Era setembre o
octubre de 1983. Jo encara no havia fet els setze anys. Estàvem d’ excursió per
Montserrat, els meus tiets (els onmipresents Jordi i la Nuri), el meu cosí Albert i jo. Crec
recordar que vam anar a Sant Jeroni. El que es segur es que havíem anat amb el
carrilet i amb l’ aeri, car el Jordi encara no tenia carnet, ni cotxe, i nosaltres
no teníem ni l’ edat…
Desprès de
trescar per la Muntanya Sagrada un bon ratet, ens vam aturar a menjar. Desprès
del bocata va arribar un dels moments més emocionants de la meva vida. El Jordi, amb cara de
perdonar-nos la vida va agafar la
motxilla "Altus" vermella que duia, i va treure un parell de cordes de colors i
una sèrie d’ aparells estranys… uns amb forma de vuit, unes cintes anussades
amb unes anelles a les puntes… i ens va dir “qui s’anima a escalar amb mi”. Estàvem a la miranda de Sta.
Magdalena, la via era “la Canaleta de les nimfes”.
No ho oblidaré mai.
L’ Albert ho va
tenir clar: ni de conya. Jo també. Per primera vegada a la meva vida vaig notar
aquella sensació de la boca immediatament seca, amb un regust amargant. El
Jordi hem va explicar con funcionava el vuit, em va llençar un boudrier
integral de color vermell, i es va posar
uns preciosos peus de gat. Eren uns “boreal capitán”, que vaig heretar als pocs mesos… No dúiem casc, ni el trobàvem
a faltar (a més a més no estava de moda)
El Jordi va
pujar, fàcil, segur, amb aquella parsimònia. Quant va arribar a la reunió, que
eren un parell de burils, em va dir que deslligues tot, i que pugés… amb les
meves John Smith, vaig pujar i pujar fins arribar a la reunió, enretirant
cintes exprés, exhaust, assedegat ... . Vam continuar fins a dalt de tot, tres
tirades de III, IV i algun passet de IV+, assegurat amb algun buril, sabines,
algun tac de fusta i baguetes (que portàvem
al canell com a polsera). Era un somni, que a la vegada es va tornar en un
malson al mateix moment… tornaré a escalar?
Evidentment, no
va ser l’ últim cop que vaig escalar. Després
d’ aquell dia vam escalar, sempre amb el Jordi, gairebé sempre de segon, a Sant
Llorenç, Vilanova de Meià, Terradets, Castelldefels, Palleja, Pirineus,
Oliana, Pedraforca… cada cap de setmana que tocava escalar era festa major… I encara ho és.
La vida ha donat
moltes voltes, alguns ja no hi son, d’
altres s’han afegit, hem escalat, hem pujat muntanyes, hem caminat amb neu, ens
hem mullat, però sempre amunt, a la nostra manera, però amunt…
Ja fa trenta anys…,
però estic absolutament enganxat a aquesta sensació… la boca seca, les mans
humides, el silenci abans de començar la via... La joia de sentir-se viu!!!
,
