de Ginebra. Elles volen anar a fer turisme "de ciutat" a Suissa, i hi ha un servei de conya amb bus. Per sopar, continuant amb la setmana francesa, fem "founde". Brutal.

El dimecres és el gran dia. Ens aixequem a les 07:00 portem a les xicotes al Bus i marxem cap al Gran paradiso. Aquesta part esta ressenyada apart aquí al bloc.

Gran Paradiso 4061 metres

2008-08-26T13:33:00.008+02:00

Gran Paradiso 4061 m.

Pujada des de Valsavarenche pel refugi

Vittorio Emmanuelle II

Data:06-08-2008

Integrants expedicio:

Gordi
Luiggi
Freddie
Ricky

Com estem ubicats a Chamonix, el dimecres 6 al mati, agafem elcotxe i anem cap el tunel del Mont Blanc. Un cop passem, ens dirigim cap a la vall de Valsavarenche, on comença el camí per anar al refigi Vittorio Emmanuelle II.

La vall es preciosa, molt poc explotada turísticament. Parem al poble de Valsavarenche a fer les ultimes compres, una mica de pa, un mapa, i alguna xorrada mes, a l’ única botiga del poble.

Un cop al final de la carretera hi ha un parking, un camping, una botigueta i un restaurant. Ens preparem, fem les motxilles i cap amunt. El temps sembla inestable, així que pujem tot l’ equip…

La pujada al refugi comença amb un agradable passeig al costat del riu, passeig que al cao d’ un quart d’ hora comença a pujar. Puja fort, pel mig del bosc primer, i cap als 2000 m abandona la vegetació, pero continua amb forta inclinacio.

La inclinació no ens abandona fins arribar al refugi. Es una pujada molt bonica, de uns 800 metres de desnivell, sense pietat, pero amb un cami força bo. Una part del mateix esta mig “adoquinada” i és imposible perdre’l. Força gent puja al refugi per per passar una bonica jornada muntanyenca, i realment el dinar te l’ has guanyat. Nosaltres tardem 2’30 hores a bon ritme en arribar al refugi.

Un cop al refugi (2735 m.) realment ens trobem molt comodes. Ens asignen una habitacio pels quatre, amb clan i pany, i ens informen que podem deixar les coses fins a les 14:00 del proper dia. Nomes trobem facilitats. Ens prenem unes birres, menjem alguna cosa, i anem a descansar un xic. A les 07:00 sopar. El refugi esta ple, hi ha dos torns de sopar, pero tot i aixo, esta tot perfectament organitzat. Hi ha dos plats a escollir de primer (agradable sorpresa) i ens decidim per un plat de pasta que esta bonissim. Estem a Italia, i crec que és un tema d’ orgull nacional. Ens serveixen, recullen els plats, tot molt rapid i eficient. Amb el debat que hi ha ara de refugis hotel, tracte despectiu dels guardes.. etc tindrien que pendre nota d’ aquest. Comoditats, les justes. Sentit comu 100%.

El guarda ens informa que el primer esmorçar és a les 04:00. Perfecte, voliem sortir aviat cap amunt. Fem alguna consulta als que han pujat avui, i tothom ens recomana anar encordats, sense cap dubte. Així que ja que em pujat la corda, la farem servir.

L’ endemà comença el veritablement important. Esmorçem, força be, i ens preparem. Ja sortim amb els boudriers posats i equip complet. El cami surt per darrera del refugi, i és molt facil de seguri, ja que hio ha una filera de frontals que ens precedeixen. No obstant el principi és l’ únic tram del recorregut que es perdedor, ja que hi ha fites per totes bandes, i encara que totes van al mateix lloc, pots fer alguna volta innecessària.

Quant portem una hora aproximadament arribem a la zona on la neu i el gel ja es continuat. Ens calcem els grampons, ens lliguem i cap amunt. A partir d’ aqui ja no hi ha perdua, hi ha varies traces a la neu, pero totes menen cap als mateixos passos, que son molt evidents.

Quant pasem la primera “panxa” de neu, ja veiem el nostre objectiu, encara lluny, pero a l’ abast. El cami esta esquitxat de cordades i va pujant sense pausa, cap amunt. Es veu facil, encara que algunes escletxes han fet variar la traça en alguns punts, i es passa ben a prop d’ alguns “foradets” que marquen escletxes que s’ estan obrint. A mitja pujada hi ha una impressionant paret de glaç que es rodeja per sota i es remunta per la dreta, sense cap dificultat. Un cop superada aquesta petita“dificultat” ja estem en un “plateau” inclinat que mena fins al peu del recollam on esta la famosa “madonna”. El cami no obstant fa una bona pendent, i les distancies son enganyoses, la grandiositat de l’ ambient fa que tot sembli mes a prop del que realment esta…

Finalment arribem a peu del rocallam i ens agrupem.( 5’15 hores 4061 m.) Hi ha com a minim una vintena de persones que estan donant voltes alrededor de la madonna, dues dotzenes que volen baixar i dues dotzenes que volen pujar, tots encordats i foten un merder important. Ens busquen un lloc arrecerat del vent (força fred des de la vessant nord) molt a prop de la madonna per a veure si hi ha un foradet per passar, pero la cosa esta fotuda. El freddi ademes no s’ ha trobat be a la ultima part de la pujada. No ha menjat ni ha begut gairebe res en tot el temps i ara ho esta pagant, aixi que ens posem comodes i ens disposem a menjar i beure força. El freddi sembla que rebifa, i despres d’ unes fotos el mes a prop de la madonna que em pogut, iniciem la baixada.

La baixada es fa llarga, especialment el tros de pedregal que haviem fet a les fosques, abans d’ arribar al refugi. Anem contents, pero el temps s’ esta possant lleig, tal i com el pronostic metereologic prometia. Arribem al refugi amb tot bastant negre, menjem alguna cosa, fem les motxilles i avall. La baixada la fem plovent, cau un xiri-miri d’ aquell per remullar-ho tot.

Un cop al cotxe, carretera i manta i cap a Chamonix. Ens esperen les families que han aprofitat i han anat a pasar el dia a Ginebra.

bachimala per la punta del sabre

2008-07-03T15:50:00.010+02:00

Bachimala per la Punta del Sabre

Integrants:
GORDI
FREDDI
RICKY

Data:13-14-15 juliol 2007

Al final, despres de moltes voltes, no podem anar al Vignemale dels collons, ja que el refugi està plé. Així que amb dos collons, anem cap a Viados, a fer un Vivac i pujar aquesta facil cresta.

El Luis i el Gordi s’ han rajat. Ells sabran.

El divendres agafem el cotxe i anem cap alla. El camí ja el coneixem. Parem a esmorçar només entrar a Aragó, a un garito-forn que el Gordi coneix, i on de pas comprem pa.

Amb tots els “pertrechos” anem cap a San Juan de Plan. El dinar el fem al Hotel Anita, on dimen de conya, uns esparregs gratinats, una amanida de Foie, i unes galtes de vedella boníssimes.

A mitja tarda enfilem cap a Viadós. Un cop allí, preparem les motxilles i amunt. Tenim per devant uns 800 metres de desnivell fins a on volem vivaquejar que es a la “marca de Viados” a sota el coll del sabre.

Arribem en un temps record (per nosaltres) menys de dues hores. Anem molt carregats, ja que ens diuen que a dalt no hi ha aigua, i necessitem aigua per tota l’ ascensió des del refugi (més de 1400 m) dormint i fent sopetes. Un cop al coll, trobem un vivac de pedra força apanyat que sembla fet a mida, i una parella de gabatxos que estant montant una tendeta a uns 100 metres. El senyor, amablement baixa a buscar aigua a un corriol que hi ha a uns 200 metres avall, i ens omple la cantimplora!!!

El gordi comença el seu ritual, i prepara una sopeta amb ous durs i pernil. Darrera truita de patates, tot regat amb rioja…sopem com a reis. Despres, botelleta de whisky, i a xerrar d’ “aventuras animadas de ayer y hoy”. Comença a fer fred, estem gairebé a 2700 metres, però la nit no sembla que tingui que ser especialment gèlida.

El cel ens monstra tot el seu esplendor cap al tard, quant la lluna se’n va. El mateix espectacle de cada vivac, que mai ens cansarem de veure… una passada… dormint, mal que bé, fins a les 07:00 mes o menys quant es fa de dia.

Esmorcem i ens adonem que la cresta surt directament devant nostre, així que arrepleguem el necessari i amunt. Comencem molt d´hora, ja que estem molt amunt. El primer tros de cresta es el més complicat, pero en cap moment trobem a faltar corda o elements de progresió. El Gordi, te una mica menys de soltura en aquest terreny, i dubta una mica, pero no para en cap moment.

La cresta és llarga i molt espectacular. Pero en cap moment és perillosa. Va molt pel fil de la muntanya.

Quant arribem al Sabre, la cosa es suavitza. Hem arribat en 1 h. mes o menys. La cresta continua suau pero constant fins al Bachimala. Veiem els nostres companys francesos per la normal. Anem cap allí, i quant arribem al cim ja hi son. En 2:30 hores hem complert l’ objectiu.

El cim te unes vistes impressionants, Vignemale al darrera i especialment al devant el Posets, que des d’ Estos ens esta vigilant i te una pinta impressionant.

Baixem per l’ altre banda, per la normal. Primer esmorzem, que portem uns bocates de bull blanc i negre i uns altres de pernil de jabugo… La normal del Bachimala, en aquest estat (pelada de neu) es bastant lletjota. Un pedregal inmens que fa giragonzes fins a arribar al coll on hem dormit. És molt suau, pero molt llarga i penosa degut a que és una tartera de pedra fina… Hi ha força gent pujant, i ara veiem gent que també està fent el mateix que nosaltres. Nosaltres hem tingut la sort de disfrutar solets del cim. Es l’ aventatja de sortir d´hora.

Al final arribem al vivac, recollim les motxilles grosses i cap avall. A Viadós parem a dinar, i traiem tot el jalar que ha sobrat. Amb aixo tenim de sobres.

bachimala per la punta del sabre

2008-07-03T15:50:00.001+02:00

PONT DE MAIG 2008

2008-07-03T12:09:00.006+02:00

Pont de Maig 2008. Benasque

Una mica tard, pero bé, farem un petit relat d’ un pont maravellòs a Benasque. Hotel San Marcial… fantàstic.

Meravellòs per què climatologicament va estar l’ últim cap de setmana sense ploure de tot el mes.

Meravellòs per que hi havia moltíssima neu (la gent gran del poble dèia que fèia 40 anys que no veien tanta neu al Maig)

Meravellòs per que les nenes i la Marta son la millor companyia

I ademés estavem acompanyats pel Freddi i la Nuri, que sempre son garantia de tranquilitat.

Un dia vem anar xino-xano des de baños del hospital fins gairebé la Renclusa. El camí estava tancat per neu, i la gent que baixava esquiant dels cims propers (Aneto, Maladetes.. etc) arribaven fins els cotxes aparcats als “baños”.

Vem anar pel camí de muntanya i un cop al llaguet que es forma nomès els anys excepcionals (com aquest) de neu, vem dinar, fer la volta i tornar per la carretera, tota plena de neu.

L’ endemà vem anar a Pineta. Ens vem trobar amb el Luis i la Paquita, i vem fer un volt des del parador fins a les cascades. L’ ambient impressionant, vem poder veure uns allaus que queien de la Nort del Mont Perdut, i estava tot carregadissim de neu. Ja que estavem alli, vem aprofitar per jalar al Parador, que va estar molt bé (bé, el preu tampoc es quedava curt)

L’ últim dia el Freddi i jo vem agafar les bicis i vem pujar des de Benasque fins a Cerler, una ascensió curta pero intensa. Així vem fer una mica de cames… Després vem esmorçar a l’ hotel i vem anar baixant, parant a dinar caragols a Bellcaire d’ Urgell.

Berlin Berlin

2008-07-01T17:20:00.004+02:00

Doncs un altre cop hem tornat a la ciutat me bonica que conec, Berlin, que ademés cada cop que vaig esta millor.

Un clima excelent, l' agradable experiència d' anar amb les dues nenes en avió i quatre fantàstics dies en companyia de bons amics.

La ciutat, no és broma, cada dia esta mes maca. Es nota que és la capital d'Alemanya, i que els diners de mica en mica van arribant. Dues estacions de tren impresionants i la finalitzacio de la zona del reigstach i la cancelleria fan que la zona del "centre" (per dir-li d' alguna manera) estigui impressionant.

Realment val la pena fer-hi una visita, ademés la cervessa és excelent....

2008-06-16T12:29:00.007+02:00

Maladeta 3308 m
Data : 13-14-15 juny 2008
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Mc. Gregor
Ricky

Sortim divendres dia 13de Sant Boi a les 11:15 el primer grup, format pel Gordi, el Freddie i jo mateix. Anem a dinar directament a Camarasa, a Cal Pere. Continuem cap a Benasque, on arribem a les 16:00 dinats i preparats.

Anem de compres, primer al ribagorza, on el Gordi es compra unes botes. Després anem a Barrabes, on jo em compro un piolet, i estem xafardejant com uns “pueblerinos”. El Freddie no ho pot evitar i es compra uns mitjons de fil de plata...

Un cop acavem les nostres compres compulsives, ens dirigim cap al refugi de La Renclusa. Encara deixen passar cotxes fins a La Besurta, aixi que cap alli anem. Aparquem relativament be, i quant comencem a preparar les coses es posa a ploure. Ens posem a recer a un bareto que hi há, i anem fent el dinar de l’ endema i el sopar, mentre esperem al Gregori i al Lluis.

Va arribant gent que va cap al refugi, i preparen motxilles al mateix lloc que nosaltres. Finalment el Gregori i el Lluis arriben, sopem, preparem les motxilles i amunt.

Pujem rapid, ja que encara plou, i en ½ hora estem a dalt. Ens donen els llits i ens disposem a fumar um cigarret i esperar que dema no plogui. Hi há molta neu, i probablement l’ aigua que esta caien al refugi (2140 m) sigui neu una mica mes amunt.

L’ endema al mati, ens aixequem i alguna cosa no funciona. El Gordi esta fotut, i no pujara, es va donar un fort cop fa uns dies, i no ho veu clar. Aixi doncs, esmorzem i sotim amunt, els quatre a les 06:15 del mati... una llastima.

Als 20 minuts estem a sobre la neu. Esta força dura, i es pot caminar molt be. Compartim el cami amb tota la gentada que va cap a l’ Aneto, fins al “Portillon superior”, aixi que es difícil perdre’l, encara que hi ha gent per totes bandes i a vegades et fan dubtar una mica.

El cami no te cap secret, va directe amunt per unes pales de neu molt dretes. Es feixuc, anem força carregats amb les raquetes, i els grampons als peus no ajuden gaire. Parem a menjar, mes o menys a mig cami de pujada. L’ espectacle es fabulos, hi ha un mar de nuvols a la banda França, mentre aqui hi ha un sol espaterrant. Continuem a munt i despres d’unes rampes que no s’acaven mai, já es véu perfectament la pujada al cim, pel conegut pas de la Rimaya.

La Rimaya, en aquestes condicions de neu no existeix. La rampa de neu arriba fins a peu de paret, on de manera directe es redreça i la facil pujada al cim, ara en un facil corredor de neu. No obstant, te la suficient mala pinta pera que molts s’ ho pensin dues vegades.

El corredor te bona traçada, esta en unes condicions excelents, i ens disposem a atacar-lo , pero esperem que un grup de 4 o 5 que portavem al devant desapareixin de la nostra vista. En formació classica (Freddie, Luis, Gregori i jo) ens hi posem , i en poc mes de 20 minuts sortim a dalt. La resta de cresta fins al cim esta impresionant, es una pujadeta suau de neu perfecte. Les vistes son espectaculars, i l’ Aneto, en condicions de neu invernals, esta preciós, aixo si, assetjat per una quantitat increíble de gent, que des d’ aquí semblen una processo de formiguetes.

Tornem avall, que encara tenim un llarg retorn. Hem trigat gairebe 5 hores en pujar, amb parades, esmorçar... sense presses. El dia i les condicions extraordianries s’ho mereixen.

La baixada per la Rimaya es mes delicadeta que la pujada, pero amb paciencia i tranquilitat anem fent. Menjem, ens hidratem, i cap avall. La baixada es complica, les condicions de la neu, avui que fa força calor, empitjoren rapidament i a 2750 m. els XL (el Gregori i jo) ja comencem a enfonsar-nos massa… probemr, amb les raquetes, pero la forta pendent no ajuda gens ni mica, i fa força penosa la baixada. La gent no sap que fer, n’hi ha que baixen de cul, amb grampons, amb raquetes, sense res.. el sunics que estan disfrutant, i de quina manera, son els esquiadors.

Cap a 2400 m. la neu esta tant transformada que es camina molt millor. Esta molt pesada i humida, pero com a minim, per la traçada que s’ ha anat construint, podem caminar mes o menys be.

Total, a les 14:45 al refugi. Gairebe 9 hores entre pujar i baixar, aixó si, disfrutant d’ unes condicions extraordinaries per mitjans de juny. Absolutament increible, condicions de neu quase invernals, amb temperatura primaveral.

Tornem al cotxe, anem cap a l’ hotel Sant Marsial, dutxa... etc i cap a sopar, a La Parrilla. Picoteo (calamars, anques de granota, carbassons amb carn...) i chuleton. Espectacular, um final molt apropiat a una jornada inolvidable.

2008-06-16T12:29:00.001+02:00

Fracaso en Benasque

2007-11-23T23:22:00.000+01:00

Bueno... que le vamos a hacer... la montaña no se moverá de sitio.

Despues de arduas negociaciones familiares y laborales, nos decidimos a escaparnos tres dias a hacer la cabra al monte. Como somos de caracter gandul, decidimos irnos a Benasque, y una vez allí acercarnos al Angel Orús y hacer la Espadas Posets, o lo que se tercie.

A pesar de que hace un mes y medio que no llueve, por el camino ya vemos que las agoreras predicciones del tiempo se cumplen. Llueve desde Igualada.

En Benasque comemos y a pesar de que la lluvia arrecia, vamos a eriste y subimos hasta la cascada en coche. Una vez alli nos pertrechamos para la lluvia y nos decidimos a subir.

La subida alAngel Orús es bonita y facil. Primero, de salida un fuerte repechpon nos situa encima de la cascada, luego llanea durante un buen rato, y ya cerca del refugio, sube de golpe por una canal evidente.

El facil camino se convuierte en un suplicio. llueve fuerte, y ademas la nieve caida los dos dias anteriores cubre todo desde los 1650 m. Ahora debido al aumento de temperatuas y a la lluvia, se ha transformado en una humeda mousse de lo mas desagradable y traicionera. Nos acompaña tambien una simpatica niebla que nos confunde un poco.

A pesar de las inclemencias llegamos al refugio en casi dos horas, bastante mas de lo normal. El guarda, qeu estaba avisado de nuestra subida, nos acoge con poco entusiasmo a pesar de estar mas solo que la una. Luego nos cuenta que el refugio esta en unas condiciones pesimas. No dispone de agua, esta repleto de filtraciones, y el tio esta hasta los huevos de reclamar una urgente reparacion . Estan barajando cerrar el refugio este invierno debido a las malas condiciones y mal servicio que pueden ofrecer. Incluso los lavabos estan fuera de servicio, y todo el refugio emana un fuerte olor a gasoil.

Nos ubica en la parte del refugio antiguo, que esta muy bien, y despues de poner toda nuestra ropa a secar, cenamos. fuera se levanta una ventisca que no nos anima mucho, pero pensamos que si acaba aflojando a lo mejor se lleva la lluvia y mañana amanece mejor. Con ese animo nos metemos en los sacos.

La mañana es muy decepcionante. Una espesa niebla cubre todo el valle, por arriba y por debajo del refugio. Esperamos hasta las 10:30, y al ver que la cosa no mejora, abandonamos.

La bajada, ya sin lluvia, es mas agradable que la subida de ayer. El tiempo mejora en el valle, no asi en las alturas, donde la espesa niebla sigue cubriendolo todo.

A las penas puñaladas. una vez en Benasque nos comemos una pasta al cabrales y un filete que estan de muerte. No todo van a ser desgracias.

He estrenado unos pantalones haglofs onmi II pant que han resultado comodisimos y que han resistido la lluvia la mar de bien. Algo bueno debe tener haber cumplido 40 tacos.

llibres 2

2007-11-15T23:16:00.000+01:00

"...en la casa se supone que uno goza de la decoración más afín con el espiritu, de la música mas benefactora para la imaginación, de los sillones y cojines mas acoplados a las propias carnes y de los alcoholes más salutiferos y placenteros. Nadie va a venir a cambiar la botella de sitio, ni a quitar el disco con el que nos solazamos ni a decirle a uno que no coja el hielo con los dedos. La casa es el cubil de la fiera. No hay en ella lugar para los alcoholes adulterados nipara conversaciones inapropiadas o musiquillas chirriantes.

... la provisión de botellería ha de reposar en un mueble de dos piezas, colocado en un rincón al que no llegue la luz del sol. En la parte inferior, entre 24 y 36 botellas de vino - siempre el triple de tinto que de blanco- y en l asuperior, los alcoholes. Un caballero de gustos bien definidos debe contar con una procisión de alcoholes en la que no eche en falta el whisky (blended y malt), el bourbon, la ginebra (inglesa, holandesa y Giró), el ron (de jamaica y Venezuela) y el Calvados. Uno puede añadir a esta sucinta relación lo que le venga en gana. Pero no puede restar nada."

Aixo és un fragment del políticament incorrecte, blasfem i divertit llibre "La galeria de los borrachos" escrit per Eduardo Chamorro, editat per Penthalon ediciones al 1981.

Refrescant escrit on un frívol tema, amaga més coses de les que sembla, tot tractat amb elegància, humor i unes grans dosis de cinisme... si us cau a les mans, feu-li una ullada.

La Gran Facha por Respumoso

2007-11-15T15:10:00.000+01:00

La Gran Facha (3005m)
Fecha: 8-9 Julio 2006
Expedicion Grupo salvaje al asalto del chuleton.
Integrantes:
Mc. Gregor
Freedie
Luiggi Pirandello
Richie o Poveri

El sabado 8 de Julio, quedamos en Sant Boi de Llob. hermosa villa que nos acoge como habitantes distinguidos, y salimos direccion a la Valle de Tena. Todo empezo hace dos veranos, cuando en una expedicion de control a la zona, fracasamos en el pico, y nos perdimos los chuletones del Asador La Sarra. Un desastre.

Bien pertrechados y con los objetivos claros, paramos no obstante el la provincia de Lleida para desayunar. Nos traen unas butifarras y un plato de bolets, que nos quiten lo bailao.

Llegamos a Sallent del Gallego aprox. a las 12:00 y compramos algo de pan y pastas. Rapidamente nos vamos a la Sarra. Al ver la cantidad de coches que hay, nos tememos lo peor... volveremos a quedarnos en las puertas del chuleton?.. sin mas dilacion nos dirigimosal asador, que nos confirma nuestras peores pesadillas... estan completos. Se inicia una ardua negociacion, y al final, previo juramento de que comeremos rapido (no nos conocen,siempre comemos rapido) nos aceptan en el comedor. Al fin podremos jamarnos esos chuletones.

Con el 50% de los objetivos cumplidos, y a pesar de que no creemos que sea la mejor dieta para andar, cargamos las mochilas y a las 15:30 (muy buena hora en Julio) nos dirigimos al Respumoso. El chuleton, el vino y el carajillo combinados con las temperaturas asesinas de este año, empiezan a hacer su efecto, y la subida es una penitencia acorde a la manduca antes liquidada felizmente.

A pesar de los inconvenientes, llegamos en un tiempo mas que aceptable al refugio (2:30 h-2200 m). La ingesta de ISOSTAR sumada al atracon previo, hace que estemos un pelin descompuestos, pero albiricias, en el Respumoso hay un grifo de San Miguel... que nos reconforta de nuestros inhumanos esfuerzos.

Pasamos el tiempo entre nuestra llegada y la cena sin ningun tema reseñable, si exceptuamos las dudas internas del grupo sobre el pico a efectuar. El sector duro, de manera optimista quiere hacer el Balaitous, pero al final se impone el sector critico (cagao), que quiere asegurarse una ascension exitosa del 100% de los integrantes de la expedicion. Asi pues, nos vamos a LaGran Facha.

El Respumoso es un refugio cojonudo. Nuevo, moderno, amplio, duchas, cerveza, diferentes vinos a escoger, pantalla plana de 30 pulgadas con dvd de escalada, en definitiva, no me gusta.

Ademas la cena es bastante flojita. A pesar de eso, un saludo a los guardas. Javier estuvo agradable, interesado, hablador.. un ejemplo como guarda, y eso con el refugio a petar de gente.

Despues de cenar, nos tomamos unos chupitos de Knokando a la fresca, que previamente habiamos subido a nuestras espaldas. Mientras admiramos la salida de la luna... las vistas eran espectaculares, y estuvimos un poco pendientes de unos vascos que aun no habian llegado del Balaitous (llegaron a las 12:00). Mientras debatiamos sobre la levedad del ser frente al universo, y los productos de la destilacion de la malta y el agua de Speyside y sus productos.

El domingo por la mañana, nos hacemos unos bocatas (salmon con filadelfia, y butifarra blanca con pa amb tomaquet) y nos vamos para arriba. La ascension a La Gran Facha nos sorprendio agradablemente. Rodeamos el estanque del Respumoso, y vamos llaneando hasta que delante nuestro vemos el collado de la Facha, y el pico a al derecha.

La subida hasta el collado es fuerte y continua, por claro sendero, aunque incomodo. Solo cruzamos un par de neveros pateticos... que lastima.

Desde el collado, hay una vista fantastica hacia Francia y un viento que tira para atras.La subida final (350 m) se ve entretenida. Es una subida directa, por el vertice de la ladera, pedregosa y empinada, algo exigente con la forma fisica. Una vez metidos en faena, se hace larga y lenta,y cuando pensamos que estamos en la cima, resulta que no, que queda un poquito mas...

Al final a las 3:00 horas de salir del refugio estamos en la cima. Al fin objetivo cumplido al 100% .Una pequeña virgen de escayola nos contempla...foto y bajamos a collado, donde comemos alguna cosilla y nos vamos abajo. La bajada se hace fatigosa, a pesa de la parada tecnica en el respumoso a tomarnos una cervecilla.

Desde la Sarra nos piramos a Sabiñanigo, donde tenemos una casita rural reservada para descansar. Despues de las duchas y demas, nos dirigimos al pueblo a buscar un sitio dondenos alimenten. Al final, en el hotel Ciudad de Sabiñanigo nos sirven una cena exquisita a la vez que generosa en raciones. Alubias con pato, Rissoto de setas, Bacalao con pimientos...No nos atrevemos con los postres. Ademas estamos solos (sear por que se esta jugando la final del mundial de futbol?)

Asi llegamos al fin de nuestro relato... en definitiva como siempre, un exito. Buena compañia,confianza, sin prisas, bien alimentados, bien hidratados (jejeje) y ademas hicimos el pico.100% de objetivos cubiertos... ¿que mas se puede pedir?

Pic del Peguera per la Colomina

2007-11-14T19:06:00.000+01:00

Ascension efectuada en junio 2006. facil y preciosa. el teleferico del estany gento no fue utilizado.

Pic del Peguera.
A la tercera va la vencida, o el triumfo de la fe (con 2 cojones)Fecha: 17-18 Juny 2006
Integrantes Grupo Salvaje
Gordi
Mc. Gregor
Luiggi
Freddie
Richie o´poveri

La Vall Fosca, ese rincon del Pirineo, antaño virgen, en estos momentos sufriendo un atentado mortal en forma de Resort-pistas de sky-campo de golf, es el objetivo del grupo salvaje por tercera vez.

Hemos decidido hacer el Pic del Peguera de una vez. Las dos primeras intentonas quedaron frustradas porla metereologia adversa, pero esta vez estamos decididos a enfrentarnos a lo que haga falta. Hemos hecho un juramento: nunca mas volveremos a subir las rampas desde la Presa al Estany Gento si no hacemos el Peguera de una vez.

Asi pues, a pesar de que el viernes disfrutamos de una cena historico-festiva, (que nos preparo para todo, menos para una ascension pirenaica) el sabado a las 08:00 nos dirigimos hacia la Vall Fosca. Por si acaso, y para cumplir con los adecuados compromisos, paramos a desayunar en Camarasa, donde el Pere nos endiña una plata d´ embotits que complementa nuestra adecuada alimentacion iniciada la noche antes...

Llegamos a La Pobleta de Bellvei tempranisimo, por lo que decidimos aprovechar y subir hacia el refugio dela Colomina. es la primera vez que nos dirigimos a la colomina en su epoca estival, abierto al publico,siempre habiamos ido a la parte libre.

Las conocidas rampas del camino de la presa nos llevan hasta los railes de las vagonetas de epocas preteritas,y por los curiosos tuneles. Desde l´ estany Gento, volvemos a seguir por unas rampas, mas suaves ahora, que nos llevan hasta La Colomina..

Enric Lucas, el reputado guarda de la Colomina, nos acoge con cariño, nos da una habitacion, y ante su abrumante presencia y charla, nos piramos a dormir detras del refugio... una reparadora siesta nos deja preparados para la cena, sopita, carne estofada y andando que es gerundio.

Como siempre llevamos viveres para complementar la escasa y sosa dieta que los refugios nos ofrecen, y nos zampamos un buen taco de queso, jamon y dos botellas de tintorro,amen de algun que otro destilado vasodilatador que ayude a relajarnos en este ambiente hostil.

El domingo nos levantamos temprano, desayunamos(?) lo que nos ponen en el refugio y salimos para arriba. Parece que la maldicion ha huido, un dia esplendido nos espera!! Salimos direccion al coll de l´Os, rodeando el pantano. El camino es evidente, pero tambien son evidentes las rampas que se avecinan. A pesar de estar a mediados de Junio, este año el deshielo es muy prematuro, y nos encontramos con que no hay nada de nieve que suavice nuestra senda... un pedregal interminable se abre ante nuestros ojos...

Llegamos al pas de l´ os, y nos dirigimos hasta el coll de peguera. Las vistas son impresionantes, se ve todo el parc d´ aiguestortes, encantats... todo precioso, aunque extrañamente falto de nieve, y con los ibones y pantanillos con un nivel de agua mas normal en Septiembre que en Junio...

Desde el coll de Peguera, no queda nada mas que enfilar por la cresta hasta la cima.
Aunque sea un tramo corto, y de dificultad contenida, la cresta final del Peguera tiene su guasa. Hay un par de pasos muy aereos, de bloque en bloque, que repito, sin ser peligroso (si no te caes,claro) merecen ser respetados. Las vistas desde arriba preciosas... un veradero placer visual.

Asi pues, procedemos a comernos las frugales viandas que hemos subido hasta aqui, el salmon, la butifarra blanca,el platanico... y a celebrar que al fin al tercer intento hemos podido subir a este bonito pico, que desde la colomina tiene una ascension facil, bonita, entretenida y muy muy recomendable.

Bajamos hasta el refugio, nos despedimos de Mr.Lucas, cargamos los petates y para abajo... paramos a comeren la misma Vall Fosca, aunque no acertamos el local (en la misma Subestacion electrica) y nos dan una comida de lo mas nefasta... pero bueno, estamos muy satisfechos de haber conseguido al fin este Pico

comiat

2007-11-14T11:27:00.000+01:00

Tots els que em coneixeu sabeu que la meva mare, ens va deixar, massa d'hora i massa jove el dia 27 d' octubre.

La família li ven fer un comiat curt, sentit i discret, com ella hauria volgut, sense fer soroll i amb la mirada endavant, cap a un futur, una mica vuit per la seva absencia, pero ple d' esperances.

Aqui us poso el text que vem llegir per acomidiar-la. Jo no vaig poder llegir-lo, de fet, avui al transcriu-re'l es el primer cop que l' he llegit sencer:

COMIAT DE LA SION PALAU Diumenge 28 octubre 2007

Que fosca i negra que era la nit ¡ I quanta aigua del cel queia ¡
Quin silenci i quins calfreds!
Discreta, sense voler molestar, ens has deixat i en l´hora de la teva marxa vull que em sentis ben fort, davant de tots, com et diem adéu.
Quantes coses dins la gola que pugnen per sortir i que poques i pobres les paraules que busco i no trobo ¡
Com pesa l´amor i que lleuger alhora ¡
Quin neguit d´abraçar-te un cop més i dir-te moltes vegades com t´estimem i com et trobem a faltar ¡
Que estrany que sona tot això; te´n vas però et quedes per sempre amb nosaltres ¡
Mireu que ha fet la Sión ¡ Quantes coses bones que ens deixa ¡
És hora de descansar, reposa doncs tranquil.la i que el teu record ens doni un cop de mà.
Tots voldríem que les paraules ens brollessin per poder expresar tot allò que volem que els altres sàpiguen de tu.
Nosaltres sabem que ens has fet de fanales, que tu eres el far, que tu eres el puntal, que tu eres… Que tu ets ¡
Fins i tot Sión te´n vas quan saps que potser ens quedem menys sols perque altres arriben.
Sé que hi ha coses de la teva vida que no et van agradar, però en sé tres que foren el teu motor i el teu estímul.
Sé també que poca gent és tan estimada com tu. Te´n recordes de la mama? Doncs així.
També sabem una mica com t´agradaria que estiguéssim i com no voldries que patíssim més del compte.
I et prometem que ben aviat el dolor s´anirà apagant per deixar pas al record viu de la teva presència.
Adéu Sión, un petó molt fort.

Taillon per sarradets

2007-11-14T11:26:00.000+01:00

ascensio facil, preciosa i molt molt edificant
Taillon 3114
Data : 8-9 juny 2007
Integrants expedicio:Gordi
Luiggi
Freddie
Ricky

Sortim divendres dia 8 de Sant Boi a les 08:00. Parada tècnica a esmorçar. La majoria dels integrants es foten uns “callos”. Comencem be.

Sense aturador, ens dirigim cap el tunel de Vielha, per passar a França. La carretera esta en obres, i el viatge, ja de per si llarg, es torna una mica desesperant per les continues parades de pas alternatiu. Una agonia.

Al final passem a França. Cada cop veiem que tindrem que dinar qualsevol cosa depressa i corrents degut a la llargada del viatge. Com no ho tenim gaire clar, acabem parant a comprar un mapa de la zona.

Quant estem segurs de que anem pel cami correcte, a l’ entrada d’un poble estampem la roda delantera contra una vorera. Rapid canvi de roda, i continuem sense cap mes incident… Lourdes, Gavarnie i finalment per una pista asfaltada pujem fins on ens deixen, que es al Coll de Tentes, a un parell de Km del coll de Bujaruelo o Bucharo.

Dinem uns bocates de tonyina amb anxoves, i ja veiem perfectament per on va el cami. L’ espectacle es monumental, tenim al devant la cara nord del Taillon, i els dos Gavietous, de fet el cami passa per sota d’ aquestes moles de pedres.

Un cop dinats, comencem a caminar. Al quart d’ hora, ja estem trepitjant neu. El cami fins al refugi de Serradets o de la Breche de Roland comenta molt suau, i es gairebe pla fins al final, on puja de manera directe uns 350 m. per una pala de neu.

Quant arribem al refugi, en 1.30 hores, l’ espectacle es encara mes impressionant. Des d’ aquí es veu la cascada del Gavarnie, les tres Sorores per darrera, i gairebe onmipresent, la Breche de Roland, que esta directament a uns 300/400 metres per sobre nostre despres d’ una pala de neu.

Ens treiem les botes i el guarda del refugi, no gaire simpatic, ens allotja en una de les habitacions. Tenim sort i dormirme solets a una habitacio de 25 o 30. El refugi es molt semblant al de Goriz, petit, de 57 places, molt vell, pero te l’ encant de la seva ubicacio, inmillorable, i de l’ autenticitat. Estufa de llenya, lliteres de fusta, poques comoditats i ambient de muntanya de veritat.

Al refugi coincidim amb dos nois de Madrid i un grup de queatre de San Sebastián. Bona gent.

Sopar infame a base de sopa de tomaquet, i Cous Cous de Xai. El cous cous esta espectacularment foro de sabor. Formatge (estem a França!!) i un postre de xocolata una mica sec. No ens donem ni aigua, diuen que no esta tractada, jo estic els dos dies bebent aigua sense tractar i no em passa absolutament res.
Despres de sopar, sortim i ens fotem l’ ampolla de whisky que duem, mentre contemplem l’ espectacle del circ de gavarnie. El cami que tenim que seguir dema es facil. I es veu des d’ aquí.

A l´endema. Sortim molt dora. Hi ha neu des del refugi, pero els grampons no son necessaris. L’ ascensió la fem en menys de 2,30 hores. Espectacle des de dalt. Fa un dia precios i les vistes son espectaculars.

De tornada, recollim les coses al refugi i anem al cotxe. Ens queda un llarg cami fins al poble on dormim, pasta el tunel de Bielsa. La tornada la fem per aquí per veure que tal. El Luis esta emocionat degut a que passem pel Tourmalet, Huatacam i la Plagne, mitics ports del Tour. Al Torumalet hem de parar a fer-li una foto i tot…
(be aquest és el gordi, amb la txapela)

Arribem a la casa rural bastant cansadets. Esta molt be. Dutxa i cap a Ainsa a sopar. Sopem molt be a la mateixa plaça d’ Ainsa, i cap al llit. Avui el Barça ha perdut la lliga a casa del sperikus. Sense comentaris, m´ agrada la muntanya, si no no estaria aqui. Pero em posa de mala llet.Des de la finestra de la casa es veuen les tres sorores… I el Taillon.

Si quereis ver mas fotos:

http://www.madteam.cat/galerias/thumbnails.php?album=30

LLibres 1

2007-11-14T10:14:00.000+01:00

Una miqueta de cultura....

M' estic llegint un llibre que és el segon d' una sèrie de tres. M'ho estic passant molt bé.

L' autor es diu Jean-Claude Izzo, francès. Els títols son:

Keops total
Xurmo
Soleá

Anomenada la trilogia de Marsella, tenen un protagonista comú, el Fabio Montale. Els dos primers (el tercer encara no l'he llegit) passen a Marsella, a la Marsella barrejada, mestissa, de magribins, italians, espanyols, francesos...

Molt musicals (textualment, el protagonista va escoltant música tot el temps), molt violents, molt tendres, parlen de coses perdudes, de la joventut que se'n va, dels amics perduts, de la infància, en definitiva, de la inocència perduda, dels perdedors.

L' autor és mort. Va morir a l' any 2000, abans de fer els 55 anys. Mala sort per tots, per ell, i pels seus lectors...

Molt recomenables...

Editats en català per editorial LIMITS (Andorra la Vella) en la col.leció novel·la negra

un altre intent de ferme bloggi

2007-11-14T09:55:00.000+01:00

doncs aixo, que fa temps que volia fer-me un blog, pero noera capaç.. la tecnologia em supera.

A veure si aquesta es la definitiva.... es clar que si els meus companys Mirlo, Waldo, Pekas, Davidp and co son capaços.... jo tambe collons!!!

Gracies a tots per la paciencia. Sense els vostres anims (fes un bloc ja!!!!) no hauria estat capaç.

Ara intentare insertar alguna fotillo... ara ve quant peta.